El dia 28 de desembre el Consell de Ministres va aprovar el Reial Decret Llei, dit de la Reforma Laboral, després de l’acord al qual va arribar amb les organitzacions sindicals i patronals, en el marc del diàleg social. Tot i el soroll confusionari que ha escampat tot un conjunt d’opinadors poc informats o amb interessos de part no confessats, cal destacar que aquest decret és una aposta clara per canviar el model de relacions laborals, reduir la temporalitat en la contractació i afavorir la flexibilitat interna a l’empresa per encarar els ajustos laborals davant les crisis, més que no pas mitjançant els acomiadaments o flexibilitat externa, tot fent de l’aposta per potenciar el talent professional com una eina clau de la competitivitat.
Canvi de model perquè posa de nou en primer terme l’acord social, mitjançant la negociació entre empresaris i representació sindical, a través d’un reequilibri en les relacions entre les parts, després que la reforma del govern Rajoy, hagués afavorit clarament el poder empresarial. Així doncs, a partir d’ara la negociació col·lectiva es fa en uns marcs articulats en què el conveni sectorial fixa uns mínims salarials i dins l’àmbit de l’empresa es negocien la resta de condicions laborals.
És cert que la Unió Europea va avalar sense matisos els elements de flexibilitat de les reformes de 2010 i 2012, portades a terme pels governs de Zapatero y Rajoy i que aquesta darrera va debilitar la capacitat contractual dels treballadors beneficiant clarament la posició empresarial en la negociació col·lectiva i la via dels acomiadaments com a mecanisme principal d’ajust a les reestructuracions empresarials. Quant a la contractació laboral, es refermà el procés iniciat amb Felipe González de suprimir el principi de causalitat en la contractació, és a dir, el fet que a una feina permanent correspon un contracte indefinit i a una feina temporal un contracte temporal. Al seu moment la Unió Europea va percebre que les seves orientacions per a una flexibilitat equilibrada eren interpretades esbiaixadament pel govern Rajoy i en darreres recomanacions, aconsellava un reequilibri social i una millor gestió i organització del talent i, sobretot, la necessitat de participació corresponsable de les institucions públiques i les organitzacions sindicals i empresarials en la seva consecució. Eren temps d’ajust monetari i d’escurçament de les prestacions socials de l’estat del benestar, darrere el llarg domini de dècades conservadores i de l’enlluernament neoliberal d’una part de l’esquerra.
En temps de COVID-19 i davant la perspectiva d’encarar les crisis globals i la reconfiguració dels equilibris geoestratègics, una vegada hàgim superat la pandèmia, sembla que algunes coses estan canviant. La política de Biden als EUA i la reorientació més social de la UE suposa un gir de “la gestió monetària de ferro i ultra lliberal” cap a un neokeynesianisme més humanista de protecció social e inversió pública; primer per afrontar la crisi sanitària i les seves conseqüències socials i econòmiques, i subsegüentment procurar una extensa recuperació productiva que procuri l’eficiència de la inversió pública. En aquest marc neixen els importants programes d’inversió com l’anomenat Next Generation de la UE, que mobilitza recursos propis i de l’endeutament sindicat entre països de la UE, per assolir l’objectiu de la recuperació econòmica i social i com una eina per transformar el model econòmic davant la crisi ambiental i el repte de la digitalització, en el marc d’una reconfiguració dels sistemes productius en la recerca de l’autonomia estratègica. Es tracta, en definitiva, de recuperar el motor social com a palanca de la recuperació econòmica.
La reforma laboral de desembre de 2021 és, en cert sentit, un fet històric. Acaba amb el model laboral paternalista autoritari, tot equilibrant els poders de les parts renunciant a la preeminència d’una d’elles, i s’ha fet mitjançant el compromís social. I el que és més rellevant, el model que s’estableix es basa en un vector de millora de la producció i la productivitat a partir de l’acord social, tot cercant que les reorganitzacions internes de les empreses no comportin trànsits laborals traumàtics, posant la millora del talent i de valor afegit en el centre de la seva actuació.
Resulta de tot punt inexcusable considerar que reduir la temporalitat sense causa, afavorint l’aprenentatge i la millora del talent, és la millor manera d’aconseguir bones ocupacions amb bons salaris i bons resultats econòmics per part de les empreses. Així funcionen a la majoria dels països de la Unió Europea. Recaure a la nostàlgia del paternalisme de certs models laborals autoritaris de certes dretes i alguns sectors empresarials, que viuen en el món de l’especulació i els baixos salaris, és de tot punt anacrònic. I cal recordar que de la mateixa manera que els drets laborals del franquisme no foren mai reals, no existeixen tampoc conquestes socials duradores al marge dels compromisos socials entre empresaris i sindicats.
Al meu parer, amb la reforma laboral, la llei d’educació, la llei d’ocupació i l’ingrés mínim vital, el marc institucional espanyol va entrant dins la normalitat europea. Ara, cal que el diàleg a cada empresa, a cada sector productiu i a cada territori, situï i faci operativa aquesta agenda econòmica i social per a la millora de la productivitat i la qualitat del nostre model productiu, amb més i millor ocupació. Tenim massa tertulians del guirigall permanent, que no aporten si no soroll més o menys il·lustrat, i ens calen persones que treballin en el nou paradigma laboral pactat, per millorar l’economia, la productivitat i els salaris, que són les bones bases fiscals per a la predistribució o redistribució de la riquesa per la plena inclusió social.
