En una societat socialment avançada, les persones haurien de tenir una feina correctament remunerada, que els permetés unes condicions de vida dignes i un accés a serveis públics de salut i educació de qualitat. Per aconseguir-ho, és prioritari disminuir la desigualtat i la pobresa, conceptes que no sempre estan relacionats nítidament amb la riquesa d’un país. Les polítiques pròpies de cada estat són principalment les que determinen en quines condicions viuen els seus habitants. Els tres paràmetres -riquesa d’un país, desigualtat i pobresa- són quantificables numèricament, però a l’haver diverses metodologies de quantificació, les variacions poden ser importants. Introduirem breument aquestes metodologies i veurem quins resultats hi ha a nivell europeu i espanyol.
Per quantificar la desigualtat (en ingressos econòmics), prenem com a exemple dos dels mètodes més àmpliament utilitzats, l’índex Gini i l’indicador S80/S20. L’índex Gini es basa en la proporció acumulada d’ingressos per la proporció acumulada de població. Per fer-ho divideix la població en 5 parts iguals del 20%, i quantifica els ingressos de cadascuna d’aquestes 5 parts, és a dir valora quina proporció d’ingressos té el 20% de la població amb menys ingressos, després valora la proporció d’ingressos del 20% següent de la població i així successivament fins el 100%. Si tots els individus d’una societat ingressessin exactament el mateix, aquest índex seria 0 (màxima igualtat) i, com més gran és l’índex, més desiguals són els ingressos, fins arribar a un valor teòric d’1, que indicaria el màxim de desigualtat. L’indicador S80/S20 mesura la relació entre els ingressos del 20% de la població amb més ingressos i el 20% de la població amb menys ingressos. En tots els casos, com més elevat és el valor obtingut, més desigualtat hi ha. Dir que aquests índex poden ser modulats tenint en compte diferents factors com el preu del lloguer, ajuts rebuts etc.
Anem a la realitat, utilitzant les dades de l’OCDE per quantificar la desigualtat en dos estats bàltics (Letònia i Lituània) i dos mediterranis (Itàlia i Espanya) ens podem trobar el següent: Amb l’índex Gini, Letònia (0,310) i Lituània (0,282) són societats menys desiguals que Itàlia (0,396) i Espanya (0,356). En canvi, amb l’indicador S80/S20 passa el contrari; Itàlia (6,0) i Espanya (5,7) són societats menys desiguals que Letònia (6,7) i Lituània (6,5). Davant d’això, quin índex escollir per valorar la desigualtat? La resposta és que no n’hi ha cap d’ideal, però que a nivell global els resultats són força coincidents. Quan s’analitza la desigualtat entre els 27 països de la Unió Europea, utilitzant les dades del 2021de l’EUROSTAT (oficina d’estadística de la Unió Europea), l’índex Gini i l’indicador S80/S20 mostren una correlació amb una gran significació estadística (p<0,0001), fet que indica que, malgrat algunes discrepàncies, com les de l’exemple anterior, ambdós índex permeten determinar la desigualtat dels diferents països de forma similar.
Centrant-nos en aquestes dades, dir que pel 2021 la mitjana de l’indicador S80/S20 dels 27 membres de la Unió Europea va ser de 4,77 (l’Eurostat indica per error 4,97). Pel mateix any, amb les dades publicades per l’Instituto Nacional de Estadística (INE), aquest indicador va ser de 6,19 a Espanya i 5,5 a Catalunya. Aclarir que la dada d’Espanya s’obté del promig de totes les CCAA, sense tenir en compte cap ponderació per població, és a dir compten tant Ceuta i Melilla com Andalusia o Catalunya. Això té una afectació important, ja que Ceuta (9,5) i Melilla (14,1) mostren uns valors molt elevats de desigualtat, i provoquen una distorsió a l’alça de la mitjana espanyola. Sense aquestes dues comunitats l’índex S80/S20 del 2021 a Espanya és 5,6, quasi un punt per sobre de la mitjana europea. A l’EUROSTAT, les dades de 2022 no són completes encara, i per això s’han utilitzat les del 2021. Les dades del 2022 de Catalunya i Espanya ja es coneixen, i en relació a l’any anterior han baixat al 5,1 i 5,6 respectivament, aquesta darrera incloent Ceuta i Melilla. Aquestes dades permeten concloure que, tant a Espanya com a Catalunya la redistribució de la riquesa és menys eficient que a molts països de la UE, i que calen polítiques que ens permetin, si menys no, apropar-nos a la mitjana de la UE.
