Actualitat

Maricarmen convoca eleccions

El 23 de setembre de 2026, al migdia, al número 46 del carrer Alcalde Sáinz de Baranda de Madrid, va passar una d’aquelles coses petites que de vegades canvien la història d’un país. Mari Carmen Abascal, de 87 anys, va ser desnonada de la casa on havia viscut durant 71 anys i la van treure en llitera. En aquell moment ningú podia saber-ho, però a Espanya s’havia trencat alguna cosa.

La imatge colpidora va córrer per les xarxes socials i els mitjans de comunicació, la indignació va trobar un carrer que ja estava mobilitzat pels sindicats de llogateres i el carrer va convertir una història humana en un gran conflicte polític.

En només dotze dies, el nom de Maricarmen va passar del timbre d’aquell portal a ser la clau d’un reial decret del Consell de Ministres, del Consell de Ministres al Congrés i del Congrés a unes eleccions generals. Pedro Sánchez les ha convocat formalment per al 29 de novembre. Però la història d’aquesta convocatòria havia començat abans, aquell 23 de setembre, quan uns sanitaris van treure de casa seva una dona de 87 anys en llitera.

Durant setmanes, molts analistes i opinadors ens havien explicat que el gran terratrèmol polític que canviaria la legislatura seria el drama de Ceuta. Que la crisi migratòria canviaria el tauler electoral, que Vox pujaria, que el PP correria darrere seu amb el discurs antiimmigració, equiparant un drama humà amb una «invasió», i que Pedro Sánchez quedaria atrapat entre la frontera del Marroc i la por a «l’altre».

Semblava que el final de la legislatura s’havia d’escriure a Àfrica, entre salts de les tanques, migrants nedant, expulsions en calent, seguretat, identitat nacional i discursos sobre l’altre. Però la realitat té el mal costum de no llegir les notícies dels periodistes i els articles dels opinadors abans de succeir. La realitat és tossuda. Ceuta no va provocar la convocatòria electoral. Maricarmen, sí.

No perquè una dona de 87 anys tingui ara el poder de dissoldre les Corts. Evidentment. El meu titular intenta explicar una cosa molt més interessant. El desnonament va connectar una història individual amb un gran malestar col·lectiu que feia temps que, d’alguna manera, buscava un rostre humà. Maricarmen podria haver estat un desnonament més, un vídeo compartit durant unes hores a les xarxes socials indignades, una altra dosi de malestar condemnada a desaparèixer sota la nova indignació de l’endemà. Però aquesta vegada el carrer va recollir aquella imatge i va fer amb ella una cosa molt antiga i avui gairebé revolucionària: convertir el dolor privat en un problema públic.

El desnonament va connectar una història individual amb un gran malestar col·lectiu que feia temps que, d’alguna manera, buscava un rostre humà.

Les mobilitzacions, les acampades de la Puerta del Sol i la plaça de Catalunya, l’activitat continuada dels sindicats de llogateres i una indignació que ja venia cuinada des de molt abans van trobar en aquella dona una imatge impossible d’esquivar. Maricarmen no va crear el problema de l’habitatge. El problema ja hi era. El que va fer aquella llitera va ser tornar-lo impossible de no mirar.

I aleshores el seu nom va començar a viatjar. Del portal al carrer. Del carrer als mitjans. Dels mitjans al Consell de Ministres. I del Consell de Ministres al Congrés. Els dos decrets d’habitatge van acabar sent coneguts com els decrets «Maricarmen». I Junts —comportant-se com la dreta conservadora i rendista que aparenta ser— va votar amb el PP i Vox. Una abstenció dels seus set diputats hauria estat suficient perquè una de les mesures socials tirés endavant. Els dos decrets van caure i, tres dies després, Sánchez convocava eleccions per al 29 de novembre.

La seqüència és important perquè ens recorda una cosa que sovint oblidem quan confonem la política amb el que fan els polítics, quan expliquem la política des del que diuen els partits: el poder no circula sempre de dalt cap avall. De vegades una història individual troba un moviment actiu i ben organitzat com el sindicat de llogateres; el moviment transforma la indignació en pressió; la pressió obliga un govern atrapat a reaccionar; la reacció arriba al Parlament i una votació parlamentària acaba alterant el calendari vital i social d’un país. No passa cada dia. Però, de vegades, passa.

