En tota pràctica professional hi ha una dimensió que no s’aprèn a classe. Es llegeix, si de cas, entre línies, en el dia a dia, observant el resultat de què es fa i què no es fa. En hospitals i CAPs, cada lliçó apresa amb un pacient és un bé per a la salut de tots i totes. Com un pòsit de cafè, allò que queda al final del dia, al final d’un any, d’una carrera professional, d’una vida dedicada a curar i a procurar salut als altres, cada subtil nou saber que suma valor en un professional sanitari, és patrimoni comú. Però, on va a parar aquest ‘saber fer’ quan metges i infermeres es jubilen? Perquè el seu aprofitament, el nostre sistema de salut pública no ho preveu.
“Un bon metge és quelcom més que saber molt de medicina. Hi ha tots els intangibles, més enllà dels diagnòstics mèdics, com el tracte al pacient. A cap lloc ens ensenyen eines de comunicació, a ser assertius, com donar males notícies i saber portar certs moments. I això és difícil transmetre-ho. També s’han de posar ganes d’aprendre-ho o saber-ho captar. Jo he tingut la sort de tenir grans referents per aprendre com fer de metge”, exposa el Josep Maria Cots. Té 63 anys i en porta 35 exercint de metge de família i professor a la Universitat de Medicina de Barcelona. “Sempre he tingut residents i els he format, però tota la transferència d’experiència és impossible traspassar-la”, considera. Ara ja es planteja jubilar-se, als 64 o als 65.
“Em fa il·lusió fer altres coses, però penso que el sistema sanitari públic podria contemplar una manera de, qui volgués, poder dedicar-se a fer aquest traspàs dels intangibles en medicina, un dia o dos a la setmana, per explicar coses als residents i aconsellar-los des de l’experiència apresa. Això no existeix. En medicina de família, almenys, d’un dia a l’altre, passes de donar el 100% del teu temps, a no donar res el dia que et jubiles”, exposa Cots.
“Com es resolen determinades situacions, com s’afronten conflictes ètics, morals, hàndicaps en situacions més complicades, com es tolera la incertesa, s’encomana l’empatia i es compagina la necessària capacitat de frustració amb l’ànim per continuar donant el millor, com s’exercita la comprensió de les emocions personals… res de tot això no s’ensenya a la universitat”, afirma Antoni Sisó, president de l’Associació catalana de medicina familiar i comunitària (CAMFIC). Per això considera que “en medicina de família, proposar la figura de l’emèrit seria molt interessant. Fa 30 anys, l’edat de jubilació ja eren els 65 anys, i l’esperança de vida ha canviat molt”, diu Sisó.
“Els governs, autonòmics i estatals, haurien de valorar la possibilitat que, qui vulgui, pugui continuar aportant valor al sistema públic, sense penalitzar-los fiscalment. Procurar un marc jurídic laboral als treballadors públics que es trobin en plenitud per fer coses, que ho puguin triar com a favor a la societat. Així donaríem oxigen als grans que puguin i vulguin durant un parell o tres més d’anys deixar alguna cosa més del seu bagatge. Tal com ara, no hi ha un traspàs de coneixement organitzat i seria molt interessant com a societat científica poder proveir d’aquest mentoratge tan valuós”.
Com es resolen determinades situacions, com s’afronten conflictes ètics i morals, hàndicaps, com s’encomana l’empatia, com s’exercita la comprensió… res de tot això no s’ensenya a la universitat.
El currículum ocult
“Aprendre l’ofici de metge és una feina de tota la vida”, afirma el degà de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, Antoni Trilla. I, per tant, amb la jubilació, una important saviesa acumulada es perd. Allò que no es veu, però que fa millor la salut i confortabilitat del pacient, “com tractes la gent, com gestiones una situació difícil, com somrius, el currículum ocult”, diu Trilla. Ell és un dels professionals de la salut pública que en els pròxims cinc anys podran jubilar-se. Es calcula que ho faran uns 6.000 metges a Catalunya, el que representa un 20% aproximadament dels actuals col·legiats. El llegat de tots ells, els nostres governants no tenen previst la manera de transmetre’l.
