La Tania Mercader, nascuda a Còrdova el 1949, va arribar a Sabadell quan tenia 20 anys, juntament amb els seus pares. Feia substitucions puntuals de mestre, però aviat va haver de treballar en empreses de neteja, elaboració de plàstics i fabricació de tubs per a televisió. El pare era socialista i la mare anarquista, havent militat a la FAI, però la Tania havia estudiat en una escola franquista i anava a missa. “Jo era molt beata quan vaig arribar”, confessa. A l’església va conèixer els “cures obrers”, uns jesuïtes que darrere l’altar parlaven de política i temes d’actualitat, i això la va deixar “al·lucinada” des del primer dia.
Poc temps després ja era simpatitzant de la Lliga Comunista i es va anar conscienciant de la necessitat d’entrar a treballar a les grans fàbriques per dur a terme una tasca sindical clandestina. Així va arribar a Inersa, que feia peces per a televisors, i aviat va protestar per la falta de lavabos i vestidors per a dones. “La meva primera acció individual va ser quan una màquina va amputar un dit a un home. Quan encara hi havia la sang, l’encarregat em va dir que substituís el company, i jo li vaig dir: “Jo no em poso aquí, que no em vull tallar el dit”. “Tania, posa’t a la màquina”, em va ordenar, però no ho vaig fer. Li vaig dir que ho havien d’arreglar, que era una qüestió de seguretat, i l’encarregat em va dir: “No serà el primer dit, ni l’últim””. La Tania Mercader ho va denunciar a Inspecció de Treball, que en visitar la fàbrica va revisar la maquinària i va multar l’empresa. No van trigar a acomiadar-la.
Amb 25 anys, tenia clar que volia treballar a la Jaeger Ibérica, una filial de la italiana Fiat-Matra situada a Barberà del Vallès que feia comptaquilòmetres per a cotxes. Hi havia diversos companys de la Lliga Comunista, alguns dels quals tenien un peu fora a causa de les seves reivindicacions, i era necessari tenir més enllaços a dins. Per entrar a l’empresa, va decidir amagar els seus ideals, els seus estudis, que tenia parella i que l’havien fet fora d’Inersa. Es va posar un vestit elegant i una creu al coll i, i aviat va aconseguir el vistiplau per entrar al departament de producció directa, que era el més gran i on hi havia més obreres. A la Jaeger hi treballaven unes 600 persones fixes i 200 temporals i, en el seu departament hi havia prop de 350 dones i 200 homes.
Dos anys després, ja casada, havia aconseguit fer-se un lloc dins del sindicalisme clandestí de la fàbrica. Intentava que la gent no es desmoralitzés, que hi hagués assemblees i que es prenguessin decisions davant les injustícies. Qualsevol sospita per part de la direcció, la negava fent-se la despistada: “Un dia va venir el tècnic de personal i em va dir: “T’he vist a l’hora de l’entrepà parlar amb tres taules. Com és?”, i la meva resposta va ser: “Ah, això! Amb una he anat per parlar de la loteria que tenim a mitges, a l’altra per parlar amb les companyes de sempre i a la tercera, com que m’han canviat de secció, per saludar les noves companyes. Què estan descontents amb la meva feina?”. “No, dona, no!”
La llar d’infants
Amb 30 anys, va tenir el seu únic fill. Després de la baixa de maternitat de tres mesos s’havia de reincorporar a la feina, que començava a les 6:30 hores i va voler fer una acció per conscienciar sobre la necessitat de tenir una llar d’infants a la fàbrica, igual que hi havia una infermeria. “Els vaig dir, presentem-nos amb els nadons a les 6 del matí, però, clar, als marits no els hi semblava bé perquè la qüestió del feminisme tot just començava. A casa meva, el meu marit ho respectava”.
La Tania Mercader va pujar amb el cabàs a l’autocar de l’empresa que la traslladava de Sabadell a Barberà i es va presentar a la porta amb el bebè. “El porter em va preguntar: “Però, on vas?” “Miri, jo tinc la carta on diu que avui em reincorporo, i no tinc on deixar el nen”. No era del tot veritat, perquè tenia els meus pares. “Jo no puc deixar el nen sol a casa i, per tant, me l’he emportat. Jo el deixo aquí, me’l cuiden i, en el descans, li dono el pit”. Em deia que no podia ser, i va cridar el director de personal, que també em va dir que de cap manera, i li vaig dir: “Doncs el farà fora vostè i sota la seva responsabilitat. Un nen que no té ni tres mesos me’l posen al carrer a les sis del matí!?”. Es va muntar un merder, van reunir el comitè d’empresa, tothom venia a veure el nen i allà no treballava ningú”. Aquell mateix matí es va signar que totes les mares amb nens petits rebrien una compensació econòmica suficient per poder dur les criatures a la guarderia. Avui en dia, aquest complement encara existeix i s’ha fet extensiu als pares.
