La meva generació, la dels millenials, i d’altres que han vingut i vindran més tard mai no podran viure millor que els seus pares (o avis). Tot i que hi ha qui segueix culpant Netflix o les canyes com a patró d’unes despeses que, d’evitar-se, ens permetrien en teoria comprar-nos un habitatge o gaudir de les facilitats que van gaudir molts boomers, les dades macroeconòmiques hi són i no enganyen ningú : el creixement s’ha alentit en bona part del globus i, juntament amb això, s’ha produït un afebliment dels estats del benestar a la majoria dels països occidentals, unit a una rebaixa d’impostos als que més tenen, resultant en nivells de desigualtat sense precedents des de fa dècades.
Demonitzar l’oci dels sectors més precaris no sols demostra una postura conservadora i prejudiciosa respecte a aquests joves, sinó una ignorància desvergonyida davant d’un problema que han estudiat multitud d’experts. Quan el sociòleg i premi Pulitzer Matthew Desmond explica al seu llibre Evicted (Desahuciadas) com un senyor que rep cupons de menjar del govern per pal·liar la gana decideix gastar-los tots en un banquet de llagosta un dia no adopta un enfocament punitivista; al contrari, fa servir l’exemple com a manera de demostrar que, sense aquests petits gestos plaents, la vida directament no tindria sentit.
En altres paraules, allò que pot semblar equivocat des del punt de vista nutricional o econòmic, és perfectament lògic emocionalment, ja que aquest home necessitava sentir-se ciutadà ple, membre d’una societat que valoritza el ric, els seus capricis i malbarataments, mentre criminalitza el pobre pràcticament per cada pas que faci. Legítima resulta, per tant, la ràbia continguda al club dels nois i noies de trenta anys al voltant d’una injustícia que no dóna treva, i fins i tot certa nostàlgia evocada per atacar la manca d’igualtat d’oportunitats, encara que de vegades aquesta pulsió visceral s’enunciï en forma de ressentiment generacional (contra els nostres majors) en lloc de canalitzar-la cap als manubris neoliberals i les seves nombroses destrosses.
I aquí és on el tema es torna espinós, perquè alguns demanen més capitalisme neoliberal, potser amb certa ampliació de drets, però basat en l’expansió industrial i l’espoliació del Tercer Món (també més zones de sacrifici dins del Primer), amb el per mantenir un tren de vida biofísicament impossible. Potser un dilema travessa la nostra generació de manera més punxant, seria aquest: el complexíssim equilibri entre els anhels de bonança pecuniària d’abans i la constatació que el planeta mostra un preocupant esgotament dels recursos, ja que altres els han explotat abans.
En una època que demana frugalitat, estalvi energètic, disminució urgent de les emissions de gasos d’efecte hivernacle, però on nocions com l’austeritat traspuen connotacions fortament negatives (rescat a bancs amb diners públics, desmantellament de serveis bàsics, atur), els objectius climàtics –que són existencials– xoquen una vegada i una altra amb les exigències de justícia social que sovint es resumeixen en “més riquesa per a tots”. Des de baix, la població que no arriba a final de mes, o que ha vist retallades les seves expectatives laborals perquè treballa per quatre duros amb més màsters que el seu cap de cap boomer, no vol sentir a parlar de retallades, i fins i tot es difonen eficaces teories que uneixen , en un relat conspiranoic, les múltiples crisis que han caracteritzat les nostres biografies. Si alguns ecologistes proposen decréixer, les urpes brollen contra ells, i si el govern atén una situació de guerra amb mesures congruents dins del marc europeu, se sent “apaga tu els llums primer”, que jo fa anys que aguanto un panorama més fosc del que voldria. En contextos dissímils, les nacions de l’anomenat Sud Global esgrimeixen arguments semblants: el medi ambient que el protegeixin els rics, que nosaltres volem “desenvolupar-nos”.
Potser allò que tenen en comú totes aquestes queixes, reivindicacions i invectives són que neixen d’un mateix eix discursiu, l’statu quo capitalista, el qual delimita el marge del que és pensable i, per reclamar justícia, igualtat, benestar, ens remet a marcs obsolets . En aquest punt no hi ha solucions miraculoses: hi ha qui denuncia, des de la raó, la proliferació de la moda ràpida fabricada per mà d’obra infantil amb ingents quantitats de combustibles fòssils, però aquests quants draps de polièster a l’armari dels ciutadans occidentals més desafavorits aporten satisfacció i una falsa percepció de gran poder adquisitiu.
Tornant al nostre home fins a les celles de llagosta, qui gosaria dir-li que la pesca d’arrossegament s’està carregant la fauna marina, alterant ecosistemes sencers, i ell s’ha de passar al veganisme? No compto amb respostes infal·libles per a les descomunals cruïlles d’aquest segle, no guardo la caixa dels miracles ni una vareta màgica; de vegades, fins i tot em costa entendre els detalls de la voràgine contemporània però, com a mil·lenial, tinc clares dues coses: que les crisis financeres m’han travessat de ple, amb danys gens menyspreables, i que ens queda poc temps per intentar esmenar mínimament la catàstrofe climàtica. De com sapiguem gestionar aquestes variables depèn la nostra supervivència. Començaria, això sí, amb una redistribució massiva de la riquesa i, un cop esmicolada la piràmide, potser s’aplanaria el camí cap als canvis culturals que, a la base, cal adoptar.
