A finals dels anys 70 sorgeix amb força el neoliberalisme, un moviment que s’imposa com a corrent de pensament i és secundat per les classes altes i les grans empreses multinacionals. El neoliberalisme pretén debilitar la intervenció reguladora de l’Estat sobre l’economia i la política. Defensa el lliure mercat, que les empreses puguin operar sense ser sotmeses a controls i restriccions per part de l’àmbit públic i preservar les llibertats individuals sobre la resta.
La desregulació del marc de control dels mercats i de les relacions laborals fa que els empresaris gaudeixin de més llibertat per incrementar els seus beneficis constantment. Aquestes maneres de fer, comporten una sèrie de conseqüències ben notables per a la majoria de la societat i que plasmem tot seguit.
D’entrada hi ha una clara pèrdua de la consciència de classe a favor de comportaments individualistes, insolidaris i no empàtics. La força dels sindicats es veu afectada, i és que, el neoliberalisme potencia l’externalització i la fragmentació del treball, erosionant la capacitat d’organització sindical i complicant la negociació col·lectiva. Això es tradueix en una clara pèrdua de drets de la classe treballadora, i és que la no organització dels i les treballadores pot deteriorar les seves condicions laborals convertint-los en el que avui dia coneixem com a treballadors i treballadores precàries. Els falsos autònoms que són privats de determinats drets laborals i prestacions socials, els treballadors/ores fragmentats privats del dret de negociació col·lectiva, els treballadors i treballadores temporals, amb contractes parcials i sous tan baixos que pateixen risc d’exclusió social o que directament podem considerar treballadors/ores pobres.
La irrupció de la digitalització al mercat laboral, en comptes de provocar un gran debat sobre què és el que aporta, de quina manera s’ha d’implementar i quins processos suplirà per construir un model alternatiu al capitalisme, ha servit per camuflar i emmascarar sota el terme d’economia col·laborativa relacions d’explotació i precarietat laboral que cal regular per convertir-les en feines dignes.
El sistema capitalista ha anat evolucionant cap al capitalisme global, on les polítiques neoliberals i els acords de lliure comerç indueixen al consum exacerbat, fet que també ha generat una acumulació de riquesa per a les empreses sense precedent. És per això, que la globalització està comportant grans desigualtats tant entre països com entre les persones i dificulta la capacitat dels organismes i institucions per crear polítiques redistributives que acabin amb aquestes greus diferències.
Actualment, vivim una crisi multidimensional: econòmica, social, climàtica, política i de ciutadania, i és que estem davant un context desafiant on les persones no tenen garantides les seves necessitats bàsiques com l’accés a l’educació, l’habitatge i una feina que permeti viure amb dignitat. Cal abandonar el model econòmic on l’objectiu principal és l’acumulació de capital i prioritzar aquell que doni importància al manteniment i cura de la vida. El sistema capitalista va dividir la societat en dues esferes clarament diferenciables, la productiva, remunerada, valorada positivament i protagonitzada majoritàriament per homes. I l’esfera reproductiva, no remunerada, invisibilitzada i protagonitzada per dones. Aquí veiem com el capitalisme no valora les feines de cures i propicia les desigualtats de gènere, però tot això sense tenir en compte la gran contradicció del capitalisme, el qual no és autosuficient per si mateix, sinó que està supeditat a la reproducció social.
La crisi sanitària derivada de la covid-19 i de les retallades anteriors en la sanitat pública, ens ha fet replantejar quin model de societat i de món volem, per això, no ens ha d’estranyar el concepte postcapitalisme. Certament, ara és el moment d’apostar per un model econòmic i social on al centre estiguin les persones, i on es produeixi per satisfer les necessitats d’aquestes, tanmateix d’una manera responsable i sostenible, tenint cura del medi que ens envolta i què és essencial per preservar la vida. Seguint l’exemple d’altres països, des del sindicalisme i l’Economia Social i Solidària (ESS) s’ha de cercar una aliança que persegueixi aquesta transformació de les relacions socials, introduint noves formes de governança i basant-se en un desenvolupament econòmic sostenible que respongui a tot allò necessari per mantenir i tenir cura de la vida. Durant els últims anys hi ha hagut un nombre important d’iniciatives d’ESS, i és que aquelles que respecten els valors i l’objectiu essencial de l’ESS, s’estan posicionant com l’alternativa viable i real al capitalisme.
El cooperativisme és una de les formes d’ESS que està emergint amb força i una opció d’emprenedoria col·lectiva que permet assolir riscos que de manera individual potser és impossible, i on les decisions es prenen conjuntament i de manera democràtica.
Dit això, és fonamental repensar l’economia des de la vessant democràtica i per aconseguir-ho, cal que es tingui en compte l’opinió de la majoria de la societat, tant quan es parli d’on cal destinar les inversions públiques com les inversions privades. La ciutadania ha de tenir la capacitat de participar en els debats i decisions sobre: què cal produir, per qui cal produir, com s’ha de produir i com s’ha de repartir la riquesa generada.
Com veiem, la democràcia no ha de ser-hi present només a l’àmbit polític, sinó que és essencial que es comenci a instaurar a dins les empreses. La determinació sobre que cal fer amb els beneficis no l’ha de prendre només el propietari o l’accionariat, sinó que s’ha de prendre conjuntament entre les parts essencials per a la producció, és a dir, entre aquells que aporten capital i els que aporten la seva força de treball. La democràcia econòmica ha de permetre que els treballadors/ores tinguin també capacitat de decisió dins l’empresa, ja que les decisions que es prenguin revertiran en la seva vida i en la de la totalitat de la societat.
Continuem deixant que una minoria decideixi per nosaltres o apostem per canviar el model?
