Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
No ha pogut ser: ni la bateria de mobilitzacions unitàries, ni l’allau de declaracions de suport a les sindicalistes —la darrera, la de la vicepresidenta segona del Govern i ministra de Treball, Yolanda Díaz, que assegurava divendres passat sentir-se “escandalitzada”—, ni el criteri del fiscal, ni l’alarma social i sindical generada per la sentència, han aconseguit doblegar a Lino Rubio, magistrat del Jutjat Penal núm. 1 de Gijón, que ahir va cursar l’ordre d’ingrés immediat a presó de les conegudes com a «Les 6 de La Suiza», cinc dones i un home, acusats de coaccions i un delicte contra l’administració de justícia per intentar defensar els drets laborals d’una d’elles.
Finalment, les treballadores s’han presentat voluntàriament aquest matí al Centre penitenciari de Villabona acompanyades pels seus advocats, familiars i persones solidàries. Des del sindicat CNT informen que han entrat amb “l’ànim alt”, ja que són conscients que “no han comès cap delicte i que només han estat condemnades per ser dones que cuiden dones”.
La lluita per l’indult
Amb les sindicalistes a la presó, toca seguir lluitant per l’indult, ja tramitat al maig per una vintena de sindicats de classe que, en un fet sense precedents, van decidir aparcar diferències i sumar les seves veus en defensa de les treballadores, al·legant “raons de tipus personal o humanitari” relacionades amb el recorregut, la trajectòria i les circumstàncies vitals de cadascuna de les sis condemnades i de les seves famílies; i en segon lloc, per raons de tipus col·lectiu: “La sentència ha generat una gran alarma social en el moviment sindical i feminista, especialment a Astúries, però la seva influència s’ha fet notar, i molt, a Espanya i a l’estranger”.
El fet mateix que aquesta sol·licitud d’indult estigui avalada per la gran majoria de sindicats de classe de l’Estat espanyol —començant pels majoritaris, malgrat no tenir afiliats entre les condemnades— i que hagi obtingut el suport de bona part de l’arc parlamentari, n’és una bona prova. A la petició dels sindicats s’han sumat posteriorment el Govern asturià i nombrosos representants polítics, entre els quals hi ha Ione Belarra i Yolanda Díaz.
La petició d’indult recorda que una de les responsabilitats i facultats del Govern, encara dins la divisió de poders, és la possibilitat de corregir o matisar aquelles qüestions que el Poder Judicial no pot afrontar precisament per la seva pròpia naturalesa, basada en l’aplicació de les lleis sense tenir en compte altres factors. El Poder Executiu pot oferir una mesura de gràcia si considera que determinades sentències poden generar un dany personal i social que excedeix el de la pròpia sentència. Aquest seria un d’aquests casos.
Segons Diego Herchhoren, membre de la Plataforma de l’Advocacia en Defensa de l’Acció Sindical, “la sol·licitud d’indult, per si mateixa, no suspèn automàticament l’execució de la pena”. Tanmateix, la normativa penal i administrativa vigent permet que, durant la tramitació de l’expedient d’indult, el jutge o tribunal pugui acordar la suspensió temporal de l’execució de la pena en dos supòsits concrets: quan apreciï que el compliment de la pena pot vulnerar el dret a un procés sense dilacions indegudes, o quan l’execució de la sentència faci il·lusòria la finalitat de l’indult, que és el cas que encaixa amb el de les 6 de La Suiza.
“Tot i que contra la decisió de no suspendre s’hi pot recórrer, aquest recurs tampoc és suspensiu, i els antecedents que hem vist en aquest cas no permeten ser gaire esperançadors, més aviat al contrari. El jutge ha entès perfectament que les peticions d’indult es tramiten a molt llarg termini, i la majoria de vegades ni tan sols es contesten, per la qual cosa s’ha afanyat a ordenar l’ingrés a presó amb la ferma convicció que com més aviat entrin, abans compliran la pena, i que l’indult, si arriba, ho farà quan ja sigui massa tard”.
Per als sindicats, el Govern té ara “una oportunitat perfecta per ajudar a desbloquejar una situació que preocupa les principals organitzacions de masses, atorgant un indult que mostri que, almenys, hi ha una voluntat governamental d’evitar que qui es veu implicat en aquestes circumstàncies pugui acabar a la presó”.