Quant costa una vida?

L’habitatge ha deixat de ser una carpeta sectorial perquè ha entrat fins al menjador de casa. És el jove de trenta anys que encara dorm a l’habitació on va créixer. És una parella que fa números abans de tenir un fill. És una família que abandona el seu barri perquè ja no se’l pot permetre. És qui treballa a Barcelona però ha d’anar a viure cada vegada més lluny. És mirar el compte corrent el dia 5 i descobrir que bona part del teu salari ja ha desaparegut només per haver comprat el dret a dormir sota cobert trenta dies més sota el mateix sostre.

L’habitatge és habitatge, és clar. Però també és classe social, salari, temps, família, cures, salut, fills, desigualtat, barri i futur. És una de les maneres més precises de mesurar quant costa avui tenir una vida digna de ser dita vida.

Durant massa anys vam acceptar, a més, que no poder pagar el lloguer era gairebé un fracàs personal. Típics discursos d’una determinada manera d’entendre el món. No guanyes prou. No t’has esforçat prou. Has triat un barri massa car. Hauries de compartir pis. Hauries d’anar-te’n més lluny. Hauries d’haver estalviat més. Hauries d’haver comprat abans. Sempre hi havia alguna cosa que havies fet malament.

El moviment per l’habitatge ha trencat aquesta gramàtica de la culpa. Ha agafat milers de problemes aparentment individuals i els ha posat l’un al costat de l’altre fins que ha aparegut una pregunta política clau: com pot ser que treballar cada dia i bé ja no garanteixi poder pagar el lloc on vius?

Aquí és on la comparació amb Ceuta adquireix tot el sentit. Ceuta ens convidava a mirar cap a fora i, sobretot, cap avall. A buscar l’origen del nostre malestar en aquell que arriba, en el migrant pobre, en el menor estranger sense recursos, en algú que gairebé sempre té menys que nosaltres però a qui resulta extraordinàriament fàcil responsabilitzar del que ens passa. És una operació política molt antiga i molt eficaç: enmig de la incertesa sempre guanya la por; la por de perdre alguna cosa i la facilitat d’assenyalar algú encara més pobre i vulnerable a qui et diuen que ve a prendre’t tot el poc que tens.

L’habitatge obliga a girar el cap en una altra direcció. Qui té les cases? Qui fixa els preus? A quins barris viuen? Qui acumula desenes, centenars de propietats? Qui hereta? Qui paga? Qui cobra? Qui es comporta com un voltor? Qui pot continuar vivint al centre de Barcelona, Madrid, València, Girona, Màlaga, Sabadell o Palma i qui n’és expulsat lentament? Qui mira una casa i hi veu un lloc on viure i qui hi veu un «actiu» amb una gran rendibilitat anual?

Un dret amb preu de mercat

Hem construït una contradicció formidable i hem après a conviure-hi com si fos perfectament normal. La Constitució diu que l’habitatge és un dret. El mercat diu que és un actiu. Per a qui hi viu, un pis és refugi, intimitat, família, records, veïns. Per a qui hi inverteix és pura rendibilitat. Totes dues lògiques poden conviure durant un temps. El problema arriba quan deixen de poder fer-ho. I aleshores descobrim qui acostuma a guanyar i, sobretot, qui ha guanyat durant els últims cinquanta anys.

Fa 47 anys que la Constitució espanyola reconeix, en el seu article 47, el dret a un habitatge digne i ordena als poders públics regular l’ús del sòl per impedir l’especulació. És a dir, des de 1978 existeix un mandat constitucional explícit per intervenir en el mercat. La crítica apunta de manera directa, per tant, a tots els governs que s’han succeït durant gairebé mig segle. El problema no seria la manca d’eines legals, sinó la insuficient voluntat política per utilitzar-les.

Des de 1978 existeix un mandat constitucional explícit per intervenir en el mercat. La crítica apunta de manera directa, per tant, a tots els governs que s’han succeït durant gairebé mig segle

En lloc d’atacar l’arrel del problema i posar límits efectius i pràctics a l’especulació, les administracions han dedicat bona part dels esforços a pal·liar-ne les conseqüències: ajudes, subvencions i recursos públics per fer assumibles uns preus cada vegada més elevats. Cal no oblidar que intervenir en el mercat immobiliari no és cap extravagància i que es fa en països europeus com Alemanya o Noruega. La crisi de l’habitatge, per tant, no és només un fracàs del mercat; és també, i sobretot, el resultat de gairebé mig segle de decisions —i omissions— polítiques.

