Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La ciutat de Barcelona ha viscut una manifestació contra el genocidi a Gaza que ha recordat les protestes del “no a la guerra”. Era l’any 2003 i Barcelona es va convertir en un referent mundial del rebuig a la invasió occidental a l’Iraq. Quan estan a punt de complir-se dos anys dels atacs de Hamàs, el 7 d’octubre del 2023, i de l’inici de l’ofensiva d’Israel, més de 70.000 persones, segons la Guàrdia Urbana (300.000, segons els organitzadors), han clamat per una Palestina lliure i amb vida.
La manifestació va crear la sensació de comunitat entre persones de procedències molt diverses | Pol Rius
Fins ahir, les protestes pel genocidi eren tant meritòries com minoritàries. Mentre altres ciutats del món començaven a protagonitzar grans manifestacions en favor de Palestina, aquí no esclatava la protesta. Era com si la ciutadania estigués paralitzada per l’impacte dels atemptats de Hamàs i, després, per la impotència de presenciar un genocidi en directe, cada dia, cada hora. De veure la impunitat d’Israel i el silenci còmplice de molts governs.
La manifestació del dissabte, i les protestes dels estudiants dijous i divendres, han significat el trencament del malefici. Com si, per fi, la indignació es fes transversal en el sentit més ampli de la paraula: A la manifestació hi estaven representades totes les generacions, tots els sectors socials, totes les procedències d’aquesta Catalunya diversa i plural d’ara. Totes les sensibilitats polítiques, excepte les més reaccionàries.
La simbologia palestina va estar molt present al llarg de la manifestació | Pol Rius
Moltes organitzacions (600 han participat en la convocatòria) i alguns col·lectius, com els sanitaris o els periodistes, ja feia un temps que estaven movent els fils de la mobilització, però no ha estat fins el dissabte 4 d’octubre del 2025 que la protesta cívica ha esclatat. L’impacte emocional de l’abordatge de la flotilla solidària per part d’Israel o la revolta contra l’equip israelià a La Vuelta ciclista a Espanya són, possiblement, els últims detonats que han encés la protesta.
Però l’arrel està en tots els sentiments de dolor i ràbia acumulats al llarg de dos interminables anys. El pes dels 67.000 palestins assassinats, 20.000 d’ells nens i nenes. I el temor, cada vegada més generalitzat, que les víctimes reals siguin moltíssimes més, sota els edificis derruïts de Gaza.
“Llibertat per palestina” va ser el lema més repetit durant la protesta | Pol Rius
A la manifestació, es palpava el dolor i la ràbia. I també una certa sensació d’alliberament perquè, d’una vegada, s’havien sumat prou forces per omplir de dalt a baix el passeig de Gràcia, i no, només, mitja plaça de Sant Jaume. I també s’intuïa una certa esperança d’un alto el foc a Gaza, d’una aturada de l’agressió d’Israel, de les matances diàries de palestins. Tot i la desconfiança que provoca el fet que el promotor del pla sigui Donald Trump.
La gran pregunta
Després de la manifestació, la pregunta continua oberta: per què hem tardat dos anys? Per què ha costat tant parlar de genocidi, quan, per exemple, Luis Moreno Ocampo, primer fiscal del Tribunal Penal Internacional, ja parlava de genocidi just quan Israel començava els bombardejos massius sobre la població de la franja. “La resposta d’Israel – declarava – és criminal perquè el bombardeig de població civil i el bloqueig absolut de Gaza és un element objectiu de genocidi: crear condicions que produiran la destrucció d’un grup. No permetre que passi aigua, queviures, benzina… és transformar Gaza en un camp d’extermini. I el desplaçament forçós és un crim de lesa humanitat”. D’aquestes paraules fa quasi dos anys!
Jonathan Cook, periodista i escriptor britànic, autor de llibres de referència per entendre el conflicte entre Israel i Palestina, quatre dies després de l’atac de Hamàs, ja escrivia que “Israel ara se sent encoratjat a fer molt més explícita la seva política cap als dos milions d’habitants de Gaza. Hi ha una paraula per a aquesta política, una paraula que se suposa que no hem d’usar per evitar ofendre els qui la implementen, així com els que fan costat silenciosament a la seva implementació. Privar d’aigua potable i evitar que els hospitals atenguin els malalts i ferits pels bombardejos és una política genocida”.
Raz Segal, professor expert en l’Holocaust a la Universitat de Stockton, escrivia el 13 d’octubre del 2023: “El que estem veient ara a Gaza és un cas de genocidi. La Convenció de l’ONU per a la Prevenció i la Sanció del Delicte de Genocidi el defineix com la intenció de destruir un grup racial, ètnic, religiós o nacional com a tal, és a dir, de forma col·lectiva, no només individual.”
La protesta v culminar a l’Arc del Triomf amb la lectura de texts escrits per habitants de Gaza | Pol Rius
Els que havien dedicat la vida a estudiar l’holocaust i el conflicte palestí sabien que Israel es disposava a cometre un genocidi. Van avisar. Però la humanitat va tardar molt a prendre’n consciència. La manifestació de Barcelona és l’expressió de què, per fi, molts ciutadans s’han unit per proclamar-ho i exigir que s’aturi.
