Entrevista

Camil Ros: “Ja és el moment de reduir el temps de treball”

Davant del primer de maig d’aquest any, quines són les preocupacions principals que té UGT de Catalunya?

Hi ha les preocupacions habituals i les sobrevingudes. Estem en el procés parlamentari que acaba de fer tots els informes i ha d’entrar l’acceptació a tràmit de la reducció de jornada del temps de treball a 37 hores i mitja i aquesta és la gran qüestió d’aquest primer de maig. Entenem que ja és el moment de reduir el temps de treball. Per a nosaltres, 37 hores i mitja no és l’objectiu; és un pas cap a l’objectiu. Hi ha d’haver una gradualitat de les 37 hores i mitja cap a les 35 hores per acabar a les 32 hores i la jornada de quatre dies. La jornada laboral legal màxima a l’estat espanyol no es modifica des de principis dels anys 80 i han evolucionat tant la tecnologia, la tècnica, la vida i tot plegat com per no plantejar-s’ho. S’havia d’haver plantejat abans. La negociació col·lectiva ha tingut capacitat de reducció en alguns sectors. A l’administració pública està entre les 37hores i mitja i en molts cassos ja les 35. Tenim grans empreses que estan per sota de les 37 i mitja i poden estar algunes a les 36 i escaig. Aquesta és la gran qüestió. S’ha aconseguit durant els darrers anys, amb els acords del diàleg social, una millora d’àmbits del mercat de treball, com és l’estabilitat laboral amb la reforma laboral i que la majoria de la gent que es contracta cada cop més es fa de forma indefinida. Hem aconseguit la millora del salari mínim. Fa uns anys estava a 700 euros i ara està a 1.100 i escaig, quasi 1.200. Un cop aconseguides totes aquestes qüestions, un altre dels passos següents és reduir el temps de treball. Els nostres pares, mares, avis, àvies, la prioritat que tenien era quantes hores extra més feien per tenir un raconet, per comprar la segona residència, pel que fos. Quan acabaven la jornada de treball, el que pensaven era com podien treballar més per treure més diners. Les generacions actuals valorem molt més el temps i quan acabem la nostra jornada el volem per altres coses, no per treballar més. És una reivindicació sindical històrica, perquè fa molts anys que vam situar la bandera de les 35 hores, i crec que és una realitat assumida. La gent jove quan va a demanar feina a l’hosteleria o el turisme de temporada pregunta quin horari farà. Fa uns anys era quantes hores extres faria, quant li pagarien de més, quant trauria de bote, per treure’n com més diners millor. Aquest primer de maig fem una crida als partits polítics. Votis el que votis volem treballar menys. Hi ha d’haver consens. El Congrés ha d’acceptar a tràmit l’acord que no s’ha pogut arribar a fer amb la patronal per la reducció del temps de treball. En el procés d’esmenes ja veurem el qui i el com. Suposo que la qüestió dels aranzels imposats per Estats Units serà un dels elements que poden marcar també aquest primer de maig, però nosaltres, prioritàriament, volem incidir en què hem de treballar menys per viure millor.

Hi ha d’haver una gradualitat de les 37 hores i mitja cap a les 35 per acabar a les 32 i la jornada de quatre dies

La patronal s’hi ha posat d’esquena

Si s’hi ha posat d’esquena haurà de decidir si es torna a girar o no. Això ja ha passat en altres moments que hi ha hagut acords de diàleg social sense la patronal. A última hora, a la reforma electoral s’hi va afegir. Aquí no s’hi ha afegit. En el debat que estem en aquests moments de l’acceptació a tràmit de l’acord al Congrés, Foment i la CEOE han dit que no però hi ha algun matís en alguna de les seves declaracions. PIMEC ha dit que “així no, però negociem”. El que estem demanant a tots els partits polítics, i especialment a la majoria que va facilitar la investidura, és que ara s’accepti a tràmit. Acceptar a tràmit no vol dir ni sí ni no. Després hi ha un període parlamentari que pot durar ens diuen que quatre o cinc mesos. Abans de l’estiu o després de l’estiu hi haurà la aprovació definitiva. En aquest període d’esmenes és on podem situar la negociació i esperem que puguem fer un gran acord amb les patronals. Si no, pressionarem perquè hi hagi la majoria parlamentària per que tiri endavant. Els acords de reforma laboral els hem fet amb la patronal. Els acords de salari mínim els hem fet sense la patronal i ha anat bé per l’economia.

