El doctor Joaquim Serra havia treballat a la Unitat de Cures Intensives (UCI) de l’Hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona durant 40 anys quan es va retirar als 65 i la seva vida va canviar totalment. A més d’estar més temps a casa, feia d’avi dels seus dos néts i estudiava italià a l’Escola Oficial d’Idiomes (EOI), fins que es va declarar l’estat d’alarma pel coronavirus.
La falta de personal mèdic i de tot l’equip sanitari, juntament amb les mesures extraordinàries per tal que metges jubilats es poguessin reincorporar a la feina, van fer pensar a l’intensivista que el cridarien: “M’ho vaig imaginar. Les notícies eren bastant preocupants. S’havia de reforçar personal com fos i vaig pensar que tenia molts números, només feia un any que m’havia jubilat”.
Als 66 anys va tornar a treballar durant tres mesos, de març a juny, a la primera onada de la Covid-19. Després va repetir al novembre i va estar-hi sis mesos, coincidint amb la segona i la tercera onades, fins al 9 de maig, dia en què va acabar l’estat d’alarma.
“Vaig pensar que podia ser útil”
Amb la creença que un metge no deixa mai de ser metge, va acceptar tornar a exercir sense rumiar-s’ho gaire: “Vaig pensar que podia ser útil, hi havia una necessitat claríssima, perquè era impossible aconseguir gent. L’hospital no podia contractar personal perquè tots els hospitals estaven igual. La necessitat de personal extra era a tot arreu exactament igual, i l’única possibilitat del sistema era contractar gent jubilada i suspendre les vacances”.
El doctor va reincorporar-se a l’UCI no Covid, com altres companys jubilats, mentre que l’UCI dels malalts Covid depenia de professionals més joves. “Hi havia una necessitat de personal brutal. A la nostra Unitat de Cures Intensives normalment hi havia més de 50 llits, i vam passar a gairebé 200”.
Llargues jornades laborals
Al principi, hi anava quasi cada dia a l’hospital, després feia dos dies de feina i un de festa, inclosos dissabtes i diumenges, si bé no feia guàrdies. La jornada laboral començava a les vuit del matí i podia durar fins a quarts de deu o fins a quarts d’onze, sobretot al començament. El dia més dur va ser quan, a la primera onada, van haver de traslladar els malalts no Covid de l’edifici general, que va quedar destinat únicament per al coronavirus, a l’edifici de traumatologia. I ho van haver d’enllestir en un sol dia.
La feina estrictament mèdica a l’UCI no havia canviat tant respecte als anys anteriors, però la manca constant de metges va ser dramàtica. “Des del punt de vista de la feina no ha estat tan diferent del que estàvem acostumats a veure. El que ha sigut diferent per a nosaltres és l’acumulació tan brusca de malalts en un temps tan petit, i no poder agafar més personal, que t’hagi d’ajudar gent d’altres especialitats perquè no hi ha personal”.
“Tota la vida hem estat en risc de contagi”
Com a intensivista, parla amb naturalitat dels motius pels quals va reincorporar-se i sense reparar en els riscos. “No em preocupava massa contagiar-me perquè els meus pares ja no hi són, van morir fa anys, de manera que no tenia ningú d’edat avançada a qui contagiar. Jo estava sol a casa, com a màxim venia a veure’m el meu fill. No tenia el problema de poder contagiar massa gent perquè no hi havia ocasió. El que tenia més possibilitat de contagi era jo, per edat, però tampoc estava en àrea Covid. De fet, tota la vida hem estat en risc de contagi de malalties infeccioses a partir d’un malalt”. Alguns dels seus companys sí que es van contagiar, però per sort no van ser casos greus.
A més de sentir-se d’utilitat en plena pandèmia, en Joaquim veu punts de vista positius a nivell personal. “Treballar els caps de setmana en l’època del confinament màxim no va representar un problema perquè tampoc podies anar enlloc. Una de les sorts de fer això és que, per a nosaltres, el confinament pràcticament no va existir. Cada dia agafava el metro per anar a la feina i tornava caminant a casa per fer exercici. Tenia permís per sortir cada dia, i això era un avantatge respecte a l’altra gent que s’havia d’estar a casa tancada”.
Tornar a l’hospital en què havia estat treballant 40 anys i del qual ja s’havia acomiadat com a professional de la medecina, també va tenir la seva dosi de sensibilitat. “Va ser emotiu posar-se a treballar i trobar-te els teus companys antics, tot i que amb alguns ens havíem anat veient, però no és el mateix. Tornar a estar a la feina era una sensació molt estranya, però ràpidament et posaves en matèria i a la que havien passat quatre dies t’oblidaves de la jubilació”.
Serenor i dèficit de personal
L’ambient laboral, dintre de la situació pandèmica, va ser d’organització. “Hi havia bastant serenor. La gent sabia què podia fer, què havia de fer, penso que estava molt ben organitzat, que es va fer molta feina bona en poc temps, i que es va poder fer acceptablement bé, tot i els mitjans limitats. El punt fonamental era el descans del personal, perquè la gent havia de fer moltes guàrdies i hi havia gent que es contaminava i havia d’estar a casa. Sempre hi havia el problema del dèficit de personal, i no sabies si encara et quedaries amb menys personal, ni fins a on arribaria a pujar la corba”.
La corba del número de morts i malalts per la Covid va baixar, i amb aquest descens, els professionals sanitaris van poder recuperar-se una mica. “A mesura que la Covid va anar disminuint, augmentava el personal per a l’àrea no Covid, hi havia més llits disponibles i canviàvem l’organització”.
El maig del 2021, el doctor Serra va tornar a acomiadar-se de la medecina activa. Dubtava de si li trucarien de nou i hauria d’estar disponible al juliol i a l’agost, però la situació hospitalària va ser menys dramàtica que en les primeres onades. Actualment, en Joaquim Serra es troba jubilat, per tercer cop, i torna a fer d’avi.