A la taula següent es poden veure les dades, publicades per l’INE i desglossades per CCAA, de l’índex S80/S20 del període 2008-2021. Els valors més elevats de desigualtat de cada CCAA durant aquest període estan ressaltats i corresponen majoritàriament als anys 2011-15, en plena crisi econòmica. A la columna de la dreta s’indica el promig del període per cada CCAA, on destaquen els valors superiors al promig del conjunt de les CCAA (5,7), que corresponen a Canàries, Balears, Andalusia, Madrid, València, Castella-La Manxa i Catalunya. També es pot observar que el 2021 hi va haver un repunt probablement relacionat amb la pandèmia de la COVID.
Pel que fa a quantificació de la pobresa, també es pot fer utilitzant diferents aproximacions. L’OCDE utilitza la Taxa de Pobresa, que és la relació entre el nombre de persones els ingressos de les quals cauen per sota del llindar de pobresa i els que estan per sobre. El llindar de pobresa s’estableix com la meitat de la renda familiar mitjana de la població del grup analitzat. Amb aquesta metodologia, dos països amb les mateixes taxes de pobresa poden diferir pel que fa al nivell d’ingressos relatiu dels que estan per sota el llindar de la pobresa. La Unió Europea va aprovar l’any 2015 l’Agenda 2030 pel Desenvolupament Sostenible, que pren els índexs de l’any 2015 com a referència, al ser uns del que van mostrar pitjors indicadors de pobresa i vulnerabilitat des que hi ha registres oficials. A diferència de l’OCDE, a la UE s’utilitza l’indicador “En Risc de Pobresa i/o Exclusió” (AROPE). Es considera que una persona està en situació AROPE si compleix un dels tres requisits següents:
1.- Està en risc de pobresa; viu en una llar amb renda inferior al 60% de la mitjana de la renda nacional equivalent a unitats de consum.
2.- Està en privació material severa.
3.- Viu en una llar amb baixa intensitat de treball.
Com es pot veure al gràfic següent, a la Unió Europea, Espanya se situa com el quart país per la cua pel que fa a pobresa (AROPE). En el gràfic també es pot veure la línia que mostra els valors de l’indicador S80/S20. A nivell Europeu, hi ha una forta i significativa correlació entre la desigualtat i la pobresa (p<0,0001).
La distribució de la pobresa (AROPE) i la desigualtat per CCAA a Espanya amb dades del 2021 (les dades del S80/S20 del 2022 desglossades per CCAA encara no són accessibles) es pot veure al gràfic següent. La correlació entre ambdós paràmetres segueix essent estadísticament significativa (p=0.0139), però menys intensa que en el cas de la UE. Catalunya, al 2021, era la setena comunitat amb menys pobresa. Les dades AROPE del 2022 són menors que les del 2021 a totes les CCAA, i la mitjana Espanyola ha baixat de 27,6 el 2021 al 26.3 el 2022. L’indicador AROPE de Catalunya també ha baixat del 22,1 el 2021 al 21,2 el 2022, setena CCAA amb menys pobresa, però amb 1 de cada 5 persones en situació de risc.
Com s’ha comentat, l’OCDE utilitza una metodologia per calcular la pobresa diferent de la Unió Europea, i les seves dades no estan tan actualitzades, però tenen un component visualment interessant que es pot observar a aquest enllaç. Dels països de l’OCDE, Txèquia (5,6%) i Finlàndia (5,7%) són els que tenen un percentatge més baix de població sota el llindar de la pobresa, mentre que Espanya (14,7%) ocupa el 13è lloc amb més pobresa. Al següent gràfic podem observar una comparativa de la taxa de pobresa de tres països bàltics i tres de mediterranis extretes de l’enllaç anterior. Com es pot veure, la distribució de la pobresa per edats és totalment contrària. Els majors de 65 anys mostren taxes de pobresa molt importants als països bàltics, mentre que en els menors de 18 anys la pobresa es redueix per sota la de la població general. En canvi, en els països mediterranis la situació és inversa, les taxes de pobresa de les persones majors de 65 anys són menors que les de la població general i les dels menors de 18 anys són en canvi majors.
