M’arriba inesperadament la notícia de la mort de Nicolás Redondo, el líder històric de la UGT. Ningú m’ho ha demanat, però us faig arribar algunes de les impressions que vaig percebre quan, arran de la seva dimissió en el càrrec, va concedir una entrevista al diari Avui, on jo treballava.
D’entrada us diré que el lloc on vam fer l’entrevista impressionava. Era la seu estatal del sindicat de matriu socialista, un antic monestir al centre de Madrid. Allà em van fer passar fins al despatx del Nicolás. Abans s’havia de travessar per una espècie de claustre laic, conduït per una secretària que feia l’efecte de conèixer el sindicalista de tota la vida, vam entrar a l’estança molt austera, recordo que hi tenia molt pocs papers i molt ordenats.
Redondo era basc, i parlava castellà amb aquell accent que tenen els bascos que no parlen euskera, però que és reconeixible per tothom. Ens va rebre amb el seu posat seriós i no va evitar cap pregunta. Va ser per a mi, una experiència positiva per inesperada.
Nicolás Redondo havia trencat amb una norma no escrita segons la qual la UGT era una mena d’apèndix respecte del PSOE. Recordo que en les primeres eleccions generals espanyoles, el PSOE reservava al sindicat una sèrie de llocs de sortida segura a les llistes electorals al parlament.
En l’entrevista, Redondo va insistir molts cops a defensar les posicions del sindicat com a «moderades» o «socialdemòcrates». Tanmateix, les plantejava amb solidesa i sense renúncies. Una posició que va fer que ell i els membres de l’executiva de la UGT dimitissin dels seus càrrecs de diputats perquè no estaven d’acord amb la política econòmica del PSOE i votessin en contra d’uns pressupostos generals com a colofó a la discrepància. Uns anys abans, un infumable Plan de Empleo Juvenil (PEJ) que deixava els joves pràcticament sense drets laborals, va provocar que UGT junt amb CCOO convoquessin la primera vaga general al govern del PSOE, amb un èxit inqüestionable. Això va passar el 14 de desembre de 1988 quan l’única televisió que hi havia a Espanya es va fondre en negre a les 12 de la nit coincidint amb l’inici de l’aturada.
Però tornem a l’entrevista. Quan havíem acabat, vaig tenir un intercanvi de frases off the record, amb Redondo. Durant la trobada havia criticat amb duresa la política que ell deia neoliberal del PSOE. Jo li vaig demanar la seva opinió personal sobre Felipe González. Em va mirar i va dir lacònic: «tiene menos sensibilidad social que una almeja».
Després, en el congrés que servia per acomiadar-lo i donar pas a Cándido Méndez, com a successor, un dels ponents, després del discurs del líder històric, des del faristol li va dir: «Nicolás, te hemos querido mucho y también te hemos temido mucho», en referència a les enrabiades que els seus col·laboradors afirmaven que algun cop havia protagonitzat.
La seva posició respecte a UGT de Catalunya tenia lectures contrastades. Hi va haver un moment que des de Madrid se li va voler aplicar una tutela gairebé asfixiant. Segons algunes fonts això tenia a veure amb una visió centralista. Altres matisaven que no es volia acceptar que la deriva cap a la independència de fet del sindicat respecte del PSOE quedés mediatitzada en territoris considerats claus. El fet és que després d’algunes petites tempestes, la relació de Catalunya amb Madrid es va estabilitzar amb la consolidació de Josep Maria Álvarez com a secretari general de Catalunya. L’asturià va fer entendre tothom que UGT havia de tenir a Catalunya tanta autonomia com el país aconseguís en els àmbits polítics. Però aquesta és una altra història.
