Fa poc dies que l’Instituto Nacional d’Estadística (INE) va fer pública informació sobre l’evolució dels salaris el darrer trimestre de l’any 2014. Les dades evidencien un fet que molts estem patint en carn pròpia, que els salaris han anat experimentant un descens gradual al llarg de la crisi, especialment durant els darrers anys. Creuant els salaris nominals amb l’evolució del l’IPC, és fàcil comprovar la pèrdua de poder adquisitiu dels sous. Entre el desembre del 2011 i el desembre del 2014, un treballador/a a jornada complerta ha vist el seu valor d’una hora de la seva feina queia un 5%. La pèrdua de salari real encara és més gran en els i les treballadores a temps parcial, on de mitjana han baixat quasi un 7%. Aquesta desigualtat salarial en funció del tipus de jornada és encara més preocupant si tenim present que també en aquests 3 darrers anys els treballadors/es a temps parcial han passat del 13,5% a més del 16% de la població ocupada, consolidant una tendència que ja venia d’abans. En tot cas, els salaris accentuen un descens.
En general, a la UE-15 els treballadors estem veient com els nostres salaris baixen i les polítiques econòmiques curosament aplicades pels governs de torn, sense cap dubte, hi contribueixen. A banda, diversos estudis mostren com aquest procés no afecta a tothom igual i mentre els sous més alts pugen (amb els increments escandalosos de fins el 7-8% anual del que cobren els principals executius de grans corporacions), el descens afecta principalment a la franja mitja i baixa dels salaris. En un context en que, d’altra banda, augmenten les rendes del capital, el resultat de tot plegat és lògic: la desigualtat social als EUA i a la UE-15 no para de créixer. Un estudi de l’Organització Internacional del Treball de finals del 2014 ho certifica i constata que a l’Estat Espanyol és un dels llocs on ho fa de manera més acusada.
Més enllà d’explicar això, i que el 10% de la població més rica controla més del 50% del PIB, aquest estudi ens explica més coses. Ens confirma que els salaris entre abans d’inici de la crisi, l’any 2007, i el 2013 van baixar. També ens diu que l’Estat Espanyol és on la classe treballadora hem perdut més renda però que, paradoxalment, la caiguda dels sous va ser clarament inferior a l’experimentada pels treballadors/es del Regne Unit, Itàlia i Grècia, per posar alguns exemples. En el nostre cas, una part important de la caiguda de renta prové de la pèrdua de llocs de treball i del fet que molts aturats/des de llarga durada ja no cobren cap prestació.
La conclusió que podem extreure és, doncs, altament preocupant. Possiblement el Capital valori que encara hi ha marge per fer baixar els salaris, com a mínim al nivell de caiguda d’Itàlia. En aquest sentit, en els propers mesos caldrà com a mínim defensar els actuals nivells salarials. La desvinculació dels sous respecte l’IPC que sembla que s’està tancant en el marc de lII Acord Interconfederal que negocien la patronal i els grans sindicals implica donar ja per perduda aquesta batalla. Suposa trencar una màxima que per a nosaltres, els i les treballadores, fins ara ha sigut essencial: que el salari és el pagament per la nostra feina i que el seu valor s’expressa en la quantitat de coses (roba, energia, menjar, etc.) que podem adquirir amb ell. Com ja vam fer palès fa un mes, la CGT no entrarem en aquest joc i no donarem per perduda aquesta batalla abans de començar-la.
