Un dels debats que reapareix amb certa freqüència a casa nostra és la quantitat de subvencions i publicitat institucional que reben les principals capçaleres i grups de comunicació per part de les diverses administracions públiques —ajuntaments, diputacions, Govern i l’Estat— i els suposats efectes que tenen sobre les respectives línies editorials.
Per posar xifres concretes a aquesta situació, segons l’última Memòria de la Comissió Assessora sobre la Publicitat Institucional, el 2020 la Generalitat de Catalunya va pressupostar 41 milions d’euros en publicitat institucional a mitjans de comunicació i 8 milions en subvencions pels mitjans que s’editin en català.
Aquestes xifres —i l’important pes que arriben a representar en la facturació d’algunes capçaleres— poden explicar algunes de les ingerències documentades per part dels partits que controlen el sector públic en els mitjans de comunicació. Un sector que, teòricament, per poder complir la seva funció social de manera autònoma i independent hauria d’estar alliberat el màxim possible d’aquestes intromissions tant del poder públic com del privat. Algunes capçaleres com el digital La República han arribat a percebre el 65% dels seus ingressos de fonts institucionals, per posar només un exemple.
Davant d’aquesta situació, una de les propostes més innovadores per solucionar-ho ve de la mà de Julia Cagé, professora d’economia a la universitat de Sciences Po a Paris. En un llibre titulat “Salvar els mitjans. Capitalisme, finançament participatiu, i democràcia”, publicat l’any 2016, Cagé proposa un model de gestió a mig camí entre la fundació i la societat per accions pensat per limitar el poder de decisió d’aquells actors amb un alt poder financer i incentivar l’entrada de grups de lectors i treballadors a la gestió del propi mitjà (li’n diu “societat de mitjans”, però també s’hi refereix com a fundacció).
Abans de continuar, dues puntualitzacions sobre el que suggereix: Cagé pensa la seva proposta per a França, on la ingerència als mitjans de comunicació es produeix més des de l’àmbit privat que no pas el públic —com demostren les recents apostes de compra per part de Vincent Bolloré, magnat de la comunicació francès, en un variat nombre de mitjans. I també la planteja centrant-se sobretot en mitjans de premsa escrita. Tot i aquestes contextualitzacions, però, el marc central de la proposta és traslladable a la situació a casa nostra.
Aquesta idea de Cagé es construeix sobre tres pilars conceptuals diferents: primer, considera el periodisme com un element més de l’economia del coneixement; segon, propugna un sistema de governança on més inversió no impliqui més influència en la gestió i tercer, incentiva l’entrada com a inversors a conglomerats de lectors i treballadors dels mateixos mitjans.
Cagé addueix que la consideració del periodisme com un element més de l’economia del coneixement (com l’I+D o les universitats) permetria que els mitjans de comunicació es poguessin adherir a formes de finançament (e.g. convertir-se en fundacció) que els permetrien escapar de la dualitat de veure’s influenciats en excés ja sigui pel poder polític o pel poder econòmic. Aquesta consideració, Cagé la justifica en el paper que té el periodisme i els mitjans com a garants de l’accés a la informació, un dret fonamental que no pot ser excessivament dependent d’una única font de finançament.
Per evitar aquestes dependències excessives, Cagé preveu l’entrada de capital privat als mitjans de comunicació —quelcom que ja és una realitat en el panorama comunicatiu propi i del nostre voltant— però d’una manera que allunyi aquells inversors que només busquen beneficis i/o influència en el mitjà. Concretament, aconseguiria allunyar tant els inversors que només busquen beneficis gràcies a la transformació dels mitjans en fundacció, ja que les aportacions de capital en aquest cas no proporcionen dividends, com els inversors que busquen influència en el mitjà introduint un coeficient de reducció dels vots a partir d’un determinat llindar d’accions, amb el qual es fa més difícil “comprar” influència simplement invertint percentatges molt elevats en el mitjà.
Finalment, proposa que treballadors i usuaris tinguin un coeficient d’increment de vots (gràcies al coeficient de reducció implementat pels grans inversors) per incentivar la seva entrada a l’accionariat. Així es garantiria un poder executiu més granular i diversificat amb el qual seria més fàcil, des d’un punt de vista de la despesa per part d’aquests petits inversors, aconseguir una major representació en els òrgans de govern del mitjà.
Analitzant, però, la implementació pràctica del model Cagé a casa nostra hi ha dos elements que mereixen ser considerats amb atenció: primer, la regulació actual en matèria de fundacions no reconeix el dret a la informació com un dels preceptes als quals es poden acollir les fundacions per tal de justificar la seva activitat i la seva forma jurídica. Així doncs, seria necessari un canvi legislatiu que permetés introduir aquest dret com a precepte fundacional.
En segon lloc, la proposta de Cagé implementa importants deduccions i bonificacions fiscals per tal que la inversió financera en les noves fundaccions segueixi sent atractiva per als grans inversos. Això pot generar tensions considerables en matèria d’equitat i despesa pública, ja que les administracions seguirien finançant mitjans via subvencions i despesa en publicitat però deixarien de rebre els ingressos fiscals corresponents als grans inversors i a un gran número de petits accionistes. Tot i això, la solució a aquesta situació pot ser resolta fàcilment si es disminueixen de forma important i proporcional al que es deixa recaptar aquestes subvencions i despeses en publicitat institucional.
Com hem vist, el model de Cagé permet que els mitjans de comunicació s’alliberin de la dependència financera vers el poder polític mitjançant l’entrada de capital privat. Però ho fa de manera que s’evita l’entrada d’inversors que vulguin controlar la línia editorial i s’incentiva l’entrada com a inversors d’associacions de treballadors i lectors, introduint així un poder més distribuït en la gestió de la capçalera.
A més, i com a conclusió, Cagé posa sobre la taula la necessitat que el dret a la informació sigui vist com quelcom clau en el nou context de l’economia del coneixement i permet instaurar uns mecanismes que permeten l’exercici lliure d’aquest dret a la informació, una de les bases imprescindibles de societats democràtiques, justes i obertes.
