Entrevista

Emili Rey: “Informativament, es va voler fer desaparèixer els treballadors”

Emili Rey s’ha jubilat després de dècades de gestionar la relació entre CCOO de Catalunya i la premsa. Tot i la seva proverbial discreció ha admès ser entrevistat per Diari del Treball, una excusa per passar revista l’evolució del periodisme i la seva relació amb el moviment obrer en les darreres dècades.

Emili, quin seria, durant el temps de la teva responsabilitat com a cap de premsa, el moment millor i també el moment pitjor, en la relació amb la professió periodística?

Mira, la meva vinculació amb el departament de comunicació ha durat 29 anys, i com a cap de premsa la responsabilitat és des de l’any 2000, tot i que des dels 18 anys vaig estar afiliat al sindicat. Per tant, 22 anys com a cap de premsa. De bons moments n’he tingut moltíssims, per exemple tots els congressos han estat moments espectaculars del sindicat. Les vagues generals han estat també moments molt importants….

Però em fa l’efecte que durant les vagues generals se suscita la reacció més dura de la contrapart que, si habitualment no confronta, en moments decisius sí que ataca al sindicat i a la seva activitat, m’equivoco?

Si, si, però nosaltres sabíem que durant el procés de la vaga general teníem el protagonisme, estàvem per bé o per mal sota el focus. No obstant això, quan la mobilització es realitzava, el resultat, des del punt de vista del protagonisme era positiu, molt positiu. Tot i que efectivament hi ha hagut moments difícils, però generalment el balanç ha estat bo.

I més enllà de les vagues generals, en el dia a dia, que podries destacar?

Hi ha hagut moments molt positius, com el naixement de noves publicacions, els moments d’èxits a les eleccions sindicals, i sobretot el creixement del sindicat.

I el moment més difícil?

Situacions d’aquestes també n’hi ha hagut. En aquestes situacions hem hagut de fer comunicació de crisi. En aquest sentit, el moment més terrible que recordo és quan el sindicat l’any 2013 va haver d’acomiadar persones. Va ser un moment terrible pel departament de comunicació i també per a mi, perquè vaig tenir la sensació de ser un mercenari de la comunicació: jo vaig elaborar l’estratègia de comunicació d’aquella crisi i, en certa manera, vaig pressionar perquè el sindicat sortís primer a comunicar que s’acomiadava gent; jo vaig fer la nota de premsa que informava d’aquella situació mentre tenia la sensació que estava comunicant en nom d’una patronal.

Entenc que personalment et va afectar?

És que a més d’haver de fer arribar a l’opinió pública les raons de la decisió de l’organització, personalment la mesura suposava l’acomiadament d’una companya del gabinet de comunicació. Però, va tocar fer-ho. Imagina’t que significa, un sindicat acomiadant gent: va ser molt dur.

I després com a moment de tensió, però a un altre nivell, durant el procés independentista. Llavors vam haver de patir les incomprensions d’una banda i de l’altra respecte del paper fonamental que havia de jugar el sindicat, que va ser importantíssim perquè va intentar un equilibri.

Pots explicar una mica com ho vau fer?

Fent un símil futbolístic, es va fer un ‘partit a partit’, reaccionant pas a pas en cada moment al que passava. En uns casos denunciant, per exemple la repressió, i en altres desmarcant-nos quan se’ns demanava una definició ideològica que no es corresponia amb la trajectòria històrica del sindicat.

Tornant a la comunicació, suposo que a inicis dels anys 2000 el sindicat devia ser un ‘valor segur’ i els mitjans es feien ressò de les activitats amb una certa normalitat, mentre que després es va deixar de parlar dels sindicats i quan es feia era per destacar coses dolentes. Tens la impressió que això ha canviat ara?

Efectivament, hi va haver uns moments bons, parlo dels anys 90 i l’inici dels anys 2000 en els quals el sindicat jugava un paper social important: creixia en afiliació, tenia molts delegats, era un moment tranquil. Recordo que no hi havia gaires comunicats ‘difícils’ , penseu que els moments més complicats coincidien amb els congressos. Però, a partir de la crisi del 2008, on la dreta guanya i on es fa una campanya antisindical terrorífica, veiem que es vol apartar el sindicat de l’opinió pública i generar una visió negativa del seu paper. Allò va causar moments difícils, perquè es va passar de tenir una relació normalitzada amb els mitjans a veure que, degut a la nova conjuntura, se l’ignorava respecte a assumptes en els quals sempre havia pogut expressar la seva opinió.

I que vau fer per contrarestar aquella situació, fins llavors insòlita?

Teníem mitjans propis, bàsicament interns, que utilitzàvem per afrontar aquella situació, però molts cops va ser insuficient. Aquella situació es va perllongar fins a l’any 2015 i el 2016, fins que els mitjans van començar a canviar la dinàmica de què parlàvem, però després va arribar el procés i el problema va canviar en la línia del que he explicat abans, quan tothom estirava cap a una banda o altra.