Hem explicat moltes vegades aquesta història parlant dels grans fons voltors. Existeixen, tenen un poder enorme i han contribuït a convertir l’habitatge en un producte financer. Però seria massa còmode imaginar que tota l’especulació viu en un gratacel ple de senyors amb corbata. La cultura rendista s’ha estès molt més. Hi ha petits inversors, societats patrimonials, pisos heretats convertits en plans de pensions, lloguers temporals, turistes, habitacions compartides a preus impossibles i propietaris que mai no es considerarien especuladors però que han après la mateixa regla que els grans fons carronyaires: si algú necessita desesperadament una cosa que tu tens, pots intentar cobrar-li tant com sigui capaç de suportar.

Hi ha grans voltors i hi ha carronyaires molt més petits, molt més pròxims, fins i tot perfectament respectables. I aquest és precisament el problema. No cal sentir-se carronyaire per participar de la lògica de la carronya. No és una qüestió de trobar propietaris bons i propietaris dolents. És una qüestió sistèmica: com hem decidit que una necessitat humana fonamental, tenir un sostre, sigui alhora una de les formes més segures i rendibles d’acumular patrimoni i obtenir privilegis.

La Constitució reconeix el dret a un habitatge digne, però la realitat econòmica recompensa qui n’extreu la màxima rendibilitat. Quan aquestes dues lògiques xoquen, la Constitució queda molt bonica emmarcada a la paret, però el mercat, mentrestant, cobra cada principi de mes.

Sánchez vol aprofitar la indignació

Pedro Sánchez ha entès perfectament l’oportunitat. Després d’una legislatura castigada pels casos de corrupció al voltant del PSOE, per una majoria parlamentària insuficient i esgotadora i per la crisi de Ceuta, l’habitatge li permet intentar moure la campanya cap a un territori més favorable per a l’esquerra: les condicions materials de vida. Salaris, lloguers, serveis públics, classe, desigualtats. O, dit d’una manera menys demoscòpica, el que vindria a ser arribar a final de mes.

Pot ser una bona jugada. Potser fins i tot l’última gran jugada de Sánchez. Però conté una contradicció que no podrà amagar sota cap eslògan electoral: no es pot convertir Maricarmen en símbol sense carregar també amb la seva llitera.

Si el PSOE vol preguntar durant la campanya per què Junts, PP i Vox van tombar els decrets, haurà d’acceptar una altra pregunta: per què, després de set anys de governs presidits per Pedro Sánchez, una dona vulnerable de 87 anys podia continuar sent desnonada de la casa on havia viscut durant set dècades?

El Govern ha aprovat mesures importants i ha introduït regulacions que fa uns anys semblaven políticament impossibles. Negar-ho seria injust. Però legislar no és el mateix que resoldre problemes quotidians. El parc públic continua sent insuficient. Els lloguers continuen menjant-se una part enorme dels salaris. L’emancipació juvenil sembla una expressió arqueològica. És molt difícil superar el racisme immobiliari real que impedeix, de facto, llogar un pis a persones amb un color de pell diferent del meu o un altre accent; i massa persones continuen vivint a Catalunya i Espanya amb la sensació que una renovació del contracte pot obligar-les a reorganitzar tota la seva vida.

En habitatge, al Govern de Sánchez i als seus socis els sobren declaracions d’intencions, gestos i paraules. Falten cases públiques, lloguers assequibles, alternatives reals als desnonaments, regulacions que funcionin i polítiques que puguin explicar-se sense PowerPoint a algú que dedica mig sou a cinquanta metres quadrats. Sobren gestos. Falten fets. Molts. Concrets, reals, directes.

