Els assetjadors són, majoritàriament, homes. En un alt percentatge, aquest és conegut per la víctima, bé per tenir-hi certa amistat, ser parella o exparella o per haver tingut algun apropament. “A partir d’aquí –explica Elisa Micciola, psicòloga forense, psicoterapeuta especialitzada en violència, i membre de la junta del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya – el perfil es difumina perquè depèn de l’objectiu de l’assetjament”. És habitual que entre els motius del ‘moobing’ es tingui en compte l’enveja cap a la víctima. Algú molt competent en la seva feina, més productiu o més ben vist des de direcció, o pels mateixos companys d’equip, pot generar rebuig en la persona assetjadora, que tractarà de fer-li la vida impossible, minvar la seva vàlua com a professional i fer-li el buit –amb la complicitat d’altres- fins al punt que la víctima desitgi marxar.
En el perfil més comú de l’assetjador –descriu Micciola- s’observen sovint: “dificultats per gestionar emocions, per una pobra intel·ligència emocional, manca d’habilitats socials, no saber gestionar la frustració, baixa autoestima i factors de vulnerabilitat que fan que la persona actuï amb conductes de violència interpersonal”. A la descripció, la psicòloga també afegeix “la manca d’empatia, incapacitat de posar-se al lloc de l’altre, no ser assertiu i no entendre les conseqüències de les seves accions, d’aquí que tinguin dificultats en les relacions, ja que no entenen els límits”.
Les persones assetjadores, segons declara l’especialista, acostumen a tenir també “trets o tarannà molt narcisista”, que ja indica que potser no haurien d’estar liderant persones, perquè no tenen capacitats de lideratge positives. No solen ser assetjadors amb els companys en el seu nivell horitzontal, però sí en els llocs jeràrquics. També sovint es reconeix en ells el constructe psicològic de l’enveja, les ganes de frustrar o forçar, per motius de raça o gènere, amb actituds que fan mal.
Segons l’Elisa Micciola, hi ha també “un perfil molt manipulador que juga amb certes dinàmiques socials per tal de generar bàndols, els qui estan amb ell o contra ell. És una dinàmica manipuladora que busca aprovació, de manera que no és estrany que una persona inicia l’assetjament i al final esdevingui un efecte grupal, amb la qual cosa s’acaben creant ambients laborals molt tòxics i per això les víctimes acaben marxant. El silenci dels companys es fa còmplice de l’assetjament i acaben sent còmplices molt explícits”.
Que la víctima acabi marxant de l’empresa o se senti desplaçada del seu lloc de treball és una de les conseqüències que més es donen en la majoria de casos d’assetjament. I també les més criticades per la injustícia afegida que suposa per a la víctima. “Els assetjadors es queden al seu lloc, on va passant gent nova que al cap del temps marxarà també trastocada”, expressa una víctima d’assetjament que va haver de deixar l’empresa on treballava com a única via per poder-se’n deslliurar.
“És molt important fer visible la situació, donar-la a conèixer”, declara la psicòloga Elisa Micciola. “Si poden començar a explicar-ho a companys de la mateixa empresa, per visibilitzar la violència, es trenca així un mur que és molt important”, comenta. “I també és convenient poder recollir proves, per reafirmar què han anat vivint. Igualment s’acaba dubtant de si s’ha viscut ben bé allò o no, i es perden dades, però totes les notes, missatges, gravacions que es puguin conservar, aniran bé per si en un futur es vol posar una queixa formal, dins o a fora de l’empresa, perquè no hi hagi frustració per no tenir cap prova”.
Un altre consell d’Elisa Micciola com a psicòloga forense és que, “sobretot quan es visqui l’atac, que s’intenti mantenir la calma, no entrar en el joc de cridar, perquè de vegades l’assetjador gira la truita. És millor marxar al costat d’alguna altra persona”. Els mateixos símptomes derivats de l’estrès sofert en una situació d’assetjament podran també donar recursos en un procés, especialment si queden recollits per un professional de la psicologia en aquest àmbit.
