La dependència econòmica és la base de les desigualtats, de l’opressió de les dones i de les violències masclistes, ergo dels feminicidis. Amb això no vull dir que erradicant la bretxa retributiva entre dones i homes ens deixin d’assassinar pel sol fet de ser dones, però sí que no haver de dependre econòmicament de la parella suposa un element d’emancipació per a moltes de les dones que no veuen sortida per ser lliures del seu agressor i a les quals no queda altra alternativa de supervivència que assumir situacions terribles.
Els plans d’igualtat són l’element de transformació més potent que tenim per erradicar la bretxa retributiva que es genera al món del treball. Una bretxa, aquest any, del 25 % a Catalunya, que supera en gairebé 4 punts la mitjana de la resta de l’Estat i que fa que els salaris de les dones segueixin considerant-se com un simple element de complementarietat a l’economia familiar.
Fa un any que les empreses de 50 persones treballadores o més tenen l’obligació de disposar i registrar un pla d’igualtat que diagnostiqui les desigualtats al centre de treball i que implementi mesures establertes per calendari que corregeixin el biaix de gènere. Aquesta obligatorietat ja fa quasi 16 anys que la tenen les empreses de més de 250 persones treballadores.
És important destacar aquest punt, perquè dona una idea clara del concepte d’empresa actual del país, on passen coses com que les patronals no es van sumar a l’acord del diàleg social que desenvolupava, entre altres coses, les auditories retributives, arribant inclús a judicialitzar la disputa en un intent de rebaixar el rang dels plans i el paper dels sindicats com a agents d’igualtat.
Som en condicions, i així ho hem presentat en el recent informe de CCOO “8 de Març: l’impacte d’un any de reforma laboral i una primera anàlisi sobre plans d’igualtat”, de fer una avaluació, amb dades pròpies, d’aquest últim any, tant de tipus qualitativa com quantitativa, de la feina que s’ha de fer i de la tasca feta.
A Catalunya hi ha 6.600 empreses amb l’obligació de registrar el seu pla d’igualtat des de l’any passat i, al febrer d’aquest any, menys de 800 compleixen la legislació. El grau de compliment de la norma no arriba al 13 %. A més, qualitativament, trobem un alt grau de mancances en els continguts: manca de prevenció de l’assetjament sexual, falta d’auditoria salarial que faci transparents els salaris, absència d’indicadors de seguiment per avaluar les mesures implementades…
I la mancança general: gairebé cap empresa no destina recursos econòmics per al desenvolupament, la implementació i el seguiment del pla. També és una qüestió recurrent quan parlem de prevenció i de seguretat i salut a la feina. Les empreses saben que la majoria d’accions comporten una inversió, però la igualtat salta per la finestra quan alguna despesa entra per la porta. Això sí: totes corren a enfilar-se al tren del feminisme.
Fins i tot si descomptem la pujada dels preus, els beneficis empresarials han augmentat un 42 % en els tres primers trimestres del 2022 respecte del seu nivell anterior a la pandèmia. No hi ha excusa per seguir escoltant el mantra de l’“ara no toca”. La insensibilitat de les empreses envers l’equitat de gènere és demencial: 5.800 empreses encara avui són incomplidores a Catalunya del registre dels plans. Empreses que perpetuen la desigualtat i la cultura del domini patriarcal, i que esdevenen còmplices d’una primera forma de violència, l’econòmica, que genera les condicions perquè es desencadenin la resta de violències masclistes.
Empreses que no ens trobaran per signar plans d’igualtat únicament cosmètics que quedin en un calaix. Ens trobaran davant: contra el masclisme empresarial, feminisme sindical.