És aviat per saber l’impacte dels aranzels de Donald Trump sobre l’economia i l’àmbit laboral aquí?

És aviat. El que és evident és que les exportacions de l’economia catalana i espanyola als Estats Units són poques. Si això ens passés amb França o Alemanya tindríem un problema gran ja d’entrada. L’impacte directe és menor. I després també falta veure, quan posem la lupa, quins són els sectors d’activitat afectats i quin tant per cent representa de la facturació de les empreses que exporten als Estats Units. Si tu tens un impacte de menys del 5% de l’exportació l’impacte és limitat perquè estàs molt més diversificat. S’ha de dimensionar. Posaré un exemple molt gràfic: SEAT i CUPRA no exporten als Estats Units. És un mercat que no han obert. Estaven estudiant si l’obrien o no. Per tant, no afecta. Ara bé, SEAT i CUPRA participen del grup Audi-Volkswagen, on també hi ha Porsche, que sí que exporten cotxes allà. Per tant, si la cosa va molt mal dada hi pot haver una afectació posterior per efecte dòmino. Hem de mirar si tota aquesta situació fa pujar el tipus d’interès o no, pel preu de les hipoteques o si hi ha una pressió d’inflació. Moltes de les empreses de les que s’està parlant com afectades tenen una actitud més positiva que en altres moments i pensen en buscar altres mercats. No tots els ous estan posats al mateix lloc. Tenim una diversificació. Hi pot haver sectors afectats, relacionats amb l’agroalimentari, principalment d’oli i de vi, amb la petroquímica, amb una part de l’auxiliar de l’automòbil, i alguns sectors més. El que hem de fer, i és on ho ha situat el govern de la Generalitat, és fer un seguiment, mirar si la guerra dels aranzels va a més, si hi ha problemes a l’economia. La crisi d’Ucraïna no va afectar l’ocupació. La reforma laboral va mantenir llocs d’ocupació. Amb el Covid vam mantenir-los amb els ERTOs. No hem de comparar però tenim els instruments. Es va fer una sèrie de polítiques d’escut social que sabem que funcionen per aquestes situacions de crisi. En les anteriors crisis, perquè l’economia és molt poruga, davant del dubte els primers perjudicats eren els contractes temporals. Això, el 2008-2010, va tenir un impacte molt important. En aquell moment la contractació indefinida mensual era entre el 10% i el 15% i la resta era temporal. Ara, la indefinida està a prop del 40%. Què va passar en la crisi de la inflació? Hi havia un anunci permanent de recessió,  i nosaltres dèiem que no la vèiem perquè les empreses no estaven en situació de tensió. No hi va haver acomiadaments i va gent va consumir perquè no va perdre la feina. Els últims anys, l’economia espanyola ha respost millor que la d’altres països que han estat en recessió. Hem de donar seguretat i escut social per si passa alguna cosa, però no hem de fer alarmisme perquè sinó es frenarà el consum. I també s’ha de vigilar que amb l’excusa de l’exportació no ens creixi la inflació perquè les empreses que exporten als Estats Units vulguin repercutir el que perden perquè ho paguem la resta.

Sabem que les polítiques d’escut social funcionen en situacions de crisi

L’evolució de l’atur ha anat bé aquests darrers anys, no?

Abans, a part de que teníem l’atur més alt, hi havia un atur que entrava i sortia. Hi havia tota una rotació que l’hem tret. Tot això ho hem reduït. Estem en un estadi on l’atur està per sota del 10 per cent. Jo no crec en el discurs de la plena ocupació. La plena ocupació hauria de ser plena, no quasi plena. L’atur està molt més personalitzat. Hauríem de fer un salt en les polítiques d’ocupació per afrontar de manera molt més clara l’atur estructural, que afecta sobretot persones de més edat i de baixa qualificació, amb més dificultats d’inserció laboral.

Com valora l’actuació del govern de coalició progressista espanyol que dirigeix el país des del 2018?

