El periodista Tomeu Ferrer es preguntava en aquest reportatge que què celebrem el dia del treballador i ens explicava els seus orígens. I és que el dia mundial de la classe obrera s’ha convertit des de fa 135 anys en la jornada en la qual els treballadors del món reclamen pacíficament la dignitat del treball com a dret.
L’origen de tot plegat cal buscar-lo l’any 1884. Llavors una de les federacions de treballadors més importants dels Estats Units va decidir reivindicar que la jornada laboral no havia de superar les vuit hores. El 1886 el president d’aquell país, Andrew Johnson, promulgava una llei que feia possible la jornada de vuit hores, però deixava oberta la porta a mantenir jornades més llargues. A la pràctica la norma no es va respectar.
L’1 de maig de 1886 es va llançar als Estats Units i Canadà la consigna de fer vaga en favor de les 8 hores. A Chicago el seguiment va ser majoritari. Només a una fàbrica, la McCormick, que feia maquinària agrícola, en va continuar treballant a base d’esquirols. A la sortida d’un torn de treball es va produir un xoc amb els vaguistes: la policia va disparar i es van produir sis morts entre les forces d’ordre públic a causa de l’explosió d’una bomba.
A conseqüència dels fets es va desfermar la repressió. Es van detenir vuit dirigents sindicals i centenars de treballadors en qualitat de sospitosos. Els “vuit de Chicago” van ser jutjats en un clima d’histèria fomentada per la premsa sensacionalista: van ser condemnats com a enemics de la societat i de l’ordre establert. A tres els van sentenciar a presó i a cinc a la forca. Van ser executats: George Engel (alemany, 50 anys, tipògraf), Adolf Fischer (alemany, 30 anys i periodista), Albert Parsons , (Estats Units, 39 anys, periodista), August Spies (alemany, 31 anys, periodista) i Louis Lingg, (alemany, 22 anys, fuster), es va suïcidar a la seva cel·la abans que el matessin.
Al si del moviment obrer, format per organitzacions sindicals en les quals s’agrupaven els treballadors segons els seus oficis, va quedar el cas dels màrtirs de Chicago com una gran injustícia. Per això, la coneguda com a Segona Internacional, que agrupava sindicats i partits polítics de tendència socialista i també comunista, va decidir en el seu congrés de París de 1899 organitzar una manifestació arreu del món l’1 de maig, en la qual s’exigiria a les autoritats de cada país la reducció de la jornada de treball a vuit hores, a més d’altres reivindicacions laborals.
El 1890 es decidia organitzar la diada del primer de maig a l’Estat espanyol.
Recuperem aquí tota una sèrie d’entrevistes que Ana Basanta ha realitzat a diferents líders de les lluites obreres de la transició fins avui:
https://diaritreball.cat/carles-vallejo-memoria-de-la-lluita-obrera-a-seat/
https://diaritreball.cat/ferran-lopez-i-els-62-dies-de-vaga-de-la-harry-walker/
https://diaritreball.cat/tania-mercader-o-quan-la-jaeger-es-va-convertir-en-simbol-de-la-lluita-per-la-igualtat-salarial/
https://diaritreball.cat/lluis-filella-memoria-de-la-vaga-del-88-que-va-canviar-lensenyament-a-catalunya/
https://diaritreball.cat/nuria-casals-el-despertar-del-feminisme-en-el-mon-del-treball/
https://diaritreball.cat/pep-riera-linici-de-les-grans-tractorades-per-reivindicar-la-pagesia/
https://diaritreball.cat/simon-rodenas-laforsa-historia-duna-vaga-que-va-alcar-tot-el-baix-llobregat/
