Entrevista

Nuria Labari: “Superwoman perjudica seriosament la salut”

Amb 44 anys, la protagonista de la novel·la ‘El último hombre blanco’ (Literatura Random House) ha arribat al cim dels negocis i l’èxit professional. Aparentment, és una més d’entre els seus companys de feina, però se sent enganyada perquè s’ha adaptat a unes normes que no ha triat. La periodista i autora del llibre, Nuria Labari (Santander, 1979), reflexiona sobre la necessitat de canviar les regles i de repensar el sistema per fer-lo menys salvatge i més comprensiu.

“Ser dona només pot ser una forma d’esclavitud o de revolució”, diu la narradora d’‘El último hombre blanco’. Hi ha un terme mitjà?

No hi ha un punt intermedi. No m’agraden molt les realitats dicotòmiques, sembla que sí que pogués haver-hi un punt intermedi, o ens agradaria que n’hi hagués, però portem mil·lennis d’opressió i injustícies només pel fet de néixer dona. Davant d’això, pots acceptar-ho o revelar-te i, si comença la revolució, és una revolució diària, constant, perquè vivim envoltades de macro i micromasclismes i cada vegada que no et reveles és una acceptació que, d’alguna manera, implica una forma de submissió. En aquest sentit, potser el que més es pot semblar al terme mitjà és l’ambivalència. No crec que hi hagi un terme mitjà fàcil, però crec que aquesta ambivalència, de la qual tant es nodreix la literatura i que pot ser fins i tot saludable davant aquests extrems, és com vivim gairebé totes o totes les dones.

El llibre tracta sobre l’àmbit laboral i competitiu. En el món occidental, no treballar és sinònim de fracàs?

Sí, absolutament. És sinònim de fracàs, d’estar castigat, sobretot es castiga la identitat. És igual que estiguem en el metavers, en Tinder, en una aplicació… Encara som el que fem. A més, l’èxit professional està molt vinculat a l’èxit econòmic, però crec que la feina no és només una qüestió econòmica, no val qualsevol feina. De fet, moltes persones accepten o acceptem guanyar menys diners per fer una feina no només que ens agradi, sinó que ens presenti davant els altres i davant nosaltres mateixos d’una certa manera. La feina està molt cosida a la identitat, el que és peculiar és quines formes de treball i de crear identitat estem construint tan nocives.

És complicat lluitar contra la bretxa de gènere en la feina en el sentit que moltes vegades es dona per superada?

No s’ha produït cap procés d’igualtat respecte de les dones i del treball, i respecte a dones i homes, s’ha produït més aviat un procés d’assimilació de dones a homes. Ens han demanat que fem tot el que tradicionalment feien ells o tot el que s’associava als rols masculins sense demanar-los a ells que facin res del que tradicionalment s’assemblava als rols femenins. Veiem en el telenotícies que fan falta dones que estudiïn carreres de ciències, però no sé per què no veiem que falten homes que estudiïn magisteri, treball social, o que fan falta homes en l’administració de l’estat, on també hi ha un desajustament de gènere, o que fan falta homes que ballin ballet.

Té a veure amb l’educació que rebem des de petites?

Encara a moltes dones ens han educat no per fer les coses que volem sinó per fer les coses que ells poden fer i que nosaltres no estem fent. Als nois no els eduquen així, no els eduquen per a ‘tu pots ballar ballet i posar-te un tutú i unes sabatilles, i anar a classe de sevillanes amb volants’, però a nosaltres sí, durant molt de temps ha estat guai fer el que ells feien pel fet que ho feien ells: ‘Tu pots jugar al futbol com un d’ells’. Nosaltres hem assimilat poder ser com ells amb unes regles del joc totalment perverses perquè els nostres rols continuen buits.

Com es dona aquesta perversió?

Ens ha tocat doble ració de rols. D’una banda, els nostres, que són una càrrega important quan no es reparteixen amb ningú: a Espanya, el 80 per cent de les cuidadores de persones dependents, siguin menors o grans, són dones. D’altra banda, se’ns han repartit els rols tradicionalment masculins, del poder, el treball, els llocs de direcció, els equips de futbol, tot això que és públic i social, i això s’ha repartit, però no en igualtat, ens hem quedat amb el pitjor de cada casa, continuem tenint els rols d’abans i, dels quals han repartit ells, no guanyem el mateix per fer el mateix treball i en igualtat numèrica tampoc, però sobretot s’ha donat una aniquilació del que és femení. Aquest procés gairebé d’alineació, d’assimilació, és com el que s’exigeix als immigrants, per exemple, tu pots venir a una cultura nova, però has de matar tota la teva cultura, les teves arrels, has de canviar d’idioma, de costums, de menjar, i ja si això et deixem jugar amb nosaltres. Què passa? Que la segona o la tercera generació, ja no és minoria. Les dones hem estat molt minoritàries en el treball i en els llocs de poder, ara ja no.