L’arribada de Pedro Sánchez a la presidència del govern espanyol va ser un tema de cultura democràtica pel que estava passant al PP. Els governs de coalició han estat bons des del punt de vista de recuperació de drets. El diàleg i les polítiques amb Catalunya també han donat bons resultats. Les polítiques valentes d’apostar primer pels indults i després per la Llei d’Amnistia han ajudat. Segurament que el camí més fàcil era intentar buscar rèdits anant contra la política de Catalunya i, en canvi, el més dificultós però el més útil, era el que ha fet el govern. La millora de la realitat de la situació política a Catalunya és evident. I també és evident la millora des del punt de vista del diàleg social, sobretot a partir del Covid, primer amb els ERTOs i després amb la recuperació del poder adquisitiu de les pensions i les polítiques de salari mínim. El que ens agradaria és que ara hi hagués una continuïtat. El govern de l’Estat ha tingut estabilitat dintre d’una inestabilitat permanent. Ja fa uns quants anys que va entrar, hem tingut eleccions, situacions diverses, i ens hem acostumat a la cultura del pacte. És una cultura complexa que a l’estat espanyol no havia passat mai. A Catalunya vam tenir els primers tripartits i si mires com es discutien els partits aleshores i ara és diferent. A l’estat espanyol suposo que havia de passar per aquesta cultura i, per nosaltres, la valoració és bona. El tema és que no ens encallem. Aquesta legislatura va una mica més lenta que l’anterior en polítiques socials.

El govern de Catalunya, què pot fer en l’àmbit de la política laboral?

El Govern de la Generalitat no té competència directa en l’àmbit laboral, però aquest fet no vol dir que s’hagi d’inhibir. Té instruments com la inspecció de treball, té moltes competències en l’àmbit de la salut i la seguretat del treball, tenim àmbits de diàleg, el Consell de Diàleg Social o el Consell de Relacions Laborals,… No podem decidir quina legislació laboral es fa perquè no hi ha competència, però podem influir fent propostes. Catalunya ha tingut posicions capdavanteres. Ha estat la primera comunitat que ens hem reunit govern, patronal i sindicats convocats pel president de la Generalitat el dilluns següent que esclatés la crisi dels aranzels. A l’època del Covid fèiem reunions setmanals. No tenim la competència, però estem a prop del mercat de treball i per tant veiem quins sectors van millor i quins van pitjor. Tots els convenis col·lectius que es negocien a Catalunya tenen caràcter de norma i de llei. Patronals i sindicats podem fer coses en el marc de la negociació col·lectiva, no de tota -hi ha convenis estatals i convenis catalans- però podem marcar camí.

La millora de la realitat de la situació política a Catalunya és evident

Un govern PP-Vox comportaria el risc de fer marxa enrere en els progressos que ha comentat?

El que vam aprendre en l’anterior crisi econòmica i ho hem patit en la pròpia pell és que sí, que els drets aconseguits es poden retallar en un plisplas en un Consell de Ministres. El risc hi és. Si hem tingut una situació de recessió de drets amb governs del PP, la suma de PP-Vox pot ser perillosa. Ho estem veient ara amb els pressupostos de la comunitat valenciana i les posicions absurdes que adopta l’extrema dreta. La millor manera d’evitar els governs PP-Vox és fent polítiques, no és fer només el discurs de “que venen, que venen”. Si la gent acaba votant l’extrema dreta és, en molts casos, perquè hi ha un malestar social. L’extrema dreta utilitza els malestars socials que existeixen per dir que els polítics, els governs no resolen els problemes i la gent els acaba votant, però jo no conec cap lloc on hagi guanyat l’extrema dreta o la dreta i l’extrema dreta que després d’entrar als governs es visqui millor. A Itàlia es viu millor? Al Brasil de Bolsonaro es vivia millor?Al govern de Trump en el seu moment es vivia millor?  Es viu millor al País Valencià o a les comunitats de l’estat espanyol on governa o ha governat el PP o PP i Vox? Es viu millor a Ripoll? Aprofiten un malestar social per arribar al poder, però després volen el control d’aquest poder per fer-nos a tots “a su imagen y semejanza”, sigui en català o en castellà. Evidentment hi ha un risc real, però els governs han de fer front a aquestes realitats, a aquestes injustícies i canviar-les. A la manifestació pel dret a l’habitatge tu pots veure gent de moviments reivindicatius, d’extrema esquerra que es mobilitzen per la situació del lloguer, però també hi veus gent que no forma part d’aquestes organitzacions i hi veus famílies. Darrere les mobilitzacions de l’habitatge hi ha el malestar per no tenir una vivenda digna, però també per la dificultat per arribar a final de mes, per comprar el que necessites… El que s’ha de fer és que l’extrema dreta no aprofiti aquest malestar social pels seus interessos.

