Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Dilluns 28 de setembre, a les set del vespre, davant el Palau de Congressos de Catalunya, desenes de persones es van concentrar per reclamar mesures urgents pel dret a l’habitatge, coincidint amb la presència de Pedro Sánchez, a les portes d’un Consell de Ministres que havia d’aprovar un nou paquet de mesures. La UGT de Catalunya hi havia cridat amb una consigna sense gaire marge per a la interpretació —la suspensió dels desnonaments de llars vulnerables sense alternativa residencial—, i CCOO hi va convocar la seva afiliació sota el lema «L’habitatge, un problema de classe». És un lema que podria signar qualsevol assemblea de barri i que avui firma la primera força sindical del país.
Feia cinc dies que Maricarmen, de 87 anys, havia estat desnonada del pis de Madrid on havia viscut set dècades, i a la Puerta del Sol hi havia una acampada que no tenia intenció de plegar. Aquell mateix dia, Belén López, secretària general de CCOO de Catalunya, i Xavier Martínez, secretari de política social de la UGT de Catalunya, van explicar a aquest diari què en pensen els seus sindicats.
«No podem més»
«Des de Comissions Obreres portem molt de temps avisant. La classe treballadora no pot més», diu López. El seu diagnòstic comença allà on comença el sindicat, a la nòmina —»els preus estan pujant i els salaris no pugen prou, i allò que pugen acaben en mans de rendistes i especuladors»—, i qüestiona de dalt a baix la negociació col·lectiva dels últims anys. El que s’arrenca a la patronal en un conveni ho recapta el propietari a primers de mes.
Que un sindicat que té la negociació de convenis com a raó de ser hagi acabat convocant per l’habitatge té una explicació que López ja donava l’abril de l’any passat, acabada d’arribar a la secretaria general, quan el definia com «el gran factor d’empobriment de les persones treballadores». Aleshores explicava que a les comarques gironines, d’on ve, hi ha prou habitatge perquè hi visqui el doble de gent. El problema impregna tota la resta —l’emancipació dels joves, la manera com s’organitza una vida sencera al voltant d’un lloguer— i castiga sobretot les classes populars i treballadores. Acaba funcionant com allò que Laclau anomenava un punt nodal, el nus on es lliguen demandes que fins fa poc anaven cadascuna pel seu compte i on totes agafen sentit.
López no vol sentir parlar de pedaços. «Ja no s’hi valen maquillatges ni mesures que quedin a mitges», diu. «Hi ha un problema d’arrel amb l’habitatge i cal un canvi total de les polítiques i les regles de joc.» El desnonament de Madrid hi apareix com una imatge més d’una sèrie que no s’atura: «Les imatges del desnonament de la senyora Mari Carmen són insuportables, com és el que veiem cada dia. Desnonaments de famílies vulnerables, treballadores esgotades que no arriben a pagar el lloguer i la impossibilitat dels i les joves d’emancipar-se. I, mentrestant, els especuladors omplint-se les butxaques».
I quan la classe treballadora no pot més, afegeix, «fem el que millor sabem fer, que és mobilitzar-nos». A Sol hi han dormit militants de CCOO, i el secretari general del sindicat, Unai Sordo, hi va anar a demanar un «tsunami social» sense descartar que la protesta acabi tenint una derivada laboral.
Petits avenços
«Això vol dir que a Catalunya la crisi de l’habitatge impacta menys? No.» Xavier Martínez es fa la pregunta i se la respon d’una tirada: «Només vol dir que s’han fet petits avenços que, malgrat ser positius, no són suficients». L'»això» són les decisions que, segons la UGT, distingeixen Catalunya de la resta de l’Estat. Des del decret llei 17/2019, l’habitatge protegit conserva la qualificació mentre el planejament reservi el sòl a protecció pública o mentre formi part d’un patrimoni públic. La contenció de rendes s’aplica a les zones de mercat residencial tensionat, que el mapa revisat aquest estiu estén a 302 municipis on viuen gairebé set milions de persones. Martínez hi suma les ajudes a l’emancipació juvenil.
