La inflació posa en una situació molt difícil a moltes llars treballadores, especialment aquelles que estan en risc de pobresa o exclusió social i que, el 2020, sumaven prop de 2 milions de catalans i catalanes. L’increment dels preus dels grups d’habitatge (14,7%) i aliments (3,4%), que concentra la despesa de les llars més vulnerables, és una molt mala notícia tot i l’augment previst de les pensions i de l’SMI. Sense un increment significatiu dels salaris i una inversió eficient en el teixit productiu, en els termes actuals, la sortida de la crisi de la pandèmia pot afectar negativament els nivells de desigualtat i la resiliència i recuperació en el plànol econòmic. L’increment en tres dècimes de la inflació subjacent, que és aquella que no inclou l’increment dels preus energètics i dels aliments no elaborats, i que té per tant un caràcter més estructural, compromet l’escenari per l’any 2022 en la línia de la correcció a l’alça que es van fer recentment de les previsions d’inflació per l’any que ve. El caràcter conjuntural d’aquest increment, que aquest mes fins i tot ha afectat més a la Unió Monetària que a l’estat espanyol, no pot relativitzar l’influx directe i immediat que té sobre les llars catalanes i la necessitat de fer-hi front mitjançant polítiques d’estímul i de protecció social.
A Catalunya l’IPC interanual es situa en el 5,3%, una dècima per sobre de la variació registrada el mes passat (5,2%), situant-se dues dècimes per sota de l’index estatal, que és del 5,5%.
En termes interanuals, destaca l’elevadíssim increment dels preus de l’habitatge (14,7%) així com del transport (13,7%). Aquest augment té relació directa amb la crisi del sector energètic atès que l’augment de preus de l’electricitat, ocasionada principalment per l’encariment del gas i per l’augment del preu dels drets d’emissions de CO2, incideix directament en els preus de l’habitatge (per la pujada del preu de la calefacció) i del transport (per l’encariment dels combustibles). A molta més distància, es veu que els aliments i begudes no alcohòliques, s’encareixen en un 3,3% respecte el mateix període de l’any passat. D’altra banda, tots els grups de productes que formen part de la cistella de preus que es prenen com a referència per a calcular l’IPC pugen, a excepció de les comunicacions, que registren un tímid descens del -0,4%.
A nivell de l’Estat, l’IPC interanual es situa en el 5,5%, una dècima per sobre de la variació observada el mes passat (5,4%). En quant als components d’aquest encariment de preus, veiem com es reprodueix la situació que hem descrit per a Catalunya, amb una pujada del 16,8% per a l’habitatge, un increment del 13,5% per als productes relacionats amb el transport i un 3,3% per als aliments i begudes no alcohòliques. Com veiem, els productes que més s’encareixen són productes que afecten més negativament a les persones amb menors ingressos atès que han de dedicar una major proporció de la seva renda disponible a adquirir aquests productes, de caràcter esencial, que no pas les persones amb major nivell d’ingressos.
La inflació subjacent estatal, que és aquella que no té en compte ni els aliments no elaborats ni el preu dels carburants i que, per tant, captura amb major fiabilitat l’estat real de l’economia, aïllant de l’anàlisi les fluctuacions inherents al preu del petroli, es situa en l’1,7%, tres dècimes per sobre del mes anterior (1,4%) i 3,8 punts percentuals per sota de l’índex general (5,5%).
La taxa de variació anual de l’ICPH (Índex de Preus de Consum Harmonitzat), que mesura l’evolució de preus seguint la mateixa metodologia per a tos els països de la zona euro, per tal de facilitar la comparació entre països que comparteixen una mateixa política monetària, es situa en el 5,5%, una dècima per sobre del mes anterior i, per tant, s’iguala amb l’index general, que hem vist abans que també era del 5,5%. L’índex de l’IPCH per als països de l’eurozona és del 4,9%, sis dècimes per sota de l’índex per Espanya però reduint distàncies i cada vegada convergint més. Per tant, hi ha elements que posen de manifest com la situació d’inflació conjuntural que estem vivint no és exclusiva de Catalunya ni de l’Estat sinó que té caràcter global i afecta també i en la mateixa mesura al conjunt de la zona euro.
CCOO considera que l’increment dels preus reclama una negociació salarial sense les traves injustes imposades pel Partit Popular amb la reforma laboral del 2012. “La negociació en curs ha de garantir l’autonomia de la negociació col·lectiva i que es pugui traslladar la correlació de forces que existeix realment”, afegeixen.
També especifiquen que en la situació actual, no tan sols calen més i millors mesures de protecció social, sinó reforçar els serveis públics, millorant les condicions de les persones treballadores que els presten, per tal de garantir un servei de qualitat que estigui a l’abast de tothom.
Un altre tema que posen sobre la taula que l’augment dels preus de l’electricitat i de l’habitatge mentre no paren de pujar els beneficis de multinacionals i grans tenidors, situen la regulació del preu de l’habitatge i de l’electricitat com una prioritat inajornable.
Per últim, apunten que l’increment de l’SMI, que ha de fer-se efectiu el proper gener, i de les pensions en els termes acordats, no poden distreure del fet que l’Índex de Renda de Suficiència Català (IRSC) porta congelat més de 10 anys mentre el seu referent estatal, l’IPREM ha anat pujant. A més, també assenyelen que l’IRSC ha d’incrementar-se per tal de garantir l’accés a serveis i prestacions de totes les persones en situació de pobresa o precarietat.
