Us sona? Una oferta laboral amb un llistat infinit de requisits per accedir a la plaça i un altre llistat extens de responsabilitats a assumir un cop t’incorpores a l’organització…però ni rastre del sou que rebràs a canvi de posar els teus coneixements i experiència al servei d’aquella organització. No explicitar el sou o amagar-lo amb frases com “segons escala salarial de l’entitat” o “segons vàlua personal” són pràctiques que s’han normalitzat i que hem d’abolir.
Per tal de denunciar aquest problema ha nascut la iniciativa #Posaelsou, de la mà d’un grup de persones que treballem o hem treballat al sector social i que veiem amb preocupació la precarització i manca de transparència d’una part del sector. Sabem que el sector social està infrafinançat i que som lluny del 0.7% que ens pertocaria, però considerem que això no justifica certes pràctiques, com l’ocultació del salari a les ofertes laborals, entre d’altres.
L’objectiu de la iniciativa és molt senzill: persegueix que totes les organitzacions socials (entitats, fundacions, cooperatives, empreses socials i també les administracions…) especifiquin clarament quin sou ofereixen per a cada oferta laboral. És una qüestió de transparència, de cura a les persones en cerca de feina, una mesura d’equitat i és una pràctica indispensable per posar en valor el sector.
Per transparència
Posar el sou és una pràctica bàsica de transparència que totes les organitzacions haurien de complir. Des del sector social s’ha insistit en posar la vida al centre i en prioritzar les persones per sobre el capital. Compartim plenament aquest enfocament. Alhora, entenem que això no ha de relegar a un segon terme una realitat innegable: la població necessitem comptar amb uns ingressos monetaris mínims per tenir una vida digna i, per tant, ens interessa profundament saber les retribucions de les feines a les quals optem. Llavors, per què es posa “la vida al centre i el sou als marges”? Posar la vida al centre també és explicar clarament quines condicions s’ofereixen per desenvolupar un treball.
En aquest sentit ens preguntem: quins motius porten a amagar el sou? No s’ofereix el mateix sou per al mateix treball? A l’entitat li interessa que l’aspirant ho desconegui? Ens fa vergonya mostrar públicament una retribució que considerem massa baixa? Si algun d’aquests són els motius per amagar el sou, el sector té un problema greu. Perquè estem convençuts que la poca claredat és la millor amiga de la precarietat.
Per cures
Tothom sap que buscar feina és un procés esgotador que genera molta ansietat perquè a la nostra societat necessitem un sou digne per poder viure. Si les entitats socials aposten per cuidar les persones i per contribuir a una major justícia social, seria imprescindible que les cures també entressin als processos de selecció. I això, implica assumir dues condicions prèvies.
La primera és comprendre que les persones treballem primer de tot, per un salari, i després, si som privilegiades, intentem que aquella feina satisfaci els nostres interessos, motivacions i conviccions. Treballar amb ambició de transformació social pot ser molt satisfactori, però això no vol dir que ens haguem de convertir en simples voluntàries o activistes. És més, aquestes -males- pràctiques laborals poden ser un filtre per comptar només amb persones privilegiades econòmicament (el sou no els importa) o bé precaritzar a les persones que tenen ambicions socials i altruistes. Quantes professionals han fugit del sector cremades per les condicions laborals poc clares i precàries? Quantes professionals que podrien haver impulsat el sector social s’han deixat escapar per culpa d’unes ofertes no transparents?
La segona condició és que hem d’entendre que quan busquem feina dediquem moltes hores a cada plaça on ens presentem. Cal llegir l’oferta, revisar el web de l’organització, actualitzar el currículum, escriure la carta de motivació, enviar-ho tot en un correu i esperar durant setmanes la resposta (si és que arriba la resposta). Si aconseguim que se’ns convoqui a l’entrevista, ens la preparem amb cura. Tot això ho hem fet sense saber el sou que se’ns pagarà i, per tant, sense saber si ens interessa acceptar o no les condicions que ens oferiran. És un desgast i una pèrdua de temps que ens podríem estalviar.
