Entrevista

Belén López: “L’extrema dreta té clar que el sindicalisme de classe és un dels objectius a batre”

Belén López va ser elegida secretària general de Comissions Obreres de Catalunya el passat dia 10 d’abril amb un 98% dels vots dels delegats al tretzè congrés del sindicat. Llicenciada en Ciències Polítiques i de l’Administració per la Universitat Autònoma de Barcelona, va exercir de mestra de Formació Professional a Salt. Nascuda a Les Masies de Voltregà en una família d’origen gallec ha tingut diverses responsabilitats al sindicat i ha estat secretària general de les comarques de Girona des del 2020 abans d’assumir la seva direcció a nivell de tot Catalunya. Agafa el relleu de Javier Pacheco.

Al Congrés va dir que Javier Pacheco era ‘un referent’. Quin sindicat li ha deixat?

Ha deixat un sindicat, com ell diu, “en estado de revista”. Fa sempre aquest símil i a mi m’agrada. Ha deixat un sindicat amb molt bones dades d’afiliació, de delegats i delegades, un sindicat que ha avançat en la modernització i en la digitalització de les seves eines, que ha marcat uns procediments de treball conjunts per a l’organització i, a més a més, ha gestionat una època molt complicada. Ha deixat un sindicat amb molta cohesió interna, que això també es va veure al Congrés, en molt bona situació. Financerament, també ens ha deixat el sindicat en unes condicions òptimes per continuar avançant. Sempre dic que això és una mica com una cursa de relleus. Ell ha fet una etapa que ens ha deixat un avantatge. Ara els que recollim el testimoni hem d’aprofitar aquest avantatge.

Al Congrés es cridava “visca, visca, visca, Comissions feminista”. És el primer cop que una dona dirigeix el sindicat. S’ha de notar d’alguna manera?

Clar. La incorporació de les dones als diferents espais, i un d’ells és l’àmbit sindical, és també per aportar la nostra mirada i aquesta també és la meva voluntat. Javier repetia que ‘la Belén sempre diu que no és un lideratge femení sinó feminista’. Això ho defenso clarament i fortament. Vull aportar una mirada feminista. Ja hi era al sindicat i els anteriors secretaris generals també l’han aportat, perquè el feminisme, com a defensa de la igualtat, ha sigut un dels valors fonamentals del sindicat. És als seus orígens i sobretot a partir del 2021, on els estatuts van recollir autodefinir-nos com a sindicat feminista. Sempre ha sigut un valor fonamental i està clar que l’arribada d’una dona ha de poder-ho posar en la centralitat de les nostres reivindicacions també.

Quins són els principals reptes que es planteja al front del sindicat?

Els principals reptes, a part del de sempre, que és defensar les condicions laborals en els centres de treball, seran reforçar el sindicat en el seu aspecte més sociopolític, amb la defensa de tots els drets socials, els drets de ciutadania. Actualment, això ha d’anar de bracet una cosa de l’altra, perquè estem veient que totes les conquestes que pots fer per un costat se te’n poden anar per un altre. Per exemple, amb la vivenda. Pots incrementar el salari, m’ho invento, un 20%, que si la vivenda puja un 40% té poca afectació en la vida de les persones. Això està en el nostre ADN. Som un sindicat sociopolític, que vol dir que defensem drets laborals i drets socials també. Ara hi ha d’haver una defensa molt important dels drets socials, com veiem en el dret a l’habitatge on estem perdent condicions de vida. Aquesta defensa per nosaltres serà prioritària.

La reducció de la jornada laboral té un ampli consens i suport de la classe treballadora i de tota la ciutadania

El tema de les cures va també en aquesta línia. És un espai que està generant molta precarietat en els sectors laborals feminitzats i que en la pròpia societat està generant molt malestar que no estigui resolta aquesta crisi de cures. Fins ara tampoc estava resolta, perquè l’estaven fent les dones gratis, invisibilitzades a casa, i amb molt malestar per a elles, però com que no se’n parlava semblava que no existia, però sí que existia. I ara se n’ha començat a parlar perquè les dones estem aixecant la veu i perquè la societat ha canviat molt també. Aquesta crisi de cures està implosionant, per dir-ho d’una manera. La societat està canviant perquè la gent viu més, s’està fent més longeva, que és positiu però vol dir un increment en la pressió de les cures. Les unitats de convivència ja no són les que eren, no hi ha dues i tres dones disposades a cuidar a cada família, l’àvia, la tieta,… Això ja no hi és. Les dones ens hem incorporat massivament al mercat de treball, i el nostre temps és el que és. No podem dedicar tant de temps a les cures.