Una esquerra buscant-se mentre el carrer ja s’ha trobat

A l’esquerra del PSOE la situació és encara més paradoxal. Sumar, IU, Más Madrid i els Comuns intenten articular un Front Ampli mentre continuen buscant candidat. Podemos queda fora i Irene Montero reclama primàries. Els noms circulen, les sigles negocien, els equips fan números. Queden menys de dos mesos. I mentre l’esquerra intenta esbrinar com tornar a sumar-se, una part de la societat ja s’ha sumat pel seu compte. Als sindicats de llogateres. A les plataformes. A les acampades. A les manifestacions. Als blocs que s’organitzen als carrers quan arriba un desnonament. A les persones que han descobert que el problema del veí del tercer s’assembla molt al seu.

Potser aquí hi ha una lliçó que l’esquerra institucional hauria d’escoltar abans d’intentar representar ningú. La força d’aquest moviment no prové d’un nou logotip ni d’una coalició electoral. Prové d’una experiència compartida. De saber que, mentre discutim sobre sigles i idees elevades, milions de persones fan cada mes exactament el mateix gest: mirar el saldo del banc després de pagar el lloguer.

I la disputa amb l’extrema dreta passa també per aquí. Quan algú que arriba just a final de mes escolta que el seu problema és un migrant que encara té menys que ell, l’esquerra no pot limitar-se a respondre amb superioritat moral. Necessita oferir una explicació millor del món. Si a tu et falten les engrunes, potser el problema no és aquell que no té ni engrunes.

Catalunya també fa números

A Catalunya, la dissolució de les Corts deixa bona part de la política negociada a Madrid penjant d’un fil: el finançament vinculat a la investidura de Salvador Illa, Rodalies, la condonació d’una part del FLA, les competències en immigració reclamades per Junts o l’oficialitat del català a Europa. De cop, mesos de negociacions poden convertir-se en material de campanya.

Junts arriba, a més, en una posició especialment incòmoda. Ha votat amb el PP i Vox contra els decrets mentre mira constantment cap a Aliança Catalana i intenta evitar que Orriols continuï menjant-li terreny. Aliança no es presenta a les generals i una part d’aquell electorat haurà de buscar una altra papereta. Junts pot acabar disputant-se amb Vox alguns dels mateixos votants davant dels quals ha volgut demostrar duresa.

La ironia és considerable. Per protegir el seu flanc dret, Junts ha contribuït a precipitar unes eleccions en què l’habitatge, una qüestió profundament social, pot acabar ocupant el centre de la campanya. La política catalana descobrirà així, una vegada més, que es pot discutir llargament sobre la nació, la identitat, el «dret a decidir» i les fronteres, però a primers de mes arriba el rebut del lloguer.

La història té carrer

I així tornem al número 46 del carrer Alcalde Sáinz de Baranda. Perquè si expliquem aquestes eleccions només com una altra jugada de Pedro Sánchez ens perdrem probablement el més interessant del que acaba de passar. Sánchez ha fet els seus càlculs. Feijóo farà els seus. Abascal, Junts, ERC i una esquerra que intenta reconstruir-se faran els seus. Arribaran les enquestes, els debats, els estrategs i aquella extraordinària indústria que durant unes setmanes converteix milions de vides diferents en percentatges.

Però abans dels percentatges hi havia una dona. Una dona de 87 anys que volia continuar vivint a casa seva. El 23 de setembre la van desnonar i va sortir en llitera. Aquella imatge va trobar una indignació que ja existia. La indignació va trobar un carrer. El carrer va trobar organització. L’organització va convertir un drama privat en un gran conflicte públic. El conflicte va obligar el Govern a reaccionar. La resposta va arribar al Congrés. El Congrés la va tombar. I dotze dies després Pedro Sánchez va convocar eleccions.

Això és el que significa dir que Maricarmen convoca eleccions. No que una dona de 87 anys hagi dissolt les Corts. Significa una cosa políticament molt més interessant. Durant dotze dies hem pogut observar, gairebé fotograma a fotograma, com funciona el poder quan el poder no baixa des d’un despatx sinó que puja des del carrer. I no seria la primera vegada.

El 2003, milions de persones van sortir als carrers contra la decisió del Govern de José María Aznar de donar suport a la invasió de l’Iraq. Aquell «No a la guerra» va obrir una esquerda enorme entre un govern amb majoria absoluta i una part molt important de la societat. No explica per si sol la derrota electoral del PP un any després —entre una cosa i l’altra hi ha els atemptats de l’11-M i la gestió política i informativa d’aquells dies—, però va deixar una imatge difícil d’oblidar: un govern podia tenir majoria absoluta al Congrés i, al mateix temps, quedar-se en minoria al carrer.