Tornem a la revolució del dia a dia…

No estem en igualtat, però no estem ja en minoria, i això comença a significar coses, a voler dir: ‘Escolta, que això de l’assimilació igual ja no m’agrada tant, i que tu posis les regles de com és el procés d’assimilació igual no m’agrada tampoc’. Com que no hi havia dones en el poder, les regles per incorporar-nos o fins i tot les quotes amb un munt de mesures les han acabat acceptant ells. Sí que han estat processos des del punt de vista de la identitat molt sanguinaris i, a poc a poc, anem aconseguint, per exemple, que els homes cuidin dels seus fills i tinguin una baixa per paternitat, que és una cosa que aconseguim per a ells en el sentit que aquesta part femenina vinculada a l’emoció, a la cura, a l’empatia, a la transversalitat, també se’ls ha arrencat als homes.

Al llibre hi ha una escena en la qual una dona ascendeix i li regalen flors. Això és poc freqüent quan un home puja de categoria professional. Què representaria?

Li passa a la protagonista de la novel·la, que el seu cap li envia unes flors. No crec que els passi a totes les dones que ascendeixen, però sí els haurà passat ser tractades com a dones abans que com a persones, com a professionals, o ser tractades des del prejudici, des d’un prejudici que no reconeix la seva feminitat en el 95 per cent dels casos i es posa a reconèixer-la d’unes formes d’allò més maldestres, deixant-te passar, o enviant-te flors, o pagant el menjar, hi ha molts gestos d’aquesta galanteria encara en la feina, o fent un munt de comentaris que totes hem de suportar. Qui no ha anat a un dinar i ha sentit un comentari masclista? És el que dèiem abans, et queda la submissió o la revolució perquè, al final, quants comentaris masclistes no acceptem somrient o deixant-los passar perquè ‘no tindràs aquesta esbroncada ara’, si no tindries una esbroncada tot el temps. Les flors que li envia són com una manera de materialitzar.

En la novel·la, necessitava que es pogués tocar i veure, i és quelcom tan suau i tan innocu i tan subtil com un ram de flors. Moltes de les coses que fereixen i marquen diferències estan fetes des d’un lloc que és tòxic i aniquilador, però ens farien passar per boges si diem ‘m’has agredit perquè m’has enviat flors’. Queden molts masclismes invisibles. Les pitjors maneres de sotmetiment que suportem d’aniquilació del femení, en homes i en dones, són invisibles, no les veiem, les hem acceptat, com els homes van acceptar no cuidar dels seus fills. Tu ara li dius a qualsevol home que hagi de tenir un fill que no accepti la seva baixa de paternitat, poder cuidar-lo i crear aquest vincle, i riuria si li dius que li donaran dos dies de permís, els mateixos que per una mudança. Però s’acceptava, com s’accepta perfectament que no hi hagi sala de lactància, s’accepta ocultar que tens la regla, s’accepta que ells no cuidin, hi ha moltes violències invisibles que s’accepten.

Per això la protagonista és una dona que ha tingut èxit en la seva carrera i que està ressentida?

Està cabrejadíssima. Sempre explico la història de Superman. Quan vam començar a veure aquesta pel·lícula deien ‘no pots llançar-te d’un segon pis perquè no volaràs, et mataries. Superman només vola en les pelis’ per explicar-nos que només era ficció i que no anàvem a volar. Però això de Superwoman ens ho han fet creure com si sí que fos possible, quan el que passa és que, si tens una feina, tens fills, vols tenir una família, vols tenir èxit professional i, a més, tenir una bellesa hegemònica i estar en forma, et mors. Superwoman també és una figura letal. Ens han dit en un munt de samarretes que ets una Superwoman perquè pots amb tot. Simplement, Superwoman perjudica seriosament la salut. S’hauria d’advertir, com als paquets de tabac, tot això no es pot fer, si algú pot fer-ho alhora s’emmalaltirà. És el que en les entrevistes que vaig fer per a aquest llibre em deien totes les dones amb llocs de molta responsabilitat. La seva preocupació més gran era: ‘Crec que haig de parar perquè m’emmalaltiré, crec que no puc més, que el meu cos dirà fins aquí’ i aquesta sí que és una sensació molt de les dones que estan intentant jugar en quatre pistes de circ amb divuit mil pilotes en l’aire alhora.