L’arribada del feminisme també ens fa plantejar altres expectatives vitals i altres maneres d’autodefinir-nos com a éssers humans en aquest món, més enllà del fet de cuidar. Hi ha una crisi de les cures que hem de resoldre. Això també serà prioritari per a nosaltres, en el proper mandat, i sobretot la defensa de la democràcia, perquè sense democràcia no hi ha possibilitat que ens organitzem els que no tenim el poder per fer de contrapoder i no hi ha possibilitat de donar veu als que no en tenen.

Tem per la democràcia? Per Trump?

Molt. Per Trump, pels partits i pel pensament reaccionari que s’està estenent per tota Europa, i a casa nostra també. Jo vinc de Girona. A Girona ara tenim a Ripoll una alcaldia d’extrema dreta, amb un discurs xenòfob, completament en contra dels valors que defensa el sindicalisme.

El tema central de l’1 de maig serà la reducció de jornada.

Serà la reducció de jornada, serà la defensa de la democràcia, serà mantenir drets laborals i conquerir-ne de nous. La reducció de jornada serà un tema fonamental.

És factible? La patronal no la vol. S’hi ha posat d’esquena.

La patronal s’hi ha posat d’esquena, com s’ha posat d’esquena a moltes altres coses que després han passat i no han significat cap dels drames o les catàstrofes bíbliques que ells plantejaven. Hem demostrat per la via dels fets que molts de tots aquells dogmes neoliberals que la patronal ha estat defensant -i el de la reducció de jornada n’és un altre- no han comportat cap de les conseqüències que ells deien. “Apujarem els salaris, creixerà l’atur”. Mentida. “Farem la reforma laboral, creixerà l’atur, l’economia no funcionarà, hi haurà una crisi”. Mentida. I amb la reducció de jornada passarà exactament el mateix. La patronal està cridant a l’apocalipsi un altre cop i no passarà res del que diuen. Perquè les dades econòmiques, els marges empresarials de beneficis i els de productivitat ens diuen clarament que es pot reduir la jornada laboral i que no serà cap hecatombe per l’economia. Per tant, no hi ha raons econòmiques. És una qüestió ideològica i tornaran a perdre aquesta batalla ideològica.

Quan?

Quan guanyem la reducció de jornada. És una reivindicació molt compartida per a la societat catalana i espanyola. Té un ampli consens i suport de la classe treballadora i de tota la ciutadania. No hi ha raons econòmiques en contra. La societat ha canviat molt des de fa 40 anys. Els nivells de productivitat, la digitalització, la tecnologia, permeten que es pugui fer aquesta reducció de jornada sense que tingui afectacions macroeconòmiques. Haurem d’analitzar sector per sector, empresa per empresa, i des del sindicat, evidentment, farem tot el que es pugui perquè no hi hagi una afectació directa i perquè hi pugui haver alguna compensació, però no hi ha arguments perquè no es tiri endavant la reducció de jornada.

El tema dels aranzels que ha posat sobre la taula Donald Trump canvia d’un dia a l’altra. A hores d’ara, com creu que afectarà el món laboral?

