La noció de cures s’ha convertit en una categoria política. A través d’ella tractem de treure de la invisibilitat històrica activitats imprescindibles per a la vida que ocupen majoritàriament a les dones i mitjançant les quals el moviment feminista es reconeix a nivell planetari perquè “Sense nosaltres no es mou el món”.
Per exemple, Evelyn Nakano Glenn, en un intent de donar compte de les múltiples dimensions i activitats que inclou la cura, diferència el físic (aliment, bany, lavabo, etc.) de l’emocional (escoltar, parlar, oferir consol, suport emocional, etc.), però també els serveis per ajudar les persones a cobrir les seves necessitats físiques i emocionals (comprar menjar, acompanyar a fer una passejada, al metge, etc.), al temps que destaca la importància del manteniment dels entorns físics en els que vivim (canviar la roba de llit, rentar la roba, netejar el terra, etc.) i les relacions i connexions socials. Tot això són cuires.
Però més enllà d’aquesta ingent enumeració d’activitats per treure’ls de la invisibilitat, és fonamental posar l’atenció en les relacions de poder i desigualtat des de les que es realitzen les cures, així com en els significats culturals que els constitueixen, ja que això implica la privació de drets en l’exercici de la ciutadania de les persones que s’ocupen d’aquests.
Des del Grup de recerca que dirigeixo, SEJ 430 “Altres. Perspectives Feministes en investigació social” a l’Institut Universitari d’Estudis de les Dones i del gènere a la Universitat de Granada hem desenvolupat diferents investigacions amb l’objecte de fer visible el treball de les cures.
El “règim especial dels empleats de la llar” (integrat el 1/1/2012 en el Règim General de la Seguretat Social) que regula l’ocupació de cures a la llar no és sinó el reflex d’aquesta naturalització i feminització d’aquest treball i de la reproducció d’aquest a partir de relacions “laborals” més pròximes a relacions de servitud.
Un treball imprescindible per a la vida
Com seguir explicant, que tot i ser un treball imprescindible per a la vida, l’Estat espanyol encara no hagi signat el Conveni 189 sobre les treballadores i els treballadors domèstics adoptat en l’any 2011 per l’Organització Internacional de Treball (OIT)?
Aquest té com a objecte “promoure el treball decent per a tots mitjançant l’assoliment de les fites establertes en la Declaració de l’OIT relativa als principis i drets fonamentals en el treball i en la Declaració de l’OIT sobre la justícia social per a una globalització equitativa”.
Però, afegit a la feminització històrica d’aquest sector, des de la dècada dels 90 vam assistir a Espanya a una ocupació significativa de dones de nacionalitat diferent a l’espanyola procedents d’anomenat Sud global.
Segons l’EPA, s’estima en unes 600 000 les treballadores de la llar i cures, sent al voltant d’un 96% dones, de les quals menys de la meitat tenen afiliació a la Seguretat Social. Un 50% són immigrants i la immensa majoria d’aquestes treballen en el règim d’internes.
Treballadores del sector i pandèmia
Des del compromís social que guia les nostres investigacions i en el context de la pandèmia decretada per l’OMS pel virus SARS-CoV-2, que no feia sinó recordar-nos la nostra vulnerabilitat i la necessitat de repensar el nostre model d’organització de les cures, al mes de juliol ens vam embarcar en la investigació La cura importa. Impacte de gènere en les cuidadores/es de grans i dependents en temps de la Covid-19.
Entre els seus objectius està analitzar com afecten les treballadores del sector de les cures les mesures aprovades pels corresponents governs dirigides al control de la pandèmia. Sobretot, als que considerem més desprotegides: les treballadores de la llar. A partir de l’escolta atenta a algunes d’aquestes treballadores mitjançant entrevistes en profunditat portaré alguns dels nostres anàlisi des d’una perspectiva antropològica.
Per a aquestes dones, la cura de les persones amb les que treballaven i la seva autocura va haver de ser extremat ja que els anava la vida en això. Però no només per l’amenaça de virus, sinó perquè estava en joc la seva supervivència diària i el seu salari, tot i estar molt lluny de respondre a la sobrecàrrega de treball física i emocional en un moment com el que estem vivint.
No obstant això, com han donat compte diferents organitzacions socials, moltes han perdut els seus llocs de treball acollint-se els seus ocupadors a la fórmula de “desistiment” que preveu la regulació d’aquest sector o, el que és el mateix, l’extinció de la relació laboral únicament per voluntat expressa del contractant.
Desprotecció econòmica
Al costat d’això, la impossibilitat d’alguns dels seus contractes de cotitzar per la prestació d’atur les va deixar absolutament desprotegides. Recordem algunes de les peticions d’aquestes treballadores a diversos membres de Govern per protegir els drets d’aquest col·lectiu.
Però els que han mantingut la seva ocupació o la van trobar en aquest sector enmig de la pandèmia han sentit, a més de la sobrecàrrega de treball, el poc que importen a les famílies que les fan servir i el poc que es valora el seu treball, excepte per ser aquests “robots” descorporitzatos, deshumanitzats, sempre disponibles, que tenen cura dels nostres familiars.
Sens dubte, tenim un gran deute social cap a aquestes dones que segueixen estant a primera fila, treballant en aquest escenari tan impenetrable de la llar moltes vegades amb relacions abusives.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. Llegiu l’original.