Sovint s’explica la funció pública com un concepte antiquat. És cert que ve de lluny, ja que el primer cos de funcionariat es va crear a l’antic Egipte fa més de 4500 anys per tal d’administrar la riquesa de la societat. Van crear escales per permetre una carrera professional obviant el llinatge i estaven ben pagats per evitar corrupcions. Una organització que el propi César va acabar aplicant a Roma i que, com altres avenços de la civilització, van desaparèixer durant l’edat mitjana i les monarquies absolutistes, fins a la instauració de l’estat lliberal i els drets de ciutadania. És doncs un concepte antic, però no pas antiquat.
Actualment, gairebé totes les ideologies polítiques defensen els drets que tenim com a ciutadania. Algunes oculten la seva agenda real, però ningú s’atreveix a presentar-se a unes eleccions proposant que no hem de tenir educació, sanitat, serveis socials, seguretat… Les diferències es troben més en la forma de garantir aquests drets, en el seu abast i, lògicament, en el pressupost que s’hi destina. És a dir, en la configuració, menys o més ambiciosa, de l’estat del benestar.
L’estat del benestar va ser un contracte social sorgit de la Segona Guerra Mundial i de la por del capitalisme a què la classe obrera s’afegís a la lluita per la seva substitució. A Espanya, quan el començàvem a edificar després dels 40 anys d’endarreriment als que ens va sotmetre la dictadura franquista, el neoliberalisme ja n’estava soscavant els seus fonaments amb les polítiques de Thatcher i Reagan, seguint l’estela de Pinochet.
Amb la crisi financera del 2008, la por va fer que els propis neoliberals proposessin un parèntesi temporal del mercat sense regulacions, o fins i tot la mateixa reformulació del capitalisme. Unes idees ràpidament defenestrades. Així, els defensors de la mateixa ideologia que ens hi va abocar a la crisi, van reforçar el desballestament de l’estat del benestar que teníem a l’Estat (poc) i a la resta d’Europa. Les ànsies de triomf absolut de la seva classe social els va dur a apretar-nos encara més.
Però la realitat és tossuda i la crisi sanitària de la COVID-19 ha tornat a situar sobre la taula les polítiques que hem defensat des de CCOO durant tots aquests anys. Comencem a ser majoria aquelles persones que sabem que per tenir certa seguretat i una mínima dignitat en les nostres vides, així com per afrontar el futur, necessitem més estat i menys mercat, més acció col·lectiva i previsió de béns comuns i menys passivitat individualista i beneficis privats. Més drets de ciutadania.
Perquè els serveis públics són la riquesa d’aquelles persones que no som riques, la gent de CCOO els defensem i apostem per uns de dignes i de qualitat. Això exigeix revertir les tendències mercantilitzadores i destinar-hi més recursos, assolint i superant la mitjana europea de finançament, prioritzant la gestió pública directa i reduint el nombre d’usuàries per cada professional, així com garantint el control i la transparència de la gestió pública, també de la delegada i concertada.
Des de les CCOO defensem que la gestió directa per part de les administracions garanteixen la igualtat en l’exercici dels drets, equitat en l’accés i justícia en el tracte. Una gestió que requereix de la funció pública, en la que cal reconèixer l’importantíssim paper del funcionariat de l’administració, que garanteix la gestió política i judicial i, per tant, l’estat del benestar.
També és fonamental l’estabilitat a la funció pública. Una estabilitat que ara mateix no es dóna en una gran part i que és necessària per dos motius.
El primer, la necessària independència del poder polític. Només d’aquesta manera es poden garantir els drets de ciutadania. Unes treballadores públiques sense estabilitat, estaran molt més sotmeses a la temptació política d’utilitzar les administracions públiques al seu servei. Seria molt més complicat prioritzar el vincle amb el servei i la llei, per sobre de l’obediència als superiors. I la ciutadania sabem que quan això passa s’estén el clientelisme, la corrupció i la ineficàcia.
Però necessitem aquesta estabilitat per un altre motiu també fonamental: perquè necessitem treballadores amb bones condicions laborals, amb estabilitat, de manera que ens serveixin de punt d’arribada en la negociació col·lectiva dels sectors més precaris. Perquè és bo per a la classe treballadora saber que l’estabilitat en la feina existeix i que aquesta ha de ser l’aspiració de tothom, tant al sector públic com al privat.
Així que no. No acabarem amb la funció pública. Les treballadores i treballadors estarem sempre en la banda de la seva defensa, per moltes campanyes de desprestigi que se’n vulguin inventar. Perquè sabem tot el que ens hi juguem.