Uns anys després va arribar el 15-M. Una altra plaça que, segons els manuals de política, tampoc no havia de canviar gran cosa. «No ens representen» semblava una consigna més i va acabar convertint-se en el diagnòstic d’una crisi profunda de representació. D’aquelles places van sortir llenguatges nous, organitzacions, partits, lideratges, alcaldies i una recomposició del sistema polític espanyol que va durar anys. La política institucional, una vegada més, va arribar després. Primer havia arribat el carrer.

Maricarmen no és el «No a la guerra». Els moviments dels sindicats de llogateres no són el 15-M. Cada moment té la seva pròpia història, les seves causes i les seves contradiccions. Però comparteixen alguna cosa fonamental: el moment en què la ciutadania, farta, deixa de comportar-se com a audiència passiva i decideix convertir-se en actor del seu propi guió. Potser aquí hi ha una de les grans disputes polítiques del nostre temps.

Vivim fascinats per les pantalles. Ens han convençut que el món passa allà dins. Que l’opinió pública és opinió, un trending topic. Que la política és un vídeo de quinze segons d’un candidat en bicicleta o a les restes del poble. Que una societat completa pot llegir-se en un algoritme fet de zeros i uns. Que unes eleccions es guanyen segmentant audiències i aplicant taules. I que el futur serà administrat per una nova aristocràcia de tecnoligarques capaç de saber què mirem, què comprem, què desitgem i potser fins i tot què votarem abans que nosaltres mateixos. És una fantasia de poder formidable. Si controles la pantalla, controles la realitat. Però la història és bastant més tossuda. Els grans canvis continuen necessitant una tecnologia molt més antiga. El cos.

Cossos

Cossos que surten de casa. Que ocupen places. Que caminen sota la pluja. Que criden. Que s’organitzen. Que fan vaga. Que aturen un desnonament. Cossos que es troben amb altres cossos i descobreixen que allò que cadascú patia en silenci tenia un nom compartit.

El poder digital pot decidir bona part del que veiem. Els tecnoligarques poden comprar plataformes, manipular algoritmes i convertir cada segon de la nostra atenció en mercaderia. Els governs poden estudiar enquestes, segmentar electorats i contractar estrategs per administrar les nostres pors. Però hi ha una cosa que continua sent molt més difícil de controlar: el moment just en què una societat deixa de mirar la pantalla i decideix sortir al carrer.

Perquè els grans fets de la història encara passen als carrers, no a les pantalles. Les pantalles poden explicar-los, deformar-los, amplificar-los o convertir-los en contingut. Però la història comença quan algú surt de casa, troba algú altre i tots dos descobreixen que junts poden modificar —una mica— el guió. El moviment per l’habitatge ens recorda ara una cosa encara més elemental: un problema deixa de ser privat quan milers de persones descobreixen que estan patint el mateix. I aquesta és probablement la lliçó més interessant d’aquestes eleccions.

Pedro Sánchez intentarà convertir aquesta força en vots. És legítim. Per això serveixen també les eleccions. Però el moviment per l’habitatge haurà de decidir si el seu horitzó acaba el 29 de novembre o si comença precisament l’endemà. Perquè si després de comptar els vots continuem comptant desnonaments, haurem entès ben poca cosa. Si canviem diputats però no canviem les condicions que van fer possible aquella llitera de Maricarmen, tota aquesta extraordinària agitació haurà servit per decidir qui governa, però no necessàriament per decidir com vivim.

El 23 de setembre, Maricarmen no volia interrompre cap guió. No volia provocar una crisi parlamentària. No volia precipitar unes eleccions. No volia convertir-se en símbol de res. Volia quedar-se a casa. Però va sortir d’aquell portal de Madrid en una llitera. El carrer va recollir aquella imatge i la va convertir en una pregunta política que acabarà a les urnes. Potser, quan els gurús ens tornin a explicar que tot passa dins d’una pantalla, hauríem de recordar que la història encara té carrer.

I aquesta vegada, al carrer, Maricarmen ha convocat unes eleccions.

https://www.instagram.com/reel/DeJJOw9iHbF/?utm_source=ig_web_button_share_sheet