Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El Consell de Ministres ha aprovat avui l’indult a “Les 6 de La Suiza”. Serà parcial, ja que la llei prohibeix indults totals quan hi ha un informe en contra per part del tribunal sentenciador. Això suposa que les penes accessòries, com la indemnització, ja liquidada, de 125.000 euros (90.000 per “danys morals”, 35.000 per “perjudicis econòmics”), no tenen marxa enrere, però les sindicalistes no tornaran a la presó.
La mesura, que entrarà en vigor a partir que surti publicat demà al BOE, hauria sorgit del departament de la vicepresidenta Yolanda Díaz qui, des que va conèixer el cas i la condemna, ha defensat en tot moment “la legitimitat de l’acció sindical, el dret a la vaga, la mobilització i l’organització de les persones treballadores d’Espanya”.
Però no es pot negar el pes que la intensa campanya desenvolupada per tot l’espectre sindical de classe –que va unir les seves veus en un fet sense precedents amb un crit unànime: “Fer sindicalisme no és delicte”– ha tingut en l’indult . A més, les mobilitzacions socials es van estendre per tot l’Estat i van tenir un protagonisme especial a Astúries, terra de les treballadores, el Govern autonòmic del qual també havia sol·licitat l’indult.
Precisament van ser associacions les que, una vegada declarada definitiva la sentència, han anat recordant que “una de les responsabilitats i facultats del Govern, dins de la divisió de poders, és la possibilitat de corregir o matisar aquelles qüestions que el Poder Judicial no pot afrontar, precisament per la seva pròpia naturalesa, basada en l’aplicació de lleis sense comptar amb cap altre tipus de factors”. Per tant, el Poder Executiu pot oferir una mesura de gràcia “si considera que determinades sentències generen un dany personal i social que excedeix el de la sentència”. Aquest seria un dels casos.
Deu anys de calvari
El conflicte que va portar les sindicalistes a la presó –en règim de tercer grau– es va iniciar fa gairebé deu anys, quan una treballadora a qui la pastisseria La Suiza devia hores extres i vacances i que, a més, va denunciar assetjament, va anar a la CNTa exposar el cas. Després dels intents de negociar amb l’entitat, el sindicat va organitzar l’habitual campanya de denúncia, cosa que va portar l’empresari a interposar una bateria de denúncies contra l’organització i es va obrir un procés judicial contra més de 30 persones –algunes veïnes del barri que s’havien solidaritzat amb cassolades–. Finalment, sis persones, entre les quals hi ha la treballadora implicada, van ser condemnades a tres anys i sis mesos de presó: dos anys per un delicte d’obstrucció a la justícia i 18 mesos per un delicte de coaccions.
El magistrat del Jutjat Penal de Gijón que va emetre la sentència en primera instància és qui es coneix popularment com el ‘justiciero de Poniente’, pel seu llarg historial de polèmiques relacionades amb conflictes laborals o socials. Al controvertit jutge se li va sumar en el procés una família empresarial coneguda pels seus vincles amb la política local conservadora, i Javier Gómez Bermúdez, advocat de la part empresarial i expresident de la Sala Penal de l’Audiència Nacional, amb experiència en el tractament penitenciari de presos terroristes i del crim organitzat com a jutge central de Vigilància Penitenciària. Tot això explicaria un resultat que va deixar estupefactes les organitzacions sindicals i bona part de la societat asturiana.
Per a la Plataforma de l’Advocacia en Defensa de l’Acció Sindical, la sentència suposava “un cas alliçonador que ha marcat una fita històrica en contra dels drets laborals i de l’acció sindical“. “És a dir –deia–, ja no estàvem davant de la mera actuació d’un jutge conservador, sinó davant d’una veritable acció estatal que, d’acord amb els tractats i convenis en matèria de drets humans subscrits per Espanya, per la seva naturalesa o caràcter reiterat, constitueixen una violació greu dels drets fonamentals”. Amb l’indult, es pal·lia doncs, de manera parcial aquesta violació.
Per la seva banda, Èrika Conrado, secretària general de CNT, creu que és un indult “que arriba nou mesos tard, però, a l’espera de la lletra petita, benvingut sigui”. “Reiterem que les companyes han complert part d’una condemna injusta, però si el que pretenia la sentència era doblegar-nos, han aconseguit total contrari: s’ha aconseguit una unió social i sindical sense precedents, que al cap I a la fi és la que ha pressionat perquè no s’oblidi el cas i finalment s’assoleixi l’indult. El sindicalisme és més viu que mai i, davant l’escalada repressiva i la regressió de drets, la gent comença a ser conscient de la necessitat de la unió i de la lluita col·lectiva”, prossegueix.
Després de nou mesos d’execució de la sentència i deu anys de calvari judicial i personal per haver estat “dones que tenen cura de dones”, com els agrada recordar, les sindicalistes finalment podran respirar alleujades.
Article original en castellà de La Marea