Amb tot, l’ingrés a presó no ha paralitzat l’ànim de les organitzacions, i Sofitu, el grup de suport a Astúries, ha convocat una concentració urgent per a avui dijous a la Plaça de l’Ajuntament de Gijón per mostrar solidaritat amb les detingudes i aprofitar per comunicar novetats, mentre que els sindicats de CNT a la Comunitat de Madrid faran el mateix demà a la Plaça de Callao de la capital.
Antecedents
El conflicte que ha portat les sindicalistes a la presó va començar ara fa 8 anys, quan una treballadora a qui la pastisseria La Suiza devia hores extres i vacances, i que a més va denunciar assetjament, va decidir acudir a CNT i exposar el seu cas. Després dels intents de negociar amb l’empresa, el sindicat va organitzar la seva habitual campanya de denúncia. Això va portar l’empresari a interposar una allau de denúncies contra l’organització i es va obrir un procés judicial contra més de 30 persones —algunes d’elles, simples veïnes del barri que s’havien solidaritzat amb cassolades—. Finalment, sis persones, entre elles la treballadora afectada, van ser condemnades a tres anys i sis mesos de presó: dos anys per un delicte d’obstrucció a la Justícia i 18 mesos per coaccions.
El magistrat del Jutjat Penal de Gijón que va emetre la sentència en primera instància és conegut popularment com el ‘justicier de Poniente’, per acumular un llarg historial de polèmiques relacionades amb conflictes laborals o socials; entre elles, la condemna a tres anys de presó per als sindicalistes de CSI, Cándido i Morala, per destrossar una càmera de vídeo durant una protesta laboral contra el tancament de Naval Gijón, un fet que inspiraria la pel·lícula Los lunes al sol, de Fernando León de Aranoa. També els antimilitaristes asturians recorden com va apurar els darrers estertors de la vella legislació antiinsubmissió per imposar la condemna més dura.
Al controvertit jutge se li ha sumat una família empresarial coneguda pels seus vincles amb la política local conservadora i Javier Gómez Bermúdez, advocat de la part empresarial i expresident de la Sala Penal de l’Audiència Nacional, amb experiència en el tractament penitenciari de presos terroristes i del crim organitzat com a jutge central de Vigilància Penitenciària. L’advocat ha arribat a afirmar que aquesta sentència exemplificant servirà perquè “es mesuri molt bé el que s’exigeix als empresaris i com se’ls exigeix”, cosa que ell mateix assenyala que posa “límits no només a la llibertat sindical, sinó a les llibertats en general”. Són uns ingredients perfectes que explicarien un resultat que ha deixat estupefactes les organitzacions sindicals i bona part de la societat asturiana.
La sentència, i així ho han expressat els sindicats, obre la via a condemnar milers de persones a tot l’Estat pel simple fet de mobilitzar-se davant un conflicte: “Amb la condemna per obstrucció a la Justícia, qualsevol representant d’un comitè d’empresa, secció sindical o assemblea de treballadors es juga ser condemnat si en la negociació planteja la possibilitat de retirar alguna denúncia per fets ocorreguts durant el conflicte. Amb la condemna per coaccions, qualsevol persona que es manifesti contra una empresa es pot trobar en la mateixa situació”.
Segons Herchhoren, “l’ordre d’ingrés a presó té totes les característiques d’una ‘venjança estatal’, ja que és el colofó d’una sèrie de despropòsits jurídics que es van iniciar amb la condemna del Jutjat Penal i que culminen ara”.
En l’àmbit del dret es parla de ‘venjança’ o ‘assetjament’ estatal quan hi ha una sèrie de resolucions judicials de diferents àmbits que s’aparten dels criteris normals o lògics mantinguts fins al moment, i el cas de les 6 de La Suiza seria un d’aquests exemples: “És un cas exemplificador que marcarà un precedent històric en contra dels drets laborals i de l’acció sindical. Ja no estem parlant només de l’actuació d’un jutge conservador, sinó d’una veritable acció estatal que, d’acord amb els tractats i convenis sobre drets humans signats per Espanya, per la seva naturalesa o caràcter reiterat, constitueixen una violació greu dels drets fonamentals. Aquest cas posa Espanya, una altra vegada, al nivell del Marroc o Turquia, i és important que la societat en prengui consciència i entengui la gravetat dels efectes d’aquesta decisió”.
Avui, cinc dones i un home, persones plenament integrades a la societat —taxista, cambrera, reposadora, cantant, auxiliar de clínica i docent—, amb família i fills, ingressen a presó. Més enllà de la solidaritat mostrada amb una companya en situació d’abús i indefensió, aquestes persones han estat condemnades per haver exercit un dret fonamental: el de la pràctica de l’acció sindical.