El doctor Antoni Rafecas es va jubilar el passat mes d’abril. Feia 37 anys que treballava com a cirurgià i professor a l’Hospital Universitari de Bellvitge i, abans va ser metge de l’Hospital de Manresa. Explica que a mesura que s’atansava als 65, i més als 70, tenia la sensació que la seva expertesa i experiències viscudes les havia pogut anar compartint, com a professor i a l’hospital, amb els residents. “Ensenyava la tècnica quirúrgica, els punts… Però, com com hem de donar una mala notícia quan hi ha una malaltia greu, o com fer-la més bona notícia perquè hi ha un tractament que, sí, és dur, però tenim una solució per al pacient… com ens posarem al seu lloc, al seu costat, perquè ho pugui entendre de la millor manera, donant-li ànim, que se senti acompanyat… tot això jo he mirat també de transmetre-ho”, declara. I confia que això continuï passant, malgrat que no hi hagi un sistema per a fer-ho sempre, amb un protocol establert.
“La humanitat, la proximitat, l’aspecte social, l’equitat, el fet d’actuar sempre èticament, els valors de la medicina no s’haurien d’oblidar, i vull pensar que els que vindran al darrere ho intentaran transmetre, com jo ho he fet. Perquè els joves sí, són més digitals, dominen la cirurgia robòtica, tota la tecnologia. Jo els hi diria, gaudiu-la, aprofiteu-la i useu-la bé, però tingueu també present que sempre tindreu un pacient amb angoixes, compte amb això!, un pacient amb dubtes i pors que, si el cas es complica, heu d’estar al seu costat”, exposa el Dr. Rafecas. Ell considera que “l’ideal seria que tots els professors universitaris treballessin a l’hospital, perquè el dia a dia és l’assistencial”.
Transmetre el coneixement és intrínsec en el codi deontològic dels metges, però el paper del qui comença és fixar-se en els bons i en els mals exemples. Cal tenir els ulls ben oberts.
Reconèixer, valorar, protegir i facilitar la transmissió d’aquest ‘saber fer’ més humà, aquest valor afegit en la cura al pacient, no es fa a nivell de les mateixes institucions, depèn de cada resident, metge, infermera, de l’esponja que sigui. Tal com afirma l’epidemiòleg i degà dels metges Antoni Trilla, “transmetre el coneixement és intrínsec en el codi deontològic dels metges, però el paper del qui comença és fixar-se en els bons i en els mals exemples. Cal tenir les orelles ben netes i els ulls ben oberts”. I això és el que -diu Trilla- miren de transmetre als alumnes, i que facin moltes preguntes. Ell va fer la seva residència a medicina interna i reconeix que era “un corcó preguntant”. Però, com a cap de guàrdia, quan era ell el qui havia de respondre les preguntes dels residents admet: “Preferia que em fregissin a preguntes i no que prenguessin decisions sense dir res. A la Facultat diem als estudiants que mai s’han d’avergonyir de dir no ho sé, i això vol dir que han de buscar l’ajuda d’un col·lega”.
Antoni Trilla també és partidari d’aprofitar millor els professionals veterans. “Tots recordem algú que ens ha ensenyat una cosa en concret i ens ha fet sentir que de gran volíem ser com ells, explorar o operar igual”, diu Trilla. “Jo recordo el Dr. Valentí Valls, cardiòleg ja jubilat, que ens va ensenyar a la meva generació a llegir electrocardiogrames, als anys 80-85. Ho havíem après a fer teòricament, però fins que algú no t’ho posa en context a la pràctica… Ara aniria a ell encara si tingués un dubte. Per mi era i és un referent”. I, globalment, explica que en la seva trajectòria, en infeccioses, epidemiologia, preventiva i salut pública ha après a fer-se responsable del pacient, a implicar-se en una atenció multidisciplinària.
