Diners regalats, com diu Rutger Bregman en el seu llibre Utopia per a realistes. Perquè fer un món millor és un somni realitzable -és una idea que ja van proposar alguns pensadors/es capdavanters de la història. Era un somni de Thomas More a Utopia el 1516. I innombrables economistes i filòsofs el van seguir. Fins i tot està recollit en l’article 25 de la Declaració Universal dels Drets Humans: “Tota persona té dret a un nivell de vida que asseguri, per a ella i la seva família, la salut i el benestar, especialment quant a alimentació, vestir, habitatge, assistència mèdica i als serveis socials necessaris; també té dret a la seguretat en cas d’atur, malaltia, incapacitat, viduïtat, vellesa o altra manca de mitjans de subsistència independent de la seva voluntat.”
L’aplicació de la RBU ens donaria capacitat de negociació per recuperar el que hem perdut o per exigir, el que mai ha existit, i que només està escrit en l’article 25. Amb la renda bàsica podríem dir no. Podríem projectar vides més plenes acord amb les nostres capacitats i desitjos. Milloraria la vida de les persones que estan en situació d’atur, i de les persones que malviuen en treballs explotadors. Ens permetria capgirar la sentencia: és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme, de Fredric Jameson, que oculta la incapacitat d’imaginar un món diferent. És la continuació natural del mantra repetit fins l’avorriment “no hi ha sortida” que van profetitzar polítics com Margaret Tatcher. Com escriu Mark Fisher, l’avorriment i la frustració d’aquest sistema en què ningú sap que s’ha de fer i en el que ningú fa res, un sistema que no respon, impersonal. Per aturar aquest sistema insostenible, hem de poder imaginar altres mons i possibilitar canvis, lluny de les misèries humanes que ha desenvolupat el capitalisme més ferotge.
Evidentment, l’aplicació de la RBU, no ho arregla tot. Tots necessitem diners, però ningú vol parlar de diners. L’Art i la Cultura no acostumen a respondre de què viuen, hi ha un misteri, una boira generalitzada enfront d’aquesta pregunta. No hem de parlar de l’elefant que hi ha a l’habitació. Però, hem de fer front a les desigualtats, a la manca d’oportunitats, hem de construir escenaris que acompanyin l’aplicació de la RBU, imaginant possibles, escrivint utopies, ficcionant societats més solidàries. Parlant a les sobretaules d’un canvi de paradigma. Hem de transitar d’una cultura de l’esforç competitiva a una cultura més equitativa i col·laborativa. Esborrar la cultura de la meritocràcia, perquè sabem del cert, que la meritocràcia, com assenyala Michael J. Sandel, és una trampa que genera discursos de guanyadors i perdedors, però, que en realitat no depenent dels seus mèrits i amaga un privilegi de classe. Hem d’exigir la redistribució de la riquesa, el valor de què és públic, el que ens és comú i posar en dubte en què s’ha convertit el treball.
La realitat és que els ingressos dels creadors, en la majoria dels casos, no excedeixen els 6000 euros anuals. Les estructures públiques i privades pensades des de i per acollir la cultura i la pràctica artística, no poden atendre la gran quantitat de propostes produïdes pel teixit cultural. La majoria de la inversió pública s’aboca i queda retinguda en la complexitat de mantenir les estructures que suporten l’esdeveniment o en l’acció puntual amb la qual ens relacionem. Hi ha poca inversió directa als creadors i suportem una fiscalitat allunyada de la realitat dels agents i productors culturals.
Recentment, el govern irlandès ha posat en marxa un nou i pioner pla pilot per a fer costat als artistes i treballadors de les arts creatives. El pla pilot de Renda Bàsica per a les Arts examinarà, durant un període de tres anys, l’impacte d’una renda bàsica en els artistes i treballadors de les arts creatives. S’efectuaran pagaments de € 325 per setmana a dos mil artistes elegibles i treballadors d’arts creatives. El manifest Art for UBI defensa la renda bàsica universal per tenir cura del món de l’art i la cultura, però també com una mesura necessària, per a tothom, de redistribució de la riquesa al marge del treball assalariat.
Nombrosos agents culturals, d’aquí i d’arreu del país, defensem que una renda bàsica universal i incondicional seria la millor política cultural possible. L’aplicació de la RBU, donaria allò tan preuat i que sempre perseguim enmig de mil feines autoexplotadores, temps de qualitat per crear, generar projectes i sobretot capacitat de permanència en la pràctica artística. Aquets temps, també, milloraria el dret d’accés a la cultura i el dret a participar en la vida cultural de totes les persones.
Amb la RBU, podríem produir de manera més sostenible, i aturar la sobreproducció cultural. Hi ha pics d’excés de producció que neixen de la necessitat de no parar la roda perquè les oportunitats són molt limitades o tot el contrari, perquè n’hi ha masses. No hauríem d’estar hiperconnectats en tot moment per poder dir que si a tota oportunitat i d’aquesta manera, podríem minvar l’estrès que patim provocat per la complexitat de conciliar vida i treball que ens porta a situacions d’extrema vulnerabilitat. Disminuiria la competitivitat, aturaríem el ritme de vegades, insà, d’aplicar, aplicar i aplicar que em remet a les imatges del ball interminable a Danzad, danzad, malditos.
La majoria dels projectes artístics es desenvolupen gràcies a la implicació personal dels seus agents, són projectes de vida que no reben mai el suport suficient i per tant són finits en el temps, de manera proporcional, al desgast que suporten els seus equips de treball. L’aplicació de la RBU, suposaria un canvi radical en les oportunitats de professionalització. La capacitat de negociació incrementaria les possibilitats d’accedir a millors condicions laborals. Ens situaria més a prop de l’equitat, tot millorant el marc on es despleguen les pràctiques artístiques i culturals. Ens permetria combatre les situacions contractuals il·legals i podria ser una alternativa a les condicions abusives que se’n deriven com a treballadores autònomes. Possibilitaria l’oportunitat de repensar si el procediment i el circuit, de vegades, pervers de les subvencions i ajuts, s’està portant a terme de manera efectiva.
Totes coneixem situacions d’abús, d’indefensió, que s’aturarien ara mateix, si apliquéssim la renda bàsica universal incondicional. Hem d’exigir des de la ciutadania als nostres representants polítics la seva aplicació. No hem de tenir por dels fracassos que hem sofert al llarg dels anys per pensar maneres de viure diferents. Hem d’aturar la deriva malaltissa del sistema capitalista i mantenir-nos fortes en el nostre convenciment.
