Un any més celebrem el Primer de Maig envoltats d’un conjunt d’elements que generen neguit i incerteses a la classe treballadora; sí, la classe treballadora, desdibuixada per l’ideari col·lectiu després de 9 anys de llarga, profunda i tediosa crisi a la qual alguns han tret un rèdit suculent, acumulant riquesa, desmantellant drets de ciutadania i debilitant el marc democràtic, aquí a Catalunya i fora d’aquí, a Espanya i a la resta del món, començant per la Unió Europea (UE).
Des de CCOO volem canviar d’escenari amb l’impuls de la proposta renovada que ens habilita la celebració del nostre 11è Congrés, recentment celebrat, duent a terme el compromís d’una organització a l’ofensiva, feminitzada, lluitant contra la precarietat i compromesa en la construcció d’un país on les persones treballadores ho puguin decidir tot. On la reconstrucció d’un marc de drets del treball permeti armar un nou model de relacions laborals que interpreti la nova realitat del teixit productiu, sense conformismes, amb la participació de la gent treballadora a la vida de les empreses, amb nous marcs democràtics d’una economia tancada a cercles d’elits de poder que desvirtuen la realitat des de l’especulació acumulativa de la riquesa. Un impuls per a configurar entre tots i totes una societat amb majors quotes d’igualtat, amb més cohesió social i un millor repartiment de la riquesa.
Volem fer una crida als treballadors i a les treballadores a passar a l’ofensiva, perquè el moment econòmic i polític és diferent al d’anys anteriors i perquè ja no hi ha excuses.
L’economia creix i les polítiques no serveixen per rescatar a les persones de la pobresa i la desigualtat. Es rescaten bancs i autopistes, però no s’implementen polítiques d’ocupació estable, ni mesures de protecció social.
Les empreses recuperen la senda del benefici i els salaris de la majoria no arriben ni tan sols al ritme de creixement dels preus al consum, mentre els directius cobren 86 vegades més que els empleats.
Creixen les exportacions i la capacitat productiva, però no ho fan les inversions industrials i tecnològiques. Es desincentiva la investigació i el desenvolupament, empobrint el valor afegit de la nostra economia i, com a conseqüència, de la nostra ocupació.
Es milloren els ingressos de l’Estat fruit d’un major creixement de l’economia, però no es trasllada a la despesa social ni a la recuperació de drets en sanitat, educació i protecció social.
Milloren els índex de cotitzants a la Seguretat Social, però la precarietat d’aquestes cotitzacions és aprofitada pel Govern per desmantellar el Fons de Reserva de la pròpia Seguretat Social i empobrir les pensions amb minses pujades del 0,25% als i a les pensionistes.
I per si no hi hagués prou, encara que el mapa polític del país ha canviat la configuració de les cambres dels nostres representants, seguim patint l’estrenyiment del setge democràtic en l’exercici de drets fonamentals, com el dret de vaga i manifestació, amb l’article 315.3 del Codi Penal, i la “Llei mordassa”, que serveixen per encausar més de 300 sindicalistes, o pitjor encara, construir murs de la vergonya a la UE que tenen a milers de persones fugides de la guerra, la misèria i la fam, a les portes de les nostres fronteres sense rebre el dret d’asil emparat per les lleis internacionals, vulnerant la Carta de Drets Humans. Amb aquestes polítiques s’eixampla l’espai del feixisme i la xenofòbia, donant pas a opcions polítiques totalitàries, segregadores i ultraliberals que seguiran desmantellant una societat de benestar, malalta de raquitisme democràtic.
Però el moment és diferent, i d’altra banda hi ha signes de canvi que hem d’accelerar amb el nostre impuls i compromís. La societat cada cop està menys resignada i exigeix posar fi a l’austericidi i rebutja la pobresa i la desigualtat.
Hem d’organitzar la resposta. És el moment de reivindicar el que és nostre. Més i millors llocs de treball, millors salaris i condicions laborals, més quotes d’igualtat de gènere, més inversió en sanitat, educació, protecció social, millors pensions, més inversió en un canvi de model productiu que es sostingui en la indústria com a motor econòmic d’un sector de serveis que abandoni l’estacionalitat i el baix cost, que aposti per sectors tecnològics amb valor afegit, mitjançant més inversió en recerca i desenvolupament. Hem de posar el país a l’avantguarda de la digitalització, la indústria 4.0, l’internet de les coses… Fem de la transformació productiva una oportunitat de més i millor ocupació.
Hem de sortir al carrer i començar a exigir mesures concretes per complir aquests objectius.
-Exigim un acord de negociació col·lectiva que incrementi els salaris per sobre del poder adquisitiu i que els convenis col·lectius recuperin la dinàmica de l’articulació de nous drets.
-Reivindiquem concretar en un acord immediat la implementació de la Renda Garantida de Ciutadania per garantir ingressos mínims a persones que, amb o sense feina, estiguin per sota dels ingressos de la renda mínima d’inserció.
-Exigim al Govern l’obertura de l’oferta pública d’ocupació que permeti estabilitzar la contractació d’uns 45.000 interins i que permeti recuperar la taxa de reposició dels treballadors i les treballadores públics. Més ocupació pública és sinònim de millors serveis a la ciutadania, millor sanitat, millor educació i millors serveis socials.
-Plantegem al Govern concretar definitivament el Pacte Nacional per la Indústria amb la suficient dotació pressupostària per garantir els seus efectes a l’economia real, permetent la reindustrialització del país.
L’1 de Maig ha de servir per refermar la voluntat dels treballadors i les treballadores de reactivar la nostra capacitat reivindicativa que permeti recuperar els nostres drets i construir d’altres nous, que eradiqui la precarietat i construeixi espais de cohesió social, que reforci l’estat del benestar i la salut democràtica del nostre país.
Un Primer de Maig on els treballadors i les treballadores exigim allò que és nostre, al carrer, a les manifestacions, visualitzant el conflicte, el de les empreses, el dels sectors, amb el caire unitari que representa el sindicalisme de classe, confederal i nacional.
Visca l’1 de Maig, visca la classe treballadora!
Javier Pacheco, secretari general de CCOO de Catalunya
