Les condicions del mercat de treball han canviat força els darrers anys, la precarització i la baixada dels salaris estan creant un nou fenomen, el de treballadors i treballadores pobres. Les crisis han comportat retallades importants en els drets socials i les condicions laborals. A les dificultats que ja existien s’hi han sumat dificultats en el benestar i en l’accés a condicions materials per a la subsistència bàsica per a moltes persones.
Els ajuts condicionats (a diferents situacions d’atur o pobresa) no han corregit la pèrdua de rendes de les classes populars. En aquest sentit són les dones les que han patit més aquest cúmul de dificultats. L’atur femení a Catalunya el 2021 era del 13’9% mentre el masculí era del 10’4%, l entre 2020 i 2021 hi va haver una recuperació de llocs de treball que va significar que l’atur masculí baixés un 1’5% mentre el femení només un 0’5%. Els entrebancs d’entrada al mercat laboral per les dones són molts: manca de mesures «de conciliació», càrrega de les tasques de cura, salaris més baixos, manca d’accés a feines masculinitzades… Hi ha dades que assenyalen que les dones tenim un 30% menys de possibilitats que se’ns faci una entrevista laboral i, en el cas de tenir familiars a càrrec, la discriminació augmenta.
Però, com apuntava anteriorment, el fet d’accedir al mercat de treball, ja no és indicador de superar el llindar de la pobresa. Actualment es parla d’un 16’9% de treballadors i treballadores que no poden cobrir les seves necessitats bàsiques. A això hem d’afegir la bretxa salarial per a les dones, que és d’un 26% de mitjana -uns 6.000 € anuals -.
Un estudi actual de l’Àrea Metropolitana de Barcelona sobre el salari de referència metropolità , considera que és de 1.345,48€ pel conjunt de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, un 1,7% superior al de 2020 i hi ha molts salaris per sota d’aquesta referència. El treball remunerat no és, doncs, una garantia de benestar.
Pel que fa a les rendes socials condicionades per situacions de necessitat, tampoc podem dir que siguin garantia per eradicar la pobresa que cada cop és més cronificada. Una de cada cinc persones a Catalunya es troba en risc de pobresa. – L’Ingrés Mínim Vital -IMV-, per exemple, no està cobrint les necessitats bàsiques de les persones i famílies que el reben. Ara fa un any un estudi d’ECAS destacava que l’ajut no estava arribant a totes les persones que ho necessitaven i que les que no ho rebien ni tan sols tenien coneixement dels ajuts als quals podia tenir dret. D’altra banda, el fet que l’IMV i la Renda Garantida de Ciutadania -RGC- no hagi partit dels mateixos requisits va frenar la necessària actuació d’urgència en l’etapa més dura de la pandèmia i això ha tingut conseqüències greus en el benestar de moltes famílies i persones.
Els ajuts condicionats no estan servint per aturar ni eliminar la pobresa, contràriament al que persegueixen l’incomptable nombre de condicions fa que no arribin a les persones que ho necessiten i, a més, desincentiven al treball atès que les feines de baixa qualitat i baixos salaris son, a més, temporals i fan perdre aquests ajuts.
Davant aquesta incapacitat reiterada per a capgirar la corba de la pobresa i la desigualtat, ens cal un canvi d’enfocament. Una renda bàsica pot contribuir a la dignificació del mercat de treball així com a incentivar la emprenedoria. La renda bàsica és una mesura econòmica que ens fa avançar cap a l’equitat perquè no posa condicions i amb ella quedarien cobertes les necessitats bàsiques. Dotar-nos d’equitat és dotar-nos d’una base per acabar amb les desigualtats.
