Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Els darrers dies sovintegen les notícies sobre l’acomiadament dels professionals contractats amb motiu de l’esclat de la pandèmia Covid-19. Algunes comunitats autònomes ja han començat a fer-ho amb la justificació de què no tenen disponibilitat pressupostària per incorporar-los de forma més o menys estable a les seves plantilles. Altres comunitats esperen les dates de finalització dels contractes provisionals. En el cas de Catalunya, no coneixem encara la decisió del govern, tot i que sembla que el propòsit del Departament de Salut fora perllongar les contractacions extraordinàries per aquest motiu almenys durant uns mesos.
Estem parlant de milers de professionals i treballadors sanitaris distribuïts pels diferents nivells del sistema, la majoria dedicats a funcions i tasques directament relacionades amb la pandèmia. Ara que la situació, afortunadament, s’estabilitza, podem preguntar-nos quina podria ser la millor decisió al respecte. Perquè ja fa uns quants anys que es parla de la insuficiència de professionals del sistema sanitari i de forma molt significativa en els àmbits de l’atenció primària i comunitària i de salut pública. Sembla com si aquests components haguessin esdevingut simple apèndix del sistema públic que no deixen d’emmagrir-se, tant pel que fa als recursos materials com als personals. I això malgrat les recomanacions d’enfortiment d’aquests serveis per part de les autoritats internacionals. Suggeriments sistemàticament desatesos, no solament a casa nostra.
I com que la pandèmia Covid-19 -com fa quaranta anys la síndrome de l’oli tòxic o la SIDA i d’altres problemes col·lectius de salut- ha fet ostensiblement paleses les deficiències del nostre sistema sanitari, potser fora l’hora de no deixar passar de nou l’oportunitat, compte tingut que la probabilitat que arribin nous i greus nous problemes col·lectius de salut no sembla petita.
La temptació d’aprofitar l’avinentesa per ampliar els recursos personals del sistema sanitari tindria a més l’al·licient de satisfer algunes reivindicacions sindicals i corporatives. Però no seria la solució. I fins i tot podria generar disfuncionalitats, perquè sense tenir clares les funcions i les activitats que els professionals i els treballadors incorporats recentment han de desenvolupar, el mer increment acostuma a generar nous problemes més que solucions.
Però despatxar-los a tots sense més tampoc no sembla una bona opció. Així que la conclusió del dilema és més descoratjadora: qualsevol de les decisions, acomiadament o incorporació estable a la plantilla del sistema, no tindria clares conseqüències positives. I és que quan es volen construir solucions als problemes de forma precipitada, sense un projecte estratègic previ i ben definit, els resultats deixen molt a desitjar en termes d’equitat, justícia, efectivitat i eficiència.
Si durant, almenys, la dècada precedent els nostres responsables polítics no haguessin assistit de forma passivament culposa al deteriorament progressiu del nostre sistema sanitari, sense assumir la cada cop més urgent necessitat d’analitzar-lo estratègicament i operativa, de redissenyar-lo i incorporar les innovacions que demana el nou context cultural, social, econòmic i tecnològic, és molt possible que problemes com el que avui ens ocupa poguessin gaudir de solucions més positives que les esmentades prèviament.
Però més que plorar pel que ja no té remei fora més assenyat posar fil a l’agulla d’una vegada.