Qui és l’home blanc?

Tenim Margaret Thatcher, que pot ser el més home blanc de tots els homes blancs. Entenc que l’home blanc aquí funciona com un mite, no crec que els homes blancs que m’envolten siguin aquest home blanc. Aquest home blanc no és ningú del col·lectiu lgtbiq+, no viu de lloguer, no és algú divorciat, no és de cap altra raça que la blanca, no té discapacitat ni física ni intel·lectual, no està malalt, no li falten els diners. No coneixem absolutament a ningú així, no existeix, no existeix perquè aquesta idea d’home blanc és una cosa que ens han col·locat com en un lloc aspiracional, com el cim d’una muntanya a escalar, però ni l’home ni la muntanya existeixen. No obstant això, fins i tot a l’Olimp dels déus grecs ja teníem a algú a dalt amb poder per organitzar la vida dels de baix. Aquesta dicotomia ja la portem dins. Al final creiem que cal ser competitius, que cal córrer, que cal arribar al cim, i nosaltres diem: ‘Això ens ho estan imposant ells’. Bé, ells sí, però la nostra idea d’ells també.

S’ha de canviar el focus?

El que cal fer una mica és canviar aquest imaginari, i també els homes han de contribuir, perquè és una mica del que tracta aquesta novel·la, què és exactament ser una dona i què és ser un home i on estan aquestes fronteres. I són únicament unes fronteres genitals? Perquè no ho crec, està tot bastant més difús del que pugui semblar. La identitat no és dicotomia, aquesta sí que és un continu i sí que podem transitar o conèixer aquesta ambivalència en la nostra identitat, però per descomptat aquesta ambivalència o aquest transitar mai han d’anar contra els drets humans o aniquilar una part de la població.

L’home blanc que planteja la novel·la està molt relacionat amb valors associats als negocis.

No sols això. Jo ho he centrat en aquesta part, aquest llibre tracta de la feina, però va més enllà dels negocis. El tractament del cos afecta a totes les àrees de la nostra vida i, per descomptat, d’una manera decisiva a la sexualitat, a com es viu la sexualitat, des del punt de vista de posseir altres cossos o d’assaciar el propi plaer, a aquesta suposada o possible sexualitat que neixi d’una relació d’igualtat, de plaer mutu. No està solament en el món dels negocis, si fos així seria molt fàcil defensar-se. El problema és que està a tot arreu i molt especialment en els territoris d’intimitat. No som una persona a la feina i després arribem i som una altra persona, el que som i el que fem allà es cola en el nostre saló, però no perquè responguem molts emails, sinó perquè aquesta manera d’actuar i de ser i d’entendre el món i a nosaltres mateixos, lògicament, és una pell que sempre portarem posada. Si vivim en un món vertical on prenem decisions de poder o on considerem que uns altres mereixen servir-nos i nosaltres usar els seus serveis, això ve amb nosaltres al saló de la nostra casa.

Qui hauria de llegir ‘El último hombre blanco’?

Crec que és el llibre que s’han d’emportar a la platja les persones que arriben a les vacances pensant ‘si no paro em passarà alguna cosa’, és igual que siguin homes o dones, crec que és una lectura molt d’estiu, perquè molts estius he arribat així, com que no em surten els comptes de la meva vida i potser no soc l’única persona a qui li passa això. Sembla que la feina és això contra el que no podem reaccionar, que cal acceptar-ho tot perquè són llenties, perquè fora fa molt fred i cal guanyar-se la vida i ara ve una crisi, i tot això és fals i crec que aquest llibre ho demostra, i ho demostra amb imaginació. És tan fals com que els matrimonis havien de ser de conveniència o com la idea falsa de l’amor romàntic que ens van explicar. Aquest no és un llibre que proposa deixar la feina, però sí que planteja que això és insuportable i que cal pensar-ho des d’un altre lloc. La nostra vida s’assembla molt també a com ens la imaginem.