Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
“Els finals èpics poden semblar impossibles, però anys de resiliència ens han ensenyat que allò que sembla impossible, només triga una mica més a fer-se realitat. El moviment per l’habitatge seguirem treballant fins a assolir les lleis que necessitem per guanyar les nostres llars”. Així tancava, a principis de l’any 2021, l’article d’opinió “Habitatge, un dret en perill”. Un any que Catalunya va tancar amb 9398 desnonaments, liderant de nou el rànquing com a territori on més es desnona de tot l’estat.
Amb milers de persones quedant-se al carrer i unes meses d’emergència col·lapsades, el drama estava servit. Els motius per arribar a aquesta situació són clars: l’especulació amb l’habitatge i la nova crisi econòmica derivada de la pandèmia. S’hauria pogut evitar o minimitzar aquest drama social? Sí.
L’estira-i-arronsa amb les lleis d’habitatge
A les dues raons exposades com a culpables de l’emergència habitacional, cal sumar el resultat de les nefastes polítiques d’habitatge de les últimes dècades. Polítiques que han deixat de costat la funció social de l’habitatge per tractar-lo exclusivament com un bé de mercat.
Per fer front a la situació, gràcies a la pressió social, a Catalunya s’obliga els especuladors a oferir un lloguer social a les famílies vulnerables com a principal mesura per a evitar desnonaments.
El passat 23 de febrer, el Parlament de Catalunya va aprovar la llei 1/2022, fruit de la pressió de les PAH Catalans que l’elaboren i defensen per ampliar la llei 24/2015 de mesures urgents contra els desnonaments i la pobresa energètica. Una llei guanyada gràcies a una ILP fa set anys. Anys en que la problemàtica ha evolucionat i s’ha endurit amb casuístiques no recollides en el 2015.
El camí no ha estat fàcil a causa dels atacs constants del PP i la dreta política en general, la força dels lobbies immobiliaris i un Tribunal Constitucional al seu servei. Conquesta de lleis impulsades per gent del carrer, suspensions, recuperacions, noves lleis, noves suspensions, noves lleis… Un cercle viciós que sembla no acabar mai. Qui paga els plats trencats? Les persones que els hi sobra molt de mes al final del sou, de l’atur o de la prestació de torn després de perdreu tot.
La nova llei antidesnonaments catalana
Que s’ha aconseguit amb la llei 1/2022? Per a les persones en exclusió, tres mesures imprescindibles per garantir el seu dret a l’habitatge. Si la llei 24/2015 obliga als grans propietaris ha d’oferir un lloguer social, previ a obrir el procés de desnonament, no contempla la renovació d’aquest si arribada la seva finalització, la vulnerabilitat de la família persisteix. La nova llei, si obliga a la renovació dels lloguers socials. La no renovació és una de les principals causes de la nova onada de desnonaments.
Del Decret suspès, també es recuperen els lloguers socials obligatoris per a llars vulnerables en finalització de contractes de lloguer, evitant els desnonaments invisibles de famílies que s’han quedat en l’habitatge després de l’extinció del seu contracte amb un gran propietari, al no poder accedir a la pujada abusiva del nou lloguer i sense possibilitats de llogar un altre habitatge.
La mesura més controvertida, revolucionaria i antisistema, és la que dictamina els lloguers socials obligatoris per a llars vulnerables sense títol. Ja siguin famílies que per falta d’alternatives han ocupat un pis de banc o de fons voltor, o famílies que després d’una execució hipotecària o un desnonament per hipoteca, s’han quedat en el mateix pis perquè no poden accedir a un altre.
37.500 pisos buits
Segons ha avançat el programa Planta Baixa de TV3, a partir de dades facilitades per l’Agència Catalana de l’Habitatge, a Catalunya hi ha un total de 37.500 pisos buits de grans propietaris, institucions bancàries i fons d’inversió. Milers d’habitatges que fa més de dos anys no hi viu ningú.
La gran majoria d’aquests habitatges buits són gestionats en propietat per bancs i la SAREB. L’entitat bancària amb més pisos buits és el BBVA i Divarian és el fons voltor amb més pisos en la seva propietat.
Són dades escandaloses si tenim en compte la manca d’habitatge públic a preus assequibles i la necessitat d’habitatge social per fer front a l’emergència i donar resposta als milers de famílies en exclusió residencial.
La llei 24/2015 recull la cessió obligatòria d’aquests pisos, ampliada a set anys a la 1/2022, llei que inclou l’ampliació de la definició de gran propietari, que inclourà ara empreses de més de 10 habitatges, així com el control d’ofertes de lloguer social obligatori. Les sancions per no fer-les, amb imports de fins a 90.000 €, s’assumiran per part de la Generalitat i no sols dels Ajuntaments, marcant el límit d’un mes per a realitzar l’oferta, evitant demores en la signatura dels lloguers socials.