Tot i ser molt conscient que no tothom arriba amb el mateix estat físic, psíquic i anímic a l’edat de jubilar-se, Trilla sent que “hi ha una experiència acumulada, personal i professional, que pot ser molt bon complement per a la formació dels que comencen. Els més grans jubilats en bones condicions a qui els agrada la feina i senten la voluntat de ser útils, podrien ser de molta utilitat. Pel talent i veterania serien molt aprofitables, i un resident podria disposar més d’ells. Però s’hauria de trobar una fórmula digna perquè això no està resolt, i està clar que mantenir cert talent suposaria un benefici per a tothom”.
El Dr. Trilla creu que això “seria de gran ajuda en aquesta professió que es construeix a base d’un gran coneixement d’experiències, i que requereix molta resiliència, et tomben i et tornes a aixecar, contínuament”. I li ve al cap la figura del metge emèrit, però no la veu tampoc ben definida. A la sanitat privada -diu-, això no passa, depenent de l’estat de la persona, poden fer mentoratges o continuar treballant. “En la pública, en general, la tendència és a jubilar-se, i convindria posar-hi un marc prou flexible per aprofitar el professional que vulgui i valgui la pena, que també seria un estímul per mantenir-se al dia la persona”.
El potencial dels jubilats
Antoni Sisó estima que molts metges de família arriben amb una plenitud de coneixements molt importants que poden ser molt útils per a les persones malaltes. “Està clar que amb 63, 65 o 67 anys no pots exercir de la mateixa manera, sobretot amb el volum que atenem ara no és el més segur pels atesos, ni assenyat ni desitjat pels professionals. Es necessitaria una adaptació. N’hi ha molts que si els hi proposessin alguna cosa atractiva, continuarien. Podrien fer tutories, consultoria, mentoratge, i més tenint en compte la manca de professionals que tenim per davant. Aquell país que s’ho plantegi l’aplaudirem”.
L’emèrit -diu Sisó- “és interessant, però cal posar transparència. Jo no conec els criteris per designar-los”. I explica que des de CAMFIC van crear una vocalia nova: la secció de metges jubilats, “per impulsar projectes de mentoratge, amb aquest tipus de metge que proporcionen valor, nivell alt de professionalitat i altament vocacional, que pot transmetre tot allò que fa part del core de la nostra professió, però no s’explica en cap aula”.
A l’Hospital de Mar, just abans de la pandèmia, es va iniciar un programa pilot a Infermeria. Veient que fins al 2030 es jubilaria més del 30% de la plantilla, un 22 o 23% en posicions de comandament, van preparar un pla de relleu i, gestionant el coneixement a traspassar, va sorgir el programa Deixa el teu llegat. “De manera voluntària, un any abans de la jubilació es prepara tot el traspàs identificant coneixements clau, establint amb una entrevista amb la persona metodologies per a l’adquisició dels coneixements per part de la persona que prendrà el relleu i creant guies de funcionament de cada departament. És un llegat que es posa també a disposició de tots els sanitaris en la plataforma d’e-learning de l’hospital. La nostra idea és fer cultura del compartir, que el que ha estat útil en un sistema, ho pugui conèixer un altre”, explica la Cristina Fresno. Ella és la responsable del programa Deixa el teu llegat, juntament amb el director de Recursos Humans de l’Hospital del Mar, Pau Gomar i el cap de la Unitat de Formació Continuada, Jesús Escribano. Junts van organitzar aquesta iniciativa que és, a més, una manera de reconèixer el personal sènior.
Una guia de com liderar situacions difícils és un dels materials fruit d’aquesta iniciativa sobre el llegat, que també treballen en format audiovisual, per compartir amb el relleu i amb la resta del servei. “Els valors ja establerts des de direcció d’infermera de l’hospital els fem extensius a tota la institució. Són intangibles. Per això vam voler sistematitzar i mesurar quina transferència de coneixement es feia. Fins ara, es feien reunions i traspàs de documentació, però no un procediment com ara. Som conscients que cada marxa comporta pèrdua de coneixement i també saber fer”, explica. Compten, això sí, amb el compromís de direcció perquè es pugui destinar temps a això. I la intenció és estendre-ho a tots els comandaments de gestió i administració, de tot el que és consorci Parc de Salut Mar, i també als metges.