És molt difícil fer prediccions. Està clar que una guerra comercial d’aquest tipus tindrà afectacions en l’economia. S’haurà de veure fins a quin punt, de quina manera, si serà una escalada inflacionista i pot tenir efecte en un alentiment de l’economia i afectar l’ocupació. El que nosaltres plantegem és que s’ha de ser previsors, s’ha de situar unes polítiques que vagin en la línia de garantir l’ocupació i el poder adquisitiu de les persones i de protegir l’economia en la mesura del possible. Hi ha mecanismes. L’anterior crisi ha sigut un exemple. Acordar aquestes mesures en el marc del diàleg social s’ha vist que és una cosa positiva. El que demanem als governs és que tinguin un diàleg obert i continu amb les organitzacions empresarials i sindicals i que facin mesures que garanteixin el manteniment de l’ocupació, si és que hi ha una afectació que, en aquests moments, és molt difícil de preveure. Hem d’estar a l’aguait, fent una monitorització constant de com afectarà això i a partir d’aquí també s’han d’escalar les propostes. Les propostes de reacció han de ser a nivell europeu. Més enllà que, després, cada nivell de govern també ha de prendre les seves, però la resposta ha de ser global. No pot ser de cada país, perquè seria fragmentar-nos i això seria una molt mala estratègia.

El feminisme, com a defensa de la igualtat, ha sigut un dels valors fonamentals del sindicat

En l’àmbit del dret a l’habitatge, què pot fer el sindicat?

Estem elaborant un estudi de quina és la realitat. Sempre dic que hem de fer propostes i diagnòstics però hem d’intentar aterrar-ho al màxim possible. Presentarem un estudi en breu de quina és la situació de la vivenda a tot Catalunya. No és la mateixa a Barcelona que a altres llocs. Jo vinc de Girona i allí el problema no és de manca d’habitatge. Allí tenim prou habitatge perquè hi visquin el doble de gironins i gironines. És un problema d’usos, però no a tot arreu és així. Hi ha altres llocs on el problema és la manca d’habitatge. En altres llocs és una combinació multifactorial. El sindicat el que ha de fer és una proposta, i després portar-la als espais del diàleg social, mobilitzar el carrer, pressionar els governs, i ser un agent actiu de millora de l’articulació d’aquestes propostes d’habitatge a la societat catalana.

Pacte nacional de les cures, pacte nacional d’habitatge… Proposarà més pactes?

Sí. Un altre que per nosaltres és important és el pacte nacional pel turisme. Tenim un pacte nacional per la indústria que ja fa uns anys que funciona, que té un pressupost, que ha donat fruits positius, que valorem positivament i pensem que el turisme és un sector que, a més a més, té relació també amb el tema de l’habitatge, que té unes externalitats importants. Pensem que és un sector tan important per l’economia catalana que cal que hi hagi un pacte nacional que articuli cap a on volem que vagi el model de turisme a casa nostra i que doni resposta a les externalitats que té aquest model de negoci a la societat.

Vostè ha estat professora de formació professional. En el camp de l’educació, què hi té a dir el sindicat?

Nosaltres vam presentar una iniciativa legislativa popular perquè es destini el 6% del producte interior brut a tot el sistema educatiu públic i és una iniciativa legislativa popular que ara està en tràmit parlamentari. Crec que el mes de maig es farà el debat al Parlament i esperem que tots els grups polítics li donin suport i tiri endavant. Conté un seguit de propostes en relació al que pensem que ha de millorar en tots els sectors, des de l’educació primària fins a la formació professional, el sistema universitari, etcètera.

CCOO de Catalunya té 150.000 afiliats. Es pot anar més lluny?

I tant que es pot anar més lluny! I volem anar més lluny! La nostra ambició és que totes les persones treballadores estiguin afiliades a un sindicat, si pot ser Comissions Obreres millor, només faltaria. Pensem que el sindicalisme és el paraigua que permet organitzar-te en l’àmbit laboral, però també en l’àmbit dels drets socials i que, a més a més, és un antídot contra l’individualisme que hi ha ara a la societat i contra aquesta idea que ens vol portar l’extrema dreta d’uns contra els altres, de joves contra grans, homes contra dones… Ells viuen en base a la confrontació i en base a enfrontar col·lectius. Això va en contra de l’ADN del sindicat. La nostra funció és agregar interessos, crear comunitats, socialitzar i construir propostes col·lectives, perquè és des d’aquest espai col·lectiu que l’experiència ens mostra que podem avançar.

Hi ha sectors laborals als quals és difícil que arribin els sindicats.

