Quasi mig segle de la mort del Dictador Francisco Franco, les víctimes que va deixar el feixisme no s’han vist reparades i, per tant no han pogut veure com es feia justícia. A qualsevol altre país del món, amb democràcies modernes i avançades, que tenen en la seva història, per desgràcia, la cicatriu d’haver patit règims perpetuadors de crims de lesa humanitat, han superat, no sense esforç, aquesta part del seu passat atorgant a les seves víctimes veritat, justícia i reparació.
L’Estat Espanyol va perseguir, torturar i matar a milers i milers de persones dissidents, i va deportar a molts més a camps de concentració nazis, tot amb la col·laboració de Hitler. Així es va implantar un règim nacionalcatòlic feixista durant 40 anys, 40 anys del silenci de la por. Amb l’arribada de la Constitució Espanyola el 1978, moltes persones van posar les seves esperances en què el Règim seria jutjat i condemnat. Però ans al contrari: van veure com una Llei d’Amnistia de 1977, pre constitucional, es mantenia vigent fent de contramur per tal de mantenir el model espanyol d’impunitat.
No va ser fins a l’any 2007, amb Rodríguez Zapatero al Govern, que van posar sobre la taula una Llei de Memòria, una llei que el PSOE donava per definitiva i fins i tot es van disculpar per haver arribat tard. Immediatament, les víctimes i les famílies es va topar amb la realitat i l’engany: no hi hauria anul·lació de les sentències, no es qüestionaria la legalitat dels tribunals franquistes i, per tant tampoc de les seves sentències. Això les va portar a iniciar un periple en la recerca de la veritat, la justícia i la reparació en tribunals internacionals, com a l’Argentina.
Ara, quinze anys després, s’aprova una nova Llei de Memòria, fet que demostra el que ja va denunciar en el seu dia el company Joan Tardà: la llei de memòria del 2007 mantenia les ferides obertes i el patiment de les víctimes i dels familiars. Les exigències d’Esquerra Republicana i de la lluita contumaç del moviment memorialista liderada per Tardà han fet possible una llei de memòria millor. La declaració d’il·legalitat i nul·litat dels tribunals franquistes i per tant de les seves sentències, ha estat una de les nostres batalles, com el reconeixement de la repressió que van patir les cultures basca, catalana, gallega i valenciana. O el reconeixement de les víctimes de la Transició.
Malgrat tot això, la nova Llei de Memòria Democràtica deixa obertes encara molts interrogants, perquè manté en vigor la Llei d’Amnistia del 77, no concreta com reparar a les víctimes i familiars – ja que no reconeix la responsabilitat patrimonial de l’Estat ni de l’Església catòlica ni d’empreses que es van enriquir -, així com deixa a la voluntat dels ajuntaments la retirada de tota simbologia i nomenclatures franquistes. Per Esquerra Republicana la llei és poc ambiciosa, i creu que s’ha perdut l’oportunitat de fer una vertadera llei de memòria democràtica i per això no hem donat el nostre segell de qualitat. Seguirem molt atentes al desenvolupament de la mateixa per tal que es compleixi tot el que obliga la llei. Les víctimes i les famílies es mereixen tota la dignitat, es mereixen saber la veritat, que es faci justícia i se les repari d’una vegada per totes, poder tancar les seves ferides.