Les dades, tant a nivell europeu com espanyol, mostren que les polítiques de cada país i de cada CCAA tenen incidència en la disminució de les desigualtats i també de la pobresa. L’economista Thomas Piketty ha publicat una sèrie de dades sobre desigualtats molt reveladores, que van des de l’inici del segle passat fins a l’actualitat. En dos dels seus gràfics, que es poden veure en aquest enllaç, mostra la relació l’increment d’impostos, el creixement econòmic i la disminució de les desigualtats de rendes. Al gràfic 23 es pot observar que als EEUU, des de l’inici del segle XX hi va haver un increment de la renda nacional per habitant, que va arribar al 2,2% anual del 1950 al 1990 i que va disminuir a l’1,1% del 1990 al 2020. Durant el mateix període, el tipus impositius a les rendes més altes van pujar fins el 72% del 1950 al 1990, disminuint fins el 35% en el període 1990 a 2020. És a dir, que l’increment d’impostos fins nivells molt superiors als actuals (més del 70% per rendes altes) no perjudicava el creixement econòmic, doncs la renda per habitant també va pujar. Ans el contrari, la disminució dels impostos va implicar també una disminució del creixement de la renda per càpita. Al gràfic 29 es pot observar la variació de la desigualtat de les rendes del 10% més ric de la població en front de les del 50% més pobre, tant a Europa com als EEUU. A Europa, l’any 1900, el 10% més ric posseïa el 50% de les rendes, mentre que el 50% més pobre posseïa menys del 15%, és a dir hi havia 35 punts de diferència. A partir de 1940, va començar a disminuir el percentatge en el total de la renda del 10% més ric, no tan sols per la 2ª Guerra Mundial sinó que també per l’increment dels impostos a les rendes altes. Aquesta disminució va continuar fins el 1980, quan va arribar a ser del 27%, propera a la renda del 50% més pobre, que era de prop del 25% (menys de 3 punts de diferència). A partir d’aquí, les polítiques econòmiques de Ronald Reagan als EEUU i de Margaret Thatcher al Regne Unit dels anys 80, van rebaixar a menys de la meitat els impostos que pagaven les rendes més altes. El resultat va ser un nou increment de les desigualtats, el 2020, el 10% més ric d’Europa posseeix el 35% de les rendes i el 50% més pobre tot just el 20% (15 punts de diferència).
Es poden prendre mesures econòmiques per disminuir les desigualtats i la pobresa? Amb seny, i pensant en el bé comú, segur que sí. Les dades del segle passat indiquen que els impostos són una eina essencial per disminuir les desigualtats. A Espanya i a Catalunya, les organitzacions empresarials i determinats grups polítics poc compromesos amb el bé comú, insisteixen en eliminar l’Impost de Patrimoni, com han fet les CCAA de Madrid i Andalusia. Argumenten que a Europa som l’únic país sense aquest impost. De fet, el tenen també Noruega i Suïssa. No diuen que altres països també graven la riquesa; França aplica un impost a la “fortuna immobiliària”; Itàlia grava els immobles situats a l’estranger de persones físiques residents; els Països Baixos incorporen a la declaració de la renda, com una categoria, la riquesa neta del contribuent; Bèlgica grava els comptes d’instruments financers (accions, bons etc) independentment de si són de persones físiques o societats etc. Els que demanen suprimir l’impost de patrimoni, amb honestedat potser haurien de demanar d’aplicar algun d’aquests impostos que aquí no s’apliquen. És així com aquests països han aconseguit parcs d’habitatge i de lloguer socials molt per sobre dels que tenim a Catalunya i a Espanya. Tenir un habitatge a preu assequible fa que la renda dedicada a l’habitatge sigui una part menys important, amb la qual cosa es disminueix la desigualtat i la pobresa. Darrerament han sortit moltes dades als mitjans de comunicació sobre això, que no cal repetir, però entroncant amb el darrer gràfic, el Banco de España acaba de publicar un informe dient que el 48,9% de les persones que viuen de lloguer són AROPE, és a dir estan en risc de pobresa i/o exclusió, i que el 40,9% dedica més del 40% de la seva renda a l’habitatge, enfront el 21,2% de promig a la UE. Pagar impostos realment progressius, evitant el frau fiscal a Catalunya i Espanya, que creix a mida que creix la renda, aflorar l’economia submergida que representa aproximadament un 17% del PIB i pagar sous dignes són d’altres mesures necessàries per disminuir les desigualtats i reduir la pobresa.
