Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
<<Massa jove, per fer-me gran…>> Amb aquesta tornada d’una famosa cançó de rock català vàrem créixer tota una generació de gent que avui ratllem o sobrepassem la quarantena. Qui ens havia de dir que el que era un himne adolescent acabaria convertint-se en un mur de realisme quotidià que, a mesura que ens fem grans, s’aixeca com una barricada per encarar el futur.
L’objecte d’aquest article no es cap altre de parlar de les persones més grans de 45 anys: massa grans per treballar i massa joves per jubilar-se. A Catalunya aquest col·lectiu representa el 34,25% del total de la taxa d’atur, amb unes problemàtiques molt especifiques, com són el seu baix nivell formatiu (el 63,75% del col·lectiu té el Graduat Escolar o ESO) o que la gran majoria desenvolupaven una ocupació elemental. A més a més, cal situar els més grans de 45 anys com a principals víctimes de l’atur de llarga durada (63%) o de molt llarga durada (més de dos anys en aquesta situació). Aquesta catastròfica situació té la seva translació en les prestacions que rep aquest col·lectiu. La majoria de persones, esgotada la prestació per atur contributiva, es veu abocada a cobrar el subsidi, i amb 426 euros al més només es pot sobreviure.
En aquest context, ens trobem davant d’un cas d’emergència social i nacional que no admet demora. Perquè aquestes persones són pobres presents, però també pobres futures, ja que veuran minvada seriosament la seva prestació.
Aquest país fa molt de temps que ve posant damunt de la taula polítiques específiques per a joves. Hi estem d’acord. El Pla de Garantia Juvenil, finançat a través de la UE, n’és un exemple. I és veritat que després de les reiterades denúncies de la UGT de Catalunya, ara el Departament d’Empresa i Ocupació de la Generalitat ha anunciat un pla per a majors de 45 anys. Però é pur maquillatge. No podem fer que a les polítiques que anem desenvolupant quotidianament els hi afegim que una part les destinarem a majors de 45 anys i així presentem un programa per a aquest col·lectiu. Aquesta no és la solució, perquè com anem reivindicant, aquestes persones tenen problemes singulars i específics. Necessitem un paraigua amb polítiques actives d’ocupació que desenvolupin acompanyament intensiu i individual, amb programes mixts de formació-ocupació, i sobretot, agilitar el sistema d’acreditacions de competències professionals adquirides a través de l’experiència laboral i per vies no formals. I finalment, un procés paral·lel de reforç de la cobertura social. I això vol dir pressupost i prioritzar.
Un dels problemes essencials de les persones més grans de 45 anys rau en la cultura del nostre país, que considera aquestes persones no aptes per treballar, cercant perfils més joves amb menys experiència i salaris baixos. I és veritat que cal que liderem un canvi cultural de fons, que només a través de l’educació i la sensibilització es pot fer. Però els canvis culturals, si es volen efectius, són llargs i costosos. I els actuals aturats més grans de 45 anys tenen pressa. Molta pressa. Per què són massa joves per fer-se grans i les emergències socials i nacionals necessiten el consens de tots els actors implicats: Govern, patronal i sindicats.