Aquesta legislatura va una mica més lenta que l’anterior en polítiques socials

La classe treballadora encara existeix?

Tothom vol ser de classe mitjana. Tothom nega que les classes existeixen, però tothom vol ser de classe mitjana o classe alta. Per tant, les classes existeixen. Podem buscar un nom que sembli més modern, però que hi ha rics, que hi ha pobres i que hi ha certs sectors de la població que pateixen dificultats és evident. No entraré en la batalla dels noms. A mi ja m’agradaria que no existissin les classes i que tothom tingués una situació bona de benestar. Com deia una companya del sindicat: “amb això de la classe mitjana, amb tres mesos a l’atur se’t passava la tonteria”. La majoria de gent, venim d’on venim, necessitem treballar per poder viure, arribar amb normalitat a final de mes, tenir uns estalvis, fruir de la vida amb la família i els amics, fer vacances, totes aquestes coses. M’agradaria que no existissin les classes perquè tothom visqués molt bé.

UGT ha estat històricament un sindicat proper als socialistes. Què en queda d’aquesta vinculació? Vostè era militant d’ERC

No milito enlloc, vaig ser militant d’ERC. Entre UGT i Comissions Obreres tenim prop de 300.000 persones afiliades a Catalunya. Entre UGT i Comissions Obreres tenim prop de 50.000 delegats i delegades a les empreses. Això és molta més gent del que tenen tots els partits polítics junts. Totes les organitzacions venim de tradicions històriques. En el cas de la UGT de Catalunya, en el procés de la República i de la guerra civil hi va haver un moment que sobretot era del PSUC, perquè quan es crea el PSUC, la Unió Socialista de Catalunya, la Federació Catalana del PSOE formen part d’ell. Del 1936 endavant la UGT era el PSUC perquè ens entenguem. Després, quan la CNT trenca els consensos de la part republicana, molts entorns d’Esquerra Republicana també entren a la UGT. Ho poso com un exemple de pluralitat d’aleshores. Si mirem ara, quan Pepe Álvarez encapçala la UGT, hi ha un congrés de finals dels 90 on l’eslògan és “la força de la pluralitat”. Aspirem que als sindicat se’ls esculli per la seva acció sindical i no pels seus posicionaments polítics. Així és com tindrem més força. La nostra filosofia és que tothom hi cap dins de la UGT. Tenim uns principis comuns denominadors. Hi ha una ideologia que és d’esquerres i hi ha una acció sindical. En seríem menys que els partits polítics si fóssim absolutament corretges de transmissió. Comissions és un escenari diferent. No neguem el passat. Ens ha portat fins aquí. El socialisme català també ha tingut moltes cares en tots els moments de la seva història. Tenim un component històric, però demostrem la nostra pluralitat tant en la composició de la direcció com en el conjunt del sindicat.

La bretxa salarial entre homes i dones s’escurça?

S’escurça podríem dir malgrat les empreses. Durant molt temps la bretxa salarial a Catalunya estava per sobre del 20% i era molt difícil de baixar. Ara estem per sota. Per què? Per l’increment del salari mínim interprofessional. Abans, quan el salari mínim era de 700 euros, no hi havia cap conveni col·lectiu que estigués a tocar. El que tenia unes taules més baixes, potser estava a 800 i escaig o 900 euros. El salari mínim ha saltat aquestes taules. Això ha fet la reducció de la bretxa salarial. Hi ha d’haver polítiques que obliguin. No s’ha reduït la bretxa salarial perquè les empreses hagin pensat què havien de fer per reduir-la i que tothom cobri igual. Ha estat especialment per l’increment dels salaris més baixos. Per tant, calen lleis que obliguin. Ara les empreses de més de 50 treballadors han de tenir un pla d’igualtat i ha de ser participat pels sindicats. Abans era per empreses de tamany superior i no hi havia l’obligació de participació sindical. No ha estat per un canvi de polítiques de les empreses sinó per l’obligació de la llei. En tots aquells aspectes del mercat de treball on no hi ha obligacions, que suposen una millora social, les empreses, si no les obligues, no ho apliquen.