Som persones que ens devem a persones, i el nostre compromís és deixar el millor de nosaltres en vida, com a compromís ètic i moral.
Documentar-ho tot
La Paloma Garcimartín va ser una de les infermeres participants en el programa pilot. “Em va servir per estandarditzar la informació de cada tema: el rol de cadascú en una comissió, els mitjans intermedis, el marc laboral, la formació… Ara bé, de com es funciona en el dia a dia no se sol fer, és un aprenentatge al llarg de la vida. Són intangibles que necessitaries estandarditzar. La majoria no sabem com transmetre aquest altre tipus de coneixement que, més aviat, s’obté observant i fent. Els intangibles són molt difícils de transmetre. El saber de cirurgianes expertes en una tècnica, això sí, però la competència inconscient és quelcom que tens integrat, i és més difícil. No estem preparades per transmetre en tots els àmbits. Qui arriba ha d’estar obert i qui transmet ha de ser generós. En els meus 40 anys a l’hospital, he vist exemples de gent egoista que s’emporta el saber, i és una pèrdua per a l’hospital”.
La Gemma Martínez és cap d’Infermeria de l’Hospital Clínic. Allí tenen un sistema organitzat de relleu generacional, però no només pensant en les jubilacions. “És molt important que el coneixement no estigui en una persona i cal anar acompanyant els qui arriben. Per això és molt important que tot ho documentem i ho deixem escrit. Tenim protocols estandarditzats de treball en els rols més complexos, per fer el traspàs de coneixement. Jo personalment no ho vaig tenir, em vaig trobar un buit informatiu”. També ella parla de la generositat, inclús amb els consells. “El coneixement que tu has generat és un compromís teu deixar-lo com a llegat. Jo sempre he estat molt agraïda amb el que m’he trobat sembrat. En infermeria, dins del que cap, això es cuida. A la gent jove sempre els dic: si quan arribes a un lloc ho has trobat d’una manera, has de pensar que és per alguna raó. A partir d’aquí, esbrina per què és així i si hi ha marge de canvi. Si pots millorar-ho, li faràs un regal al qui se’n va i a l’equip, però sempre des del respecte i la construcció. Al cap i a la fi, som en aquest món gràcies al qual altres han construït abans”, diu.
La cap d’infermeria explica que “una infermera de rol avançat, si es jubila, ho deixa tot escrit perquè la següent pugui basar-se en tot allò que has construït. Jo sempre dic als meus alumnes: pregunteu, tot té un raonament que, si l’aprens, mai s’oblida i ho pots adaptar a cada malalt. I si no teniu el raonament, l’heu de buscar. Qüestionant-te les coses és com les pots millorar”.
Gemma Martínez reconeix que cada dia aprèn alguna cosa. “He reflexionat molt en com deixar el meu llegat, per si em passa alguna cosa demà. Tot el que jo manego, la informació està tota digitalitzada i els intangibles els intento transmetre cos a cos amb els meus equips. Si et pregunten un dubte, el resolc, però també t’explico allò que no està escrit”. També -diu- “facilita l’aprenentatge que les persones siguin receptives, que escoltin molt. Jo sempre dic als veterans: heu de ser generosos amb les noves generacions. Si no, el problema el tindran els vostres malalts. L’entorn saludable l’hem de generar nosaltres, allò que no saps tu, ho sé jo. Si no, ho busquem. Som persones que ens devem a persones, i el nostre compromís és deixar el millor de nosaltres en vida, com a compromís ètic i moral. Sempre n’hi ha que s’ho guarden però, el currículum, a la tomba, no és res. Si no l’aplico i el comparteixo, de què serveix?”.