La llista de reclamacions s’obre amb una urgència —»amb caràcter immediat, exigim la suspensió dels desnonaments per a llars sense alternativa residencial»— i continua amb un principi, el d'»impedir l’especulació i evitar que els interessos econòmics passin per sobre del dret a l’habitatge i trepitgin els drets de les persones més vulnerables». Inclou la demanda més genuïnament sindical de totes, la de reduir i regular els pisos turístics «amb una fiscalitat ajustada a la seva activitat econòmica i amb control de les condicions laborals de les persones que hi treballen», que posa sobre la taula les netejadores i el personal de manteniment d’un sector acostumat a créixer lluny de la inspecció. També reclama una «dotació d’inspectors suficient» i «sancions suficientment dissuasòries» contra el frau dels lloguers de temporada i d’habitacions, més parc públic i un percentatge obligatori de protecció oficial a les promocions privades.
Part d’aquest parc els sindicats l’han començat a impulsar pel seu compte. El 14 de setembre, UGT i CCOO van acordar amb l’Ajuntament de Barcelona promoure 1.500 pisos públics en dret de superfície fins al 2036, i López va remarcar que el sindicat no hi busca cap benefici ni vol fer de promotor.
Martínez tancava el seu missatge demanant als grups del Congrés que «deixin de banda els seus interessos partidistes i treballin per millorar la vida de les persones».
Divendres al Congrés
L’endemà de la concentració, el Consell de Ministres va aprovar dos reials decrets llei. El primer ampliava fins al 2030 la protecció davant els desnonaments, regulava els lloguers de temporada i d’habitacions i prohibia fins al 2028 la compra d’habitatge per part de fons voltor. El segon recollia la renovació automàtica dels contractes. El dijous, UGT i CCOO els van presentar en un comunicat conjunt com un punt d’inflexió i van demanar-ne la convalidació, tot advertint que una part de les mesures era temporal o quedava en mans de les comunitats autònomes.
Divendres, el Congrés els va tombar tots dos. El decret antidesnonaments va caure per 178 vots contra 172, amb el no de PP, Vox, Junts i UPN, i el de la renovació automàtica per 184 a 166, amb el PNB i Coalició Canària també en contra. El primer havia entrat en vigor a mitjanit de dijous.
La UGT de Catalunya va qualificar la votació d’atac a la classe treballadora i va reservar l’estupefacció per a Junts, que va votar en contra d’uns decrets que incloïen mesures que el mateix partit havia exigit, com els incentius fiscals per als propietaris que lloguen a preus raonables o que l’administració, i no el petit propietari, assumís els impagaments dels llogaters vulnerables. La líder de Junts al Parlament, Mònica Sales, ho va justificar dient que «defensar Catalunya és no acceptar decrets que perjudiquen els catalans». Al febrer, quan Junts ja havia fet caure un decret que prohibia desnonar algunes famílies vulnerables, la UGT havia escrit que defensar Catalunya és també defensar els drets fonamentals de tota la ciutadania.
El sindicat demana ara al Govern que faci servir les seves competències per recuperar part del que s’ha perdut: una fiscalitat que penalitzi els usos especulatius, més límits als pisos turístics i la reclamació a l’Estat del parc d’habitatge que el decret destinava a l’agència Casa 47. A Madrid, CCOO i UGT van emetre un comunicat conjunt que descrivia un país en bloqueig polític i una indignació social d’enorme magnitud, i anunciaven que estudiarien una estratègia d’unitat d’acció amb moviments socials, entitats veïnals i col·lectius d’inquilines. L’estudi va durar un cap de setmana.
Eleccions amb l’habitatge al centre
Dilluns 5 d’octubre, Pedro Sánchez va dissoldre les Corts i va convocar eleccions generals per al 29 de novembre. Aquell mateix dia, CCOO i UGT van acordar convocar una vaga general de 24 hores per reclamar «salaris dignes per accedir a un habitatge digne», a falta que la ratifiquin els seus màxims òrgans de direcció. És la primera que convoquen plegats des del 14 de novembre de 2012, contra les retallades de Mariano Rajoy, i la primera de l’era Sánchez.
Aquell vespre, la manifestació que el moviment per l’habitatge havia hagut de suspendre dissabte a l’Hospitalet per la pluja va sortir de la plaça Urquinaona: 20.000 persones segons la Guàrdia Urbana, 120.000 segons el Sindicat de Llogateres. Algunes pancartes deien «Ens fa falta una vaga general». La portaveu del sindicat, Carme Arcarazo, va celebrar el pas de CCOO i UGT i va advertir que al moviment «no ens marcarà el pas un calendari electoral». A la plaça Catalunya, l’acampada continua.
Fa nou dies, «L’habitatge, un problema de classe» era el lema d’una concentració de desenes de persones davant el Palau de Congressos. Ara és una vaga general amb data al calendari.