La bretxa salarial entre homes i dones s’escurça malgrat les empreses

El treball en negre continua tenint molt pes al món laboral?

L’economia submergida està al voltant del 25%. Sempre m’he preguntat com ho saben si és en negre. Hi ha molta picaresca, evidentment. Una persona immigrant, quan ve aquí, el que vol és no tenir papers i treballar sense contracte? És la persona que ho demana? No. Hi ha sectors d’activitat que són més proclius que d’altres a fer-ho. Quan hi ha situacions de creixement econòmic i, per tant, més demanda de llocs de treball, és quan puja. Què s’hauria de fer? Primer, hi hauria d’haver una altra política migratòria en el sentit que si una persona té feina ¿per què no pot tenir papers i contracte? Si no, s’està abusant d’aquesta persona. A les empreses que ho fan ja els va bé perquè s’estalvien el 30% o el 40% d’impostos, si comptem IRPFs i seguretat social. Empleant una persona sense contracte l’empresa s’estalvia fins a un 40% o més del seu salari. Depèn del salari però en salaris baixos estaria al voltant d’això. I després hi ha aquelles situacions que no són tan clares, la gent que està en l’àmbit dels autònoms que factura en negre. Sí que hi ha un problema d’economia submergida i no hi ha indicis que baixi perquè hi ha sectors que hi estan acostumats. I tot això aflora.

Els que diuen que els immigrants són responsables que baixin els sous es deixen convèncer pels arguments de l’extrema dreta o tenen part de raó?

L’immigrant no ve dient que vol cobrar menys que el treballadors d’aquí i que no vol contracte; és un empresari que li ofereix. Si cap empresari oferís contracte si tu no tens la documentació, això no passaria. El que cal és aplicar el conveni col·lectiu que toca a tothom. Hi ha gent que ho soluciona dient que s’ha de contractar en origen. La història de la humanitat comença quan algú va a emigrar a un altre lloc, segurament. No fa falta anar a Adam i Eva. És un procés. La immensa majoria de la gent que migra ho fa per raons econòmiques, perquè en el seu lloc d’origen no hi viu bé, o per situacions polítiques i per guerres. Has de mirar com fas els encaixos. Es parla ara d’immigració com si la dels anys 60 no hagués vingut, com si la immigració d’abans de la segona república no hagués existit. En un acte on vaig anar fa uns dies, algú va dir que a Catalunya, en aquests moments, només el 14% és gent no sé si va dir de quatre o cinc generacions nascudes aquí. Allò dels vuit cognoms catalans. La resta de gent són fills o néts d’altres d’altres migracions. En el meu cas, de la migració de principis del 1900, una part de Murcia i una part de Terol. I així ens trobaríem amb la majoria. Ho hem de normalitzar. Si tu ara vas per un carrer de Girona, pots sentir parlar un català normatiu que faria feliç i content Pompeu Fabra, i et gires i veus dues persones joves, una d’origen magrebí i l’altra senegalesa. Són immigrants? Molts ells són nascuts aquí i han après el català. I això pot passar també a Vic o Barcelona. Ens ha canviat la percepció fins i tot pel color de la pell. Sembla que la immigració que va venir de l’estat espanyol era menys migració que la d’ara. Tot és migració, perquè la gent ha hagut de marxar d’un dia per l’altre, amb tot el trauma que això suposa. És un element normal que la societat catalana ha anat fent sempre amb les tensions que hi ha hagut. L’element lingüístic també fa integració. El que també integra evidentment és un treball digne, perquè si algú ve aquí i el puteges, l’explotes, costarà molt més la seva integració. Hauríem de baixar el debat a la realitat. Tu quan veus els nens a l’escola, els veus barrejats i no hi ha problemes, són amics i tenen els pares d’origen diferents. És una realitat que l’hauríem de tractar millor.

Per què té èxit el populisme? Per què s’obre camí Sílvia Orriols a la política catalana?

