Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
oques vagues generals han apel·lat a una majoria tan àmplia com la de l’11N. L’habitatge s’ha convertit en un problema per a qui viu de lloguer pagant un preu desorbitat, per a qui amb moltes dificultats ha pogut comprar un pis amb una hipoteca disparada, per a qui té fills que ni es poden plantejar emancipar-se o per als propietaris dels comerços del barri que cada cop tenen més dificultats per pagar el local on treballen. «L’habitatge és un problema transversal perquè si no t’afecta a tu coneixes algú que sí», explica Marcelino, jubilat de setanta anys que ahir secundava la seva vuitena vaga general, totes les que s’han convocat en democràcia.
L’habitatge també s’ha convertit en un problema per omplir la cistella de la compra, que cada vegada és més cara; per pagar els rebuts i inclús per a socialitzar. «Tenim feines massa precàries amb sous que ens fan impossible pagar la vida», lamenta Miguel, que amb quaranta-tres anys encara es veu obligat a viure de lloguer. Treballar ja no garanteix una vida plena, però a la vegada és el que hauria de permetre a tothom tirar endavant la seva pròpia vida. Els salaris no creixen ni d’una manera similar a com ho fan els preus i el futur cada cop es planteja més incert. «Avui dia tenim un problema i és que no es pot viure i si no es pot viure de què serveix tot el que fem?» es pregunta la Núria, que amb vint-i-quatre anys i una feina encara viu amb els seus pares perquè no es pot emancipar.
El desnonament de la Mari Carmen va iniciar una onada de protestes i acampades a tot el país; una convocatòria d’eleccions generals; l’aprovació —in extremis— de les mesures en matèria d’habitatge més ambicioses de la democràcia i la primera vaga general per l’habitatge.
La ràbia que s’ha vist als carrers les últimes setmanes va trobar el seu clímax en una jornada de vaga, que segons els sindicats va tenir més d’un 80% de seguiment a Catalunya.
El tret de sortida a la vaga general el va donar el Sindicat de Llogateres amb una bateria de focs artificials a mitjanit i amb els primers piquets organitzats pels sindicats convocants impedint que Mercabarna, Ebro, SEAT, SLM, Unigel Logistics, PAM, Maxion Wheels, Alstom, CELSA, Zanini, Le Porc Gourmet, Costa Food Meat o Repsol Fuels produïssin durant el torn de nit o que Amazon no repartís cap paquet. A més, el consum energètic va tenir una caiguda d’entorn del 10% durant el torn de nit.
Barcelona es va anar aturant. El servei de recollida d’escombraries no es va fer i les estacions de metro van quedar totalment desertes entre les 09:30h i les 16h, ja que no es va oferir servei i els principals accessos a Barcelona van quedar tallats, juntament amb més de 65 vies de tot el país.
Els piquets van ser molts i variats. Manifestants LGTBI es van organitzar sota el Comitè Desviat, organitzant talls amb catifes vermelles sobre les quals improvitzaven ballrooms. Vies com la Gran Via de Barcelona o la Diagonal van quedar tallades amb una sensació de diumenge, amb la majoria de grans comerços i centres comercials tancats, mentre que els que no ho estaven a primera hora acabaven amb la persiana abaixada amb cartells de «tancat per vaga» penjats a les persianes amb el pas dels manifestants.
Les principals vies de Barcelona acumulaven onades de gent amb banderes i amb sirenes i xiulets com a banda sonora. Un dels principals punts de trobada del matí va ser la seu de la patronal catalana, Foment del Treball, que juntament amb la CEOE, el PP i Vox han intentat que la vaga no es dugués a terme i que han qualificat de «fracàs» apuntant a un baix seguiment que xocava amb la sensació d’una ciutat aturada.
Les universitats van reportar un seguiment de la vaga del 100%, amb grans piquets a la Universitat Autònoma de Barcelona. El sector de l’automoció, transport i indústria, habitualment molt sindicats, van tenir un seguiment del 92%, mentre que en l’hostaleria, el metall i el sector càrni més de vuit de cada deu treballadors s’hi van sumar.
Els periodistes també van secundar la vaga, amb una concentració a la Plaça Sant Jaume. «És important que hi hagi serveis mínims per fer seguiment, però s’ha de fer vaga. També és responsabilitat nostra posar sobre la taula la vaga dins el sector» defensa la periodista Anna Enrech, que va secundar la vaga. Mitjans com elDiario.es van reduir la feina a serveis mínims, cobrint únicament informació sobre l’11N, Canal Sur va deixar d’emetre i el Cafè d’Idees de la Gemma Nierga, es va veure interromput pels piquets que van irrompre al plató.
Per la tarda, desenes de comitès es van mobilitzar en diferents ciutats de Catalunya. A Barcelona, la manifestació va sortir des de Jardinets de Gràcia i va congregar fins a 400.000 persones segons els organitzadors. En el pas dels manifestants per Ronda Sant Pere, milers de manifestants cridaven sota la mirada de turistes que sopaven i miraven expectants des dels seus balcons d’Airbnb, mentre les botigues de souvenirs mantenien les reixes tancades.
Veïnes com l’Adeline, francesa que viu a Barcelona des de fa catorze anys, lamenten la sensació constant de sentir que són expulsats de la ciutat. «M’agradaria quedar-me a Barcelona, però cada cop se’m fa més difícil poder pagar el lloguer i ni em puc plantejar la compra», lamenta.
Des de la capçalera es llençaven consignes contra els rendistes, però també contra la classe política per la seva inacció davant la principal preocupació de la ciutadania des de fa dos anys, segons dades del CIS. «La gent no arriba a final de mes i la vida està caríssima. Cal una política d’habitatge que garanteixi preus accessibles», demana la Mònica de 58 anys, que fins fa dos anys no va poder accedir a una hipoteca.
L’habitatge s’ha convertit en un problema compartit i la diversitat en els manifestants ho reflectia. La Yolanda, professora militant de la USTEC i veïna del Fort Pienc a Barcelona lamenta veure com molts dels que han estat els seus alumnes es veuen ofegats per la precarietat o les seves filles tenen molt difícil emancipar-se, mentre que molts veïns han hagut de marxar perquè no podien pagar un pis al barri.
L’11N es convertia en un cop sobre la taula. Una reivindicació compartida convertida en un revulsiu a les portes d’unes eleccions, que ja fan impossible mirar cap a un altre costat.