Com s’arriba a la situació actual en què sembla que s’ha entrat a una certa normalitat?

Va arribar la pandèmia i amb ella va passar una cosa clau i històrica per a nosaltres. Els mitjans de comunicació es van adonar que quan tothom estava tancat en l’àmbit familiar, la gent es trobava per la iniciativa dels sindicats i especialment de Comissions Obreres. En aquell moment vam rebre una allau de peticions de tots els mitjans de comunicació, de tots els colors, que volien contactar amb la gent que patia la pandèmia: les netejadores, els mecànics, els autònoms… a través del sindicat els mitjans trobaven la gent que estava confinada i així van poder contactar de nou amb la societat.

Diries que la batalla de la Covid ha marcat un abans i un després pel que fa a la relació del sindicalisme amb la gent?

A partir d’aquell moment el sindicat ha viscut un altre ressorgiment mediàtic i comunicatiu.

Tornant enrere, no et sembla que del binomi econòmic format pel capital i el treball, algú hagués volgut eliminar el treball, pel que fa a la comunicació?

Mira, et posaré un exemple actual. Ara hi ha un procés de reindustrialització de la Nissan, doncs, hi va haver un moment en què comunicativament es va intentar que els treballadors desapareguessin del panorama, semblava que a partir dels grans lobbys o de les empreses es podia decidir absolutament tot i els treballadors no havien de tenir cap paper decisiu.

Potser recordar que junt amb l’intent d’apartar els treballadors i treballadores de l’equació de l’economia hi havia altres moviments estratègics en el mateix sentit.

Clar, tot plegat va anar acompanyat d’una gran precarització del mercat de treball. I això es va notar especialment en la relació entre la precarietat, que ha envaït el sector de la comunicació i la informació laboral.

La informació laboral ha perdut pes en el dia a dia en els mitjans de comunicació i al mateix temps hem pogut veure com la precarietat afectava el criteri, la capacitat crítica dels periodistes. Els periodistes, com més precaris són, menys capacitat tenen per rebel·lar-se quan reben pressions. Això ho hem viscut des del sindicat d’una manera brutal.

Això és interessant, però pots posar exemples?

Sí, clar, fa vint anys era impossible que un comunicat de premsa fos literalment afusellat. Els periodistes intentaven treballar, treure punta a aquella informació. Ara ens trobem una pila de notes de premsa que es publiquen tal qual, incloent-hi i esguerros i errades. Això té molt a veure amb la precarietat del sector.

Potser en la reticència d’alguns mitjans respecte als sindicats hi ha la idea que sou un mecanisme de contrast respecte a informacions interessades. No es pot comprovar si les inversions anunciades es fan, però sí que es veu quan es ‘ven’ la creació de llocs de treball i això no executa.

Nosaltres veiem que de vegades es fan grans rodes de premsa en les quals s’anuncien grans inversions, però no es donen dades concretes i ens adonem que després no es fa el seguiment, el contrast d’aquestes manifestacions, molts cops triomfalistes. I això que en altres moments s’havia fet, veiem que ara no es fa, i és un problema nou del periodisme respecte al món econòmic. Perquè abans potser un periodista havia de fer dues o tres peces al dia i ara potser n’ha d’assumir set o vuit i en moltes ocasions no es pot especialitzar en un àmbit determinat.

Retornem, si et sembla a com va afrontar informativament CCOO de Catalunya el ‘procés’?

La mateixa força de l’organització va aconseguir minimitzar aquell moment. Penseu que en les enquestes internes als afiliats i delegats ens sortien uns percentatges d’independentistes i no independentistes bastant equilibrats. Això demostra la diversitat que el té el sindicat. Al respecte en els congressos presentàvem els estudis interns que deien que, per exemple, el cinc per cent dels afiliats vota al Partit Popular.

En el ‘procés’ el sindicat va optar per posicionar-se puntualment sobre cada cosa. Quan hi va haver violència es va manifestar contra la violència, igual que no es va adherir quan hi va haver una manifestació pro-independència. Aquest paper el va explicar puntualment CCOO i això va ajudar a la cohesió interna, que ha fet que tot i les grans tensions viscudes al país, l’afiliació, tret de molt petits casos, s’ha mantingut. La situació no va arribar causar enfrontaments interns. I des de comunicació es va decidir que tractaríem igual tots els mitjans, fossi quina fossi la seva posició sobre el conflicte. I els mitjans ho han reconegut perquè després del moment fort hem seguit tenint bona relació amb els mitjans fos quina fos la seva ideologia.

En xifres, com ha anat l’evolució de CCOO de Catalunya després de la tempesta del ‘procés’?