Les grans mentides
Com és habitual, el relat propiciat pels partits de dretes, alimentat pels grans mitjans finançats pels lobbies immobiliaris i la premsa sensacionalista, està ple de mentides per incomodar al públic majoritari. L’objectiu? Poder guanyar l’opinió pública dels petits propietaris, generar conflicte, pors i poder justificar els seus atacs al dret a l’habitatge a cop de recurs i suspensió de lleis creades per defensar a la gent i no la butxaca de bancs, fons, promotors i immobiliàries.
Ës aquesta dreta parlamentària la que va votar en contra al Parlament de l’aprovació de la llei 1/2022 i están amenaçant en portar-la al Constitucional des d’abans de començar el procés per fer-la efectiva.
Hem pogut sentir i llegir arguments i titular com: ‘’Cataluña abre la puerta a las ocupaciones masivas”, “La ley catalana contra desahucios, una norma populista, inconstitucional y generadora de inseguridad”, “No se puede proteger la ocupación y establecer medidas que favorezcan la misma”. La llista és tan interminable, com errònia.
La llei obliga a oferir lloguers socials a persones sense títol habilitant, cert, però la mesura només és aplicable a les famílies que estiguin vivint en aquest habitatge abans de l’1 de juny de 2021. Qualsevol ocupació posterior no està coberta per la llei més enllà de l’obligació de l’administració pública a garantir un habitatge.
Aquesta retroactivitat de la llei, trenca totalment el relat comentat i deixa clar que no s’obre cap porta a convertir Catalunya “en el paradís dels okupes”. Si actualment som el territori amb més ocupacions, no deixa de ser l’efecte més negatiu a ser la CCAA on més es desnona i una de les que té els preus de l’habitatge més car.
Una realitat social, que no es pot vendre com el gran problema que es venen les empreses d’alarmes o les campanyes mediàtiques en èpoques de vacances. Cal deixar de criminalitzar la pobresa, diferenciar l’okupació política de l’ocupació per necessitat i tenir molt present que les dades són clares quan parlem d’un problema sobredimensionat.
“La PAH ha sigut un grup de pressió que ha forçat l’administració a traslladar sobre els propietaris el pes de les polítiques d’habitatge, sense discriminar els bancs o fons voltor dels petits propietaris” (Òscar Gorgues, Gerent de la Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona)
També és fals que els petits propietaris hauran d’assumir l’obligació d’oferir lloguers socials, en contra dels seus interessos, ja que tenen llogats els pisos per sobreviure o guanyar qualitat de vida. Aquesta obligació és per a grans propietaris/especuladors. Si ets una persona física amb menys de 10 habitatges, no tens cap obligació. Aquesta recau sobre la Generalitat i els Ajuntaments, que han d’activar el reallotjament per les diferents vies al seu abast, per tant, de garantir els drets de propietaris i llogateres vulnerables.
Arantxa Goenaga, sòcia i advocada de Cercle Legal Barcelona, afirma “És una mesura populista, sense recorregut, ja que el Govern de la Generalitat no té competències sobre això, de manera que el Tribunal Constitucional ha de determinar si és constitucional o no i, amb tota probabilitat acabarà quedant sense efecte. L’única cosa que està generant és inseguretat entre els grans tenidors d’habitatges, que en lloc d’invertir a Catalunya preferiran fer-ho en altres autonomies on no posin tantes traves al sector”.
Aquí queda ben resumit un altre dels arguments més típics i classistes a l’hora d’atacar els avenços en matèria de dret a l’habitatge. Per una banda, amenaces del sector en retirar activitat econòmica i per l’altre les controvertides competències. “Gairebé tot sobre el que legisla aquesta nova llei és competència estatal i no autonòmica”, destaca l’advocada.
Recordem l’informe del CGPJ, sobre l’actual projecte de llei d’Habitatge del Govern central, on diu que el Govern podria estar enfangant-se més del que li correspondria en matèria d’habitatge, perquè en qüestions d’habitatge les que manen són les comunitats.
En virtut de l’article 18.1.3 de la Constitució Espanyola, “les Comunitats Autònomes podran assumir com a competència exclusiva l’ordenació del territori, urbanisme i habitatge, competència que ha estat efectivament inclosa en tots els Estatuts d’Autonomia”. En la majoria de qüestions, l’Estat ha de tenir un paper únicament supletori, segons estableix la pròpia Constitució en la seva sinopsi de l’art. 47.
Avisa l’informe del Poder Judicial que “L’Estat disposa de títols competencials que poden incidir en major o menor mesura en la matèria d’habitatge, sense que en cap cas això li permeti ordenar per complet aquesta matèria, ni duplicar o buidar de contingut les atribucions autonòmiques”.
La polèmica està servida. Catalunya avança, el Tribunal Constitucional sentència i retalla, mentre veiem com es pot segrestar, en mans d’uns pocs poderosos, el dret a l’habitatge i la democràcia que el fa efectiu. Les amenaces a la llei 1/2022 ja sobrevolen. Milers de persones necessiten que perduri per poder sobreviure sota sostre. Si el preu a pagar, passa per reduir els beneficis dels especuladors, ja va sent l’hora de regular una situació que els hi ha permès, fins ara, enriquir-se a cop de desnonament.
