Espanya acaba de superar els 20 milions d’ocupats (més de 3,5 a Catalunya) i sempre és una bona notícia que la gent tingui feina.
¿O ara ja no necessàriament? ¿És realment una bona notícia per tota la gent que té “feines de merda”¹, en expressió del sociòleg David Graeber, que no li aporten res? ¿O per tants que han de combinar dues feines, sovint “de merda” (¡o fins i tot tres!), i ni així poden pagar les factures ni accedir a un habitatge? ¿I per tantíssima gent atrapada en una roda de hàmster, medicada i perdent-se la vida en dinàmiques d’estrès tan perjudicials per a la salut?
Sempre és millor tenir feina que no tenir-ne, segur. Però tenir feina ha deixat de ser una bona notícia per se.
El contracte social establert a molts països occidentals després de la II Guerra Mundial va articular uns models d’Estat del benestar que situaven el treball com a eix central. La feina era un bon salari, però sobretot també una garantia de seguretat a partir de la qual organitzar una vida i fins i tot donar-li sentit. I també la porta que permetia l’accés a drets: cotitzacions per a la jubilació, possibilitat de tenir habitatge –a partir d’un contracte fix– i als serveis públics de qualitat –salut, ensenyament, etc.–, finançats gràcies als impostos que generaven les feines.
El nou eix és la tecnologia en detriment del treball, desplaçat a un paper secundari: en competició constant a la baixa, perifèric, sense drets i a disposició 24 hores al dia, set dies a la setmana
Aquest pacte va començar a esquinçar-se a finals dels anys 70, amb la irrupció de Ronald Reagan i Margaret Thatcher, que van impulsar un paradigma alternatiu, neoliberal, que ja no col·locava el treball al centre. Els efectes s’han anat fent visibles, per molt que la darrera reforma laboral del Govern central miri de corregir-los: el treball assalariat ja no sol aportar seguretats, ni necessàriament permet deixar enrere la precarietat, ni tan sols la pobresa. A més, la competició global erosiona el model a l’assenyalar les cotitzacions i els impostos com a problemes per a la competitivitat i mina els ingressos públics amb moltes fórmules d’”optimització fiscal”.
El símbol del nou paradigma és Uber i per això es parla de la “uberització de l’economia”: el nou eix és la tecnologia, que és la que atrau les inversions, en detriment del treball, desplaçat a un paper secundari: en competició constant a la baixa, perifèric, sense drets i a disposició 24 hores al dia, set dies a la setmana.
La gran dimissió
El treball ha canviat, ens agradi o no. I cal repensar el seu paper dins d’aquest marc més general de com refer el contracte social, una necessitat que els sectors més realistes del capitalisme global –des del Financial Times fins a Davos– també consideren ineludible, per la pròpia supervivència del sistema, que cada vegada deixa més gent exclosa. Ho està posant de manifest el fenomen de la Gran Dimissió, amb epicentre als Estats Units, amb centenars de milers de treballadors fugint de la feina.
Aquest debat sobre el treball i el seu paper no pot suposar un viatge al món d’ahir. No només seria quimèric, sinó també contraproduent per la desconnexió amb el món d’avui, condicionat per l’emergència climàtica –i, per tant, incompatible amb la lògica productivista i consumista del vell paradigma–, les noves tecnologies, la centralitat de les cures, que pel vell model ni existien perquè les assumien les dones sense retribució, o els canvis d’interessos vitals, sobretot de la gent jove.
Toca parlar del treball i del contracte social, doncs. Però des del començament i sense dogmes: primer, pensar com volem viure, com a societat i com a individus i, en funció d’això, debatre fins a quin punt el treball ha de ser (o no) l’eix central que articuli aquest nou pacte o si s’hauria de combinar amb eines com la renda bàsica. Només quan tinguem això clar podrem passar a debatre com s’ha de finançar el model resultant.
Toca parlar del treball i del contracte social, de com volem viure, com a societat i com a individus
Mai hi ha hagut tanta riquesa al món. En canvi, el sociòleg James Suzman explica que ara treballem més hores que al 95% de la història anterior de la humanitat² i ni així s’arriba a final de mes. ¿Segur que és això el que volem?
Toca parlar d’aquesta i d’altres coses en relació al treball.
I d’això va precisament aquest nou projecte periodístic d’intercooperació entre Alternativas Económicas, La Marea i Catalunya Plural.
La fàbrica digital és un lloc on informar-se, compartir, reflexionar, consultar i participar en els grans debats entorn del treball. El d’avui i el de demà.
Bona lectura.
¹ Trabajos de mierda. David Graeber. Ariel, 2018
² Trabajo. Una historia de cómo empleamos el tiempo. James Suzman. Debate, 2021
Aquest és un article original de La Fàbrica Digital.
Autores: Pere Rusiñol