Precisament per aquesta precarietat, per aquesta fragmentació. Llavors, el que hem de fer és redoblar esforços en aquests sectors. Sempre diuen que la gent jove veu els sindicats com una cosa obsoleta, com una cosa que ja no els crida l’atenció. Doncs des que es va instaurar la reforma laboral, que la gent ha pogut tenir un contracte indefinit i ha millorat la seva situació Fquant a precarietat, hem vist que el nombre de joves que s’han afiliat, que s’han presentat a les nostres llistes, que són delegats i delegades, ha crescut d’una manera important. Tenim ara 8.000 afiliats i afiliades menors de 30 anys i veiem com cada cop els joves s’acosten més a nosaltres, perquè és l’espai on poden defensar els seus interessos, les seves necessitats laborals. Sí que hi ha espais que costen d’organitzar per aquesta dispersió, per aquesta precarietat, però hem de redoblar els esforços i trobar altres maneres d’acció també. Potser no farem l’assemblea al menjador de la fàbrica ara perquè la gent està treballant a casa seva. L’haurem de fer al núvol però la farem.

La robotització, el teletreball, que cada cop hi ha menys empreses grans amb centenars de treballadors, això complica la feina dels sindicats.

Hem de trobar noves fórmules. Tot i trobar noves fórmules, és molt important en el sindicalisme el tu a tu i la proximitat. Hem de saber combinar aquestes dues coses. Abans et passejaves per la fàbrica, anaves al menjador o a la sala de profes, en el meu cas, i parlaves amb un profe i un altre. Ara s’ha de fer d’una altra manera i has de tenir el contacte per la via de les noves eines, però tot i així és molt important el contacte directe. Haurem de redoblar esforços i trobar nous mecanismes, que ja ho estem fent. Semblaven espais impossibles d’organitzar com Globo. Sense contracte, que ja és el primer problema, no tens ni el cens de les persones, sense centre de treball, sense res… Hem organitzat una vaga que ha significat sindicalitzar aquest espai, que ha significat fer eleccions, que ha significat un canvi en la llei, que ha significat la laboralització de milers de treballadors i , a més a més, encara hi ha un recorregut per fer en aquest sentit.

La defensa del dret a l’habitatge serà prioritària per nosaltres

I els autònoms? Què es pot fer amb ells?

Els autònoms tenen els seus espais d’organització, que no és el sindicat de classe, però és un espai que també ha de millorar les seves condicions. També són classe treballadora i, per tant, també han d’organitzar-se per millorar les seves condicions. És veritat que és un espai on nosaltres hi col·laborem, però no s’organitzen dins del sindicat.

Hi ha la qüestió dels immigrants. Molts d’ells treballen de forma irregular. Com els pot ajudar el sindicat?

Aquí hi ha un tema legislatiu, en primer lloc, que és que la Llei d’Estrangeria, que és una llei que condemna a moltes persones a la irregularitat, a una vulnerabilitat molt important i a molta precarietat. Cal un canvi legislatiu. No pot ser que les persones que arriben aquí hagin de pagar un peatge de dos anys per poder regularitzar la seva situació. Aquí hi ha d’haver una garantia dels drets laborals i dels drets humans, en el fons, de les persones que arriben a casa nostra. Els fluxos d’arribada han de ser amb garanties. Més enllà d’això, les persones que ja estan regularitzades treballant aquí s’organitzen al nostre sindicat com qualsevol altre treballador. De vegades, també és veritat que hem de fer un pas endavant i facilitar que aquestes persones es puguin organitzar al sindicat. De fet, és una de les prioritats també del nostre proper mandat. Hem de veure com incorporem aquests treballadors i treballadores a la vida de la nostra organització. Ja hi són però estan infrarepresentats en relació al que és la població assalariada. Hem de veure com participen d’una manera més activa a la nostra organització.

L’extrema dreta utilitza el debat sobre la immigració per escampar la xenofòbia, fins i tot creant el que en diu sindicats. Què li semblen aquests sindicats ultradretans?

Ells tenen clar que el sindicalisme de classe és un dels objectius a batre perquè desmunta, és un antídot precisament al que ells estan situant, que és l’enfrontament d’uns contra uns altres. La seva línia és, parlant clar, tirar merda sobre nosaltres. Intenten crear alternatives que tenen poc de sindicat i menys de sindicat amb una visió sociopolítica.