Parlo de memòria, però el 2017 teníem prop de 147.000 afiliats i ara en tenim 145.000 . El moviment ha estat mínim, només petits col·lectius en algun sector, però que no ha produït cap forat en l’estructura. Afecten més les crisis econòmiques que situacions de tensió política. Curiosament, la pandèmia, com he dit, va demostrar la funció del sindicat. Vam muntar una estructura telemàtica que va fer que tots els afiliats i treballadors quan trucaven, trobaven el sindicat. I això es va entendre perquè l’afiliació, en aquesta situació extrema, va créixer en unes 1.500 persones.

En aquella situació, per donar una resposta que mantingués l’ocupació: es va desempolsar la figura dels ERTOS, que es van crear per donar resposta a una crisi a Seat…

I curiosament, ningú es recordava que existia aquesta figura que ha salvat tants llocs de treball a Catalunya i a Espanya. Els ERTO han aconseguit que la pandèmia no suposés un veritable desastre econòmic i laboral en aquest país.

Dues coses, com veus el fet que CCOO de Catalunya tingui una personalitat pròpia com a organització i, com ha vist la posició catalana la confederació espanyola del sindicat?

Tot i els anys de vida del sindicat es coneix poc que CCOO de Catalunya té estatut propi i finances pròpies, equivalents al concert econòmic, i que està confederada voluntàriament amb les CCOO d’Espanya. Ja voldria Catalunya tenir aquesta relació confederal com té el sindicat amb els seus col·legues del conjunt de l’Estat! Això ha fet que a Catalunya els sindicats de tipus nacionalista o independentista no tinguin la mateixa força que a Euskadi o Galícia. La posició de CCOO a Catalunya no sempre s’ha entès en altres parts del sindicat a Espanya. Va passar quan el secretari general estatal va ser José Maria Fidalgo, que quan va plegar de la seva responsabilitat va arribar a participar en actes del partit UPyD. La cosa va millorar molt i molt amb el lideratge d’Ignacio Fernández Toxo. I després ha estat fonamental el paper de l’actual secretari general estatal, Unai Sordo, que durant el temps del procés sempre va estar al costat de la posició de CCOO de Catalunya. Això va ser fonamental per ajudar a que comissions obreres d’Espanya donés suport en aquell moment crític al sindicat de Catalunya.

Tornem a l’actualitat, fa poc ha sorgit la notícia que s’han fet eleccions a l’empresa Glovo i que CCOO les ha guanyat, i recordem que aquesta empresa era el paradigma de la informalitat la contractació..

En aquest element es veu que el sindicat aposta per les noves realitats del treball. En l’últim congrés va fer una aposta clara per organitzar el nou tipus de treballador que sorgeix de les pràctiques d’empreses com l’esmentada. La nova realitat ha canviat l’escenari laboral d’aquest país. I el canvi el sindicat l’ha d’entomar. Ho ha fet de manera important a Glovo i també als riders, on es va intentar que els treballadors passessin com a autònoms, falsos autònoms. Per afrontar-ho el sindicat va entrar en contacte amb alguns d’aquests treballadors i es va plantejar seriosament que s’havia de fer un canvi. Això volia dir laboralitzar, regularitzar la situació legal d’aquests treballadors. Allò va comportar una vaga, que molts recordaran, amb un gran impacte mediàtic, amb repercussió a Europa, cosa que va fer que Glovo es comencés a plantejar la regularització d’alguns dels seus treballadors. I, paral·lelament es van començar a preparar les eleccions sindicals. Aquesta nova manera de fer és, al meu judici, un exemple de la nova actuació que s’ha de plantejar el sindicalisme d’aquest país. Això està en marxa en molts sectors, els call centers, els riders, les plataformes de neteja, perquè, ara les netejadores les contracten per hores, a través d’aquestes plataformes. Tot en una relació laboral en la qual s’externalitzen els problemes, però els guanys els obté l’empresa.

Perquè en aquestes ‘noves professions’ hi treballa molta gent jove

Efectivament, hi treballa molta gent jove que en aquests moments està desconnectada del sindicalisme clàssic. No pot ser que els sindicats tinguin una mitjana d’edat entre els seus afiliats que supera els 40 anys. Això és un desastre perquè si no es canvia, el futur laboral pinta molt precari. Per tant, lluites com la de Glovo són un exemple del que el sindicalisme ha de fer per aconseguir que els joves s’organitzin per lluitar pel seu futur.

Deixa’m acabar amb una dada objectiva: segons diversos estudis universitaris internacionals, allà on hi ha sindicalisme organitzat, la gent de base, els treballadors viuen millor.

Això s’hauria de repetir una i mil vegades davant dels que prediquen les relacions laborals individuals, que només tenen com a objectiu la submissió total del dèbil al fort.