Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Aquesta setmana, com a coordinador de l’Àrea Pública de CCOO, he tingut l’enorme alegria de poder ser present en l’acord del retorn de la paga robada el 2014, en la seva totalitat, aquest mes de novembre. I vull donar les gràcies a tothom que ha participat, d’una manera o d’una altra, en el retorn d’aquest dret. A les treballadores i treballadors que han participat en les mobilitzacions, als sindicats que han convocat i han realitzat accions de pressió, i, fins i tot, a les persones de l’Administració que han intervingut, en diferent mesura, en la recuperació d’aquest dret.
Per les diferents responsabilitats sindicals que he tingut en aquests anys, he format part de la Mesa General de Negociació dels Empleats Públics de la Generalitat de Catalunya. Vaig ser present en aquelles reunions del 2012, 2013 i 2014, en les quals ens comunicaven retallada rere retallada. Una època terrible per a les treballadores i treballadors i per la seva representació sindical, perquè vèiem que la nostra feina no aconseguia aturar tants atacs. Recordo perfectament el treball impagable d’en Xesús González com a coordinador de CCOO. Van ser dies de mobilitzacions de reacció. De reunions a la seu del Departament de Treball, on ja anàvem amb material per passar la nit. De mobilitzacions al carrer, que, reconeguem-ho, no van ser tan nombroses com esperàvem. L’estat de xoc en què ens trobàvem, juntament amb la sensació dels empleats i empleades públiques pel fet de tenir una feina més garantida, va fer que els carrers no acabessin sent un crit unànime contra les polítiques d’austeritat extrema a les administracions públiques, que definíem com a injustes, inútils i ineficaces.
La situació econòmica va anar millorant amb els anys i, des del sindicalisme, vam començar a ser insistents per recuperar drets. Va ser complicat, perquè sortíem dels anys de crisi-estafa, i amb la situació política a Catalunya no era senzill mobilitzar les treballadores i treballadors de l’Administració per exigir els seus drets. Però ho vam fer, també amb moltes mobilitzacions per part de l’estructura sindical. I tot plegat va anar a càrrec dels delegats i delegades sindicals, que vam tenir molt clar que la nostra funció era fer d’avantguarda en mobilitzacions de més petit format.
Així, el 2017, amb la millora de les dades macroeconòmiques, tornem a pressionar molt més el Govern per a la recuperació de drets, i el 2018 comencem a obtenir resultats, tant a escala estatal, amb un acord plurianual de recuperació salarial, com a Catalunya. De nou, van ser uns dies de gran aprenentatge per part meva, amb la feina del nostre coordinador, en Joan Maria Sentís.
És al setembre que aconseguim de nou el 100 % del sou per a les persones malaltes, però ja en aquests moments es perceben diferents estratègies sindicals. Així, mentre CCOO i UGT, tot i les nostres diferències, comencem a arribar a acords, l’altre sindicat de la mesa general aposta per la seva estratègica històrica del “tot o res”. Quan a la tardor ens posem a parlar de mobilitzacions més potents, aquest sindicat planteja una vaga amb altres sindicats minoritaris i corporatius, amb diverses durades depenent del sector i amb una multiplicitat de demandes. CCOO juntament amb la UGT proposem una estratègia diferent, basada en la nostra experiència sindical. Apostàvem per una única convocatòria de vaga, per a tots els sectors públics, amb unes demandes molt concretes: la recuperació de les pagues robades el 2013 i el 2014 i el complement de productivitat. Malauradament, no és possible assolir la unitat sindical i, mentre altres sindicats preparen la vaga del novembre, CCOO ens dediquem a pressionar el Govern i ocupem en dues ocasions el departament, dirigit per Jordi Puigneró. Ens concentrem davant el Parlament i, lògicament, portem la nostra pressió a les reunions de mediació amb la contrapart.
Finalment, aquesta pressió acaba donant fruits i, a altes hores de la nit del 10 de desembre, arribem a un acord que signem l’endemà, després de poques hores de son.
Un acord que, com tots els acords, no aconsegueix tot el que volíem. Tothom desitjava recuperar les pagues robades de cop. El Parlament va signar una resolució, que no era vinculant per al Govern, de retorn en dos anys. Nosaltres vam considerar assumible un retorn en quatre anys, però amb un punt de l’acord, el tercer, que situava la possibilitat de reduir-ho a tres.
Aquesta estratègia sindical de mobilització i acord considerem que és la més adequada per aconseguir millores. L’experiència ho demostra. Quantes accions per recuperar-la d’un sol cop han realitzat altres organitzacions? Quines millores laborals s’han aconseguit amb el tot o res?
En canvi, els acords s’han de complir per llei. Lliguen els governs. Contràriament, l’estratègia del tot o res els deixa les mans lliures per fer i desfer. CCOO ni en el passat ni ara ni probablement mai adoptarem aquesta estratègia. Això sí, tampoc insultarem qui decideixi seguir-la. És la seva decisió i només han de donar explicacions davant la gent que representen. Exactament igual que nosaltres fem i exigim el mateix respecte davant les nostres decisions.
Aquests dies, amb aquest i altres temes sindicals, s’estan traspassant algunes línies de manca de respecte entre les organitzacions sindicals. CCOO considerem que no hem de continuar per aquest camí. Hem de poder debatre i situar les nostres diferències sindicals amb total llibertat, però sempre des del respecte per altres posicionaments. I com deia al principi, donant les gràcies a totes les persones que, des d’àmbits diferents, hagin treballat per aconseguir la recuperació d’aquest dret.