A Ripoll hi ha també l’element concret de la gestió del postatemptat. Bons resultats a les eleccions només els han tret allà. Les pròximes ja ho veurem. Hem d’afrontar les qüestions molt més de cara, no intentar amagar-nos. No parlo dels falsos progressismes i aquestes coses. També tenim la tendència -no sé si a altres llocs passa- de fer discursos, a vegades excessivament negatius i de llagrimeta. Hem d’afrontar més les realitats, com ho fem, com la gent es pot integrar. Vam publicar una enquesta fa uns mesos sobre el català a les empreses i resulta que en sectors de comerç i hostaleria és cert que es parla molt més castellà que català però els treballadors demanen més formació en català. No hi ha un rebuig a parlar català o a aprendre’l. Hi ha prou cursos? No. Si la gent té dificultats per trobar vivenda, això també és un problema. I d’altres. Hem de fer polítiques socials molt més proactives.

Cada vegada hi ha menys empreses amb molts treballadors, els robots en substitueixen, s’escampa el teletreball i el treball autònom. Suposo que això dificulta la feina dels sindicats

Sí, però per exemple nosaltres en l’últim procés d’eleccions sindicals hem crescut. Estem creixent, sostingudament, tant en delegats com en afiliats. És evident que és molt més fàcil organitzar la representació sindical en una empresa i tenir molt més pes com més treballadors té i també quan la plantilla és més estable. Encara hi ha empreses que acomiaden o intenten acomiadar gent amb contractes temporals per participar a les eleccions sindicals. Això passa a data d’avui. El que hem de buscar és nous mitjans i noves eines. A vegades, per exemple, hi ha sectors que estan poc sindicalitzats, que la manera de denunciar les coses no és organitzant-se dintre sinó denunciant per fora, pel risc que la gent pugui perdre els seus llocs de treball. Per exemple, les batalles que hem guanyat de riders i d’Amazon ha estat més des de fora que des de dintre, perquè molts no es podien sindicar perquè eren autònoms. Al llarg de la nostra història en cada moment ens hem adaptat a la realitat i ens hem organitzat de la forma adequada per donar resposta a la gent. Has de tenir molta més presència, no només en xarxes sinó en punts d’atenció, locals del sindicat oberts a prop de la gent. Si dintre de la teva empresa no hi ha organització del treball, no hi ha sindicat o estàs teletreballant, que puguis tenir altres mecanismes. La gent que truca a la UGT per fer una consulta d’assessorament jurídic, si la vol més ràpida la pot fer telemàtica però també la pot fer presencial. Hem d’adaptar-nos sempre. A les empreses grans on tenim estructures sindicals també podem alliberar gent per ajudar els que no en tenen.

La UGT de Catalunya reflexa bastant bé la pluralitat de la societat catalana. Cal trobar els punts que ens uneixen més que els que ens separen i seguir avançant socialment i nacionalment

Va ser reelegit secretari general de la UGT el gener. Té quatre anys per davant en el càrrec. Què pensa fer?

Moltes coses. Tenim la limitació de tres mandats; per tant, aquest és el darrer mandat. La UGT de Catalunya, el 2016, va apostar per una candidatura que va guanyar l’Executiva Federal. Pepe Álvarez va ser escollit secretari general. Vam treure més del 50% dels vots. Vam inciar un procés de renovació del conjunt de la UGT estatal, que s’ha fet i que s’ha continuat. A Catalunya, hem passat les situacions del procés, de Covid, d’inflació… Vam haver d’adoptar mesures econòmiques dràstiques al sí del sindicat per ajustar ingressos a despeses, com ha hagut de fer tothom, i ara crec que estem en un bon moment de rellançament i d’intentar incorporar més gent, sobretot més gent jove i més dones perquè ens renovin els que hi som. És un model que té 136 anys d’història. Tenim un model sindical obert i plural. Volem que la gent no es pensi que som només el sindicat de l’administració de la gran empresa sinó que som un sindicat molt més ampli i volem tenir un paper sociopolític cada cop més important. La UGT de Catalunya reflexa bastant bé la pluralitat de la societat catalana. Cal trobar els punts que ens uneixen més que els que ens separen i seguir avançant socialment i nacionalment. Des del punt de vista intern seguir consolidant i preparant tot el procés perquè una altra generació entri i continuï la feina. La UGT de Catalunya tant en el que és les propostes polítiques laborals com en els altres àmbits  tenim un paper molt important dins de la societat.