Com es combat l’extrema dreta?

És important garantir les condicions materials de les persones. Estem ara en un moment en què les dades macroeconòmiques són positives. Quan tu mires les dades macroeconòmiques d’ocupació, de creixement de l’economia, veus que són bones, però això amaga una cara B de molta precarietat i nosaltres hem de baixar aquestes dades macroeconòmiques a la vida real de les persones treballadores. Hi ha sectors que estan en una precarietat important i hi ha moltes persones que malgrat treballar són pobres. Això és una porta d’entrada per l’extrema dreta perquè la desigualtat, no tenir un horitzó, no tenir esperança que aniràs a millor fa que t’acabis agafant a la nostàlgia d’un passat que semblava que tot era clar, que tot era fàcil, que les receptes eren fàcils. Era una il·lusió perquè tampoc era així. I la manera de desmuntar aquests cants de sirena és garantint les condicions materials de les persones. És important que els partits que estan al govern, sobretot els d’esquerres, se n’adonin, tinguin altura de mires i facin una agenda social important, àmplia, que garanteixi les condicions materials de les persones, que és el millor antídot per aquests discursos reaccionaris que el que fan és intentar capitalitzar les incerteses de les persones a favor de discursos d’odi que no aporten res.

Amb la reducció de jornada la patronal està cridant a l’apocalipsi un altre cop però no passarà res del que diuen

Què li demana al govern espanyol?

Això, que faci una agenda social àmplia, que garanteixi les condicions materials de les persones, que reforci un estat del benestar potent, que sigui valent canviant el sistema impositiu, que ha de ser un sistema impositiu progressiu i suficient per garantir totes aquestes polítiques públiques i, sobretot, que faci un diàleg social que doni espai als agents socials i econòmics per poder participar en polítiques públiques que vagin en aquesta línia.

I al govern català?

En aquesta línia també. Això a grans trets i després cadascú actuï amb les seves competències. A nivell de filosofia aquesta és la idea que tenim. I això no és responsabilitat només del govern, sinó de tots els partits. Per nosaltres és fonamental que hi hagi pressupostos, tant a Catalunya com a Espanya. No podem estar més temps en aquesta situació. Malgrat que hi ha un increment dels ingressos, necessitem pressupostos per poder tirar endavant totes aquestes coses que estem plantejant. Si no, és molt difícil. Demanem aquesta responsabilitat perquè si no al final el que acaba passant és que la ciutadania s’allunya de les institucions i dels partits polítics. I això és molt perillós.

Al Congrés va dir que cal caminar cap a un nou socialisme participatiu, democràtic, feminista i antiracista. Això com es fa?

Aquesta és la idea. Des dels diferents espais de les esquerres, polítiques, sindicals i socials, hem d’anar articulant una alternativa. Amb les diferències legítimes que cadascú pot tenir, però hem de generar una alternativa davant dels que defensen la llei del més fort, els lideratges autoritaris, la idea que els diners estan millor a la butxaca de les persones, que cadascú se salva a si mateix. Davant d’això, el que hem de construir és una alternativa on predomini el col·lectiu, la comunitat, treballar conjuntament amb valors de progrés, de prosperitat compartida, de llibertat, de tolerància. Aquesta alternativa mínima l’hem de compartir tots. Hem de construir aquesta proposta d’alternativa. Que la gent vegi que és o A o B. Ara la gent no té aquesta sensació. Hem de construir aquesta idea, on cadascú té les seves legítimes diferències i propostes però compartint tots uns mínims bàsics que cal saber explicar d’una manera conjunta. És importantíssim, perquè sembla que no hi ha alternativa. L’única alternativa davant d’aquest món canviant i supercomplex no pot ser “repleguem-nos a casa, nosaltres contra els de fora”. Això és el fracàs, sobretot dels que no tenim el poder a les nostres mans. La història sempre ens ha demostrat que és el fet d’anar junts i construir grans aliances el que ens ha permès avançar a tots, no només a uns quants. I aquesta idea és la que hem de construir conjuntament.