Per equitat
S’ha demostrat que definir el sou a partir de la negociació incrementa la bretxa salarial de les dones i dels col·lectius amb menys oportunitats. Les persones que formem part d’aquests grups tendim a rebaixar la nostra vàlua i a negociar a la baixa els nostres sous. Com a resultat d’això, es genera que persones que realitzem el mateix treball, rebem salaris diferents; és a dir, s’incrementa la bretxa salarial.
És fals que la negociació dels salaris permeti atraure talent i que cadascú acabi cobrant segons la seva vàlua. Això seria així si hi hagués uns barems clars i transparents on es definís què és allò que atorga major sou. Per exemple, si tens un màster cobres un 2% més, si tens 10 anys d’experiència cobres més que algú amb 5 anys d’experiència. Però això no passa mai. El sou s’acaba decidint en funció de les capacitats negociadores de la persona durant el procés de selecció, i no en base a uns barems objectius, quantificables i iguals per a tothom. Així doncs, les diferències salarials fruit dels processos de negociació no es donen per una qüestió de vàlua personal, sinó que tenen molt a veure amb les capacitats negociadores de cada persona, que venen alhora condicionades pel seu gènere, classe, origen, identitat sexual, etc.
Si ens fixem en les dades, l’Informe salarial global de l’Organització Internacional del Treball 2018/2019 constata que “la bretxa salarial de gènere a nivell mundial se situa al voltant del 20%. Els prejudicis, els estereotips, les normes culturals, la proporció desigual del treball de cura no remunerat, la discriminació salarial directa o indirecta es troben entre les causes fonamentals de la desigualtat salarial entre dones i homes.” D’altra banda, la 66a Sessió de la Comissió de la Condició Jurídica i Social de la Dona de Nacions Unides es va discutir sobre l’estreta relació entre la bretxa salarial de gènere i la manca de transparència salarial a les empreses i organitzacions. Per aquest motiu, el Parlament Europeu, va aprovar aquest abril una Directiva que persegueix instaurar la transparència salarial en el sector empresarial. Creiem que el sector social no en pot quedar exempt.
Però és que a més a més, aquesta opacitat salarial pot resultar ser absolutament perversa i acabar promovent una competició a la baixa entre les persones amb més necessitat d’obtenir una feina i pot ser el tret de sortida del “joc de la fam”. Lluitar contra la precarització del sector i les desigualtats de gènere, el racisme, la transfòbia, etc. passa també per una pràctica tan senzilla com posar el sou a les ofertes laborals, garantir igual sou per a igual treball i oferir condicions laborals dignes.
Per donar valor al sector
Sabem que el mercat laboral és molt ampli i existeixen altres sectors que malgrat no tenir l’etiqueta de “social” estan incorporant pràctiques curoses en els processos de selecció i condicions laborals que permeten vides més dignes. Nosaltres creiem que el sector social ha de ser atractiu des de la coherència i les cures cap a la gent que hi treballa, esdevenir un referent i posicionar-se com un sector pioner i valorat on les persones hi desitgin treballar.
Ja existeixen algunes bones pràctiques, com algunes cooperatives que organitzen el seu treball des d’una òptica que garanteix un equilibri entre treball productiu i reproductiu i on s’adapten a les necessitats de conciliació de totes les persones que hi treballen. Però cal anar més enllà i fer que el sector social sigui un referent en bones pràctiques reals que permetin que tothom qui hi treballem tinguem vides dignes. I aquestes bones pràctiques han de començar des del primer moment, amb la publicació d’ofertes de feina. El sector social té l’oportunitat de ser pioner en aplicacions concretes d’aquestes pràctiques sense esperar que sigui un imperatiu legal.
Un canvi imparable
La campanya #Posaelsou va sorgir espontàniament i amb humilitat, però des del seu llançament la reacció ha estat molt ben acollida. Això és una mala notícia, perquè significa que és una denúncia força estesa. Però tenim l’alegre esperança que aquesta gran acollida provoqui un canvi imparable cap a la normalització d’unes pràctiques transparents que ens semblen de mínims.
També esperem que la pressió que exercim perquè es posin els sous sigui l’espurna que obri aquest debat més profund sobre les condicions laborals de les persones que treballem al sector social. L’immobilisme i tancar files no ens ajudaran a avançar. A vegades, per millorar, cal posar el dit a la llaga, i això és el que esperem d’aquesta campanya.