L’any 1982 la Tania Mercader va entrar al comitè d’empresa, on va estar fins al 1989. Primer ho va fer de la mà de la UGT quan es va legalitzar, però la van apartar després de solidaritzar-se amb un company a qui havien expulsat, i després va optar per Comissions Obreres. En aquella època estava influenciada pel moviment feminista de França i dels Estats Units: “Jo sempre he estat una lluitadora sindicalista que defensa la classe obrera, en general, i la dona obrera, en particular. Moltes de les reivindicacions feministes les he intentat incloure en el conveni, com el tema de la llar d’infants o la reducció de la jornada amb fills petis. Hi ha moltes qüestions socials que amb una mentalitat obrera masculina no es plantegen”.
Un complement de 9.000 pessetes
Quan la Tania Mercader va arribar al comitè hi havia nou dones, la majoria de producció directa, i set homes. Es va posar sobre la taula l’equiparació salarial, ja que hi havia un complement de disponibilitat que, a la pràctica, suposava una diferència de prop de 9.000 pessetes (54 euros) mensuals entre ells i elles. La resposta de la Jaeger, dels companys i de moltes companyes era que “no passava res” si els homes rebien més diners per fer la mateixa feina, perquè ells eren els pares de família, mentre que el sou de les dones era una ajuda menor a la llar. “Algunes dones no acabaven de veure que el seu salari era vital, que els marits podien deixar-les tirades i que elles havien de tenir un salari suficient per fer front a la seva situació personal. Després de tants anys de franquisme, no entenien que el seu salari era importantíssim.”
La negociació del conveni va suposar observar amb lupa com actuaven les dones per representar una plantilla de 800 persones davant l’automobilística. Van aconseguir una reducció de la jornada i que el transport que posava l’empresa voluntàriament quedés dins del conveni per fer-ho obligatori. “Era millor que el que teníem, i les companyes que estaven al comitè van respirar i van dir: “Doncs sí que servim””.
El comitè va explorar la via judicial el 1984 i va trobar un advocat defensor de casos atípics, Joan Agustí, de manera que va denunciar l’empresa per discriminació salarial per raó de sexe, ja que un article del conveni col·lectiu establia que les dones especialistes cobrarien menys diners. La Magistratura de Treball de Barcelona va donar la raó a les treballadores, però elles sabien que l’empresa recorreria.
“La sentència deia que s’anul·lés aquest article i es redactés un altre, però no deia la quantitat que ens havien de pagar. Hi havia un home que guanyava més de 170 pessetes per hora, però la majoria estava en 80 o 90 pessetes, i les dones estàvem entre 8 i 12 pessetes més o menys. Per a nosaltres, era una diferència bastant important. Vam haver de fer poders notarials i fer comparatives reclamant el gruix entre la dona que menys cobrava i l’home que més cobrava”. La segona sentència també va sortir favorable, però l’empresa tampoc no va abonar el que devia. El mateix va passar amb una tercera.
“Van ser uns anys duríssims, amb unes maniobres exageradíssimes per part de l’empresa, que ens pressionava, i dels companys de feina, que no veien com seva aquesta lluita. L’empresa ens feia xantatge amb què o renunciàvem a la sentència o no hi hauria conveni, però nosaltres no podíem signar un conveni renunciant a la nostra sentència”.
1989, l’any decisiu
En el conveni signat el 1989, empresa i comitè van pactar que s’aplicaria allò que sortís del Tribunal Central de Treball de Madrid. En aquesta quarta ocasió, el jutge va emetre una interlocutòria favorable, un cop més, a les treballadores. Tot i això, la Jaeger es va negar a pagar sota l’argument que una interlocutòria no era el mateix que una sentència. “Ja n’estàvem fins al monyo. Eren baralles contínues quotidianament per la millora dels salaris, els companys es despenjaven i, a sobre, havíem signat que les dues parts respectaríem el que estipulés el tribunal i l’empresa es negava a aplicar-ho. Això ja no ho vam poder acceptar”.
A partir d’aquí es van convocar quatre jornades de vaga a principis d’abril i, posteriorment, una vaga indefinida que van seguir exclusivament les dones. “Ens volien cremar, però ja havien passat tants anys que les dones ja eren actives i reivindicatives, ja no només pels diners, sinó per la seva pròpia dignitat. Recordo la vaga amb molta il·lusió perquè era una reivindicació feminista. Jo tenia molt clar que ho havíem de convertir no en un problema laboral sinó en una qüestió d’injustícia social, i que la societat havia de ser el nostre jutge. Teníem el suport d’empreses de tota Catalunya, i la campanya internacional va ser bestial: els treballadors de la multinacional a altres països, com Brasil, Alemanya o França, es negaven a fer hores extra per produir el que nosaltres deixàvem de produir amb la vaga. També hi havia desesperació, perquè estàvem soles, però tampoc no volíem tenir enfrontaments amb els companys, i alhora recordo moments molt durs, sobretot amb la direcció del sindicat, que volia negociar per nosaltres”.
Una dotzena de dones formava el comitè de vaga, que feia propostes per debatre-les en assemblea un parell de dies a la setmana tot coincidint el torn de matí i tarda. S’organitzaven en forma de comissions i cada grup s’encarregava de tasques diferents, com controlar la caixa de resistència, preparar les accions a dur a terme, convocar els mitjans de comunicació o elaborar cartells i pancartes. Cada dia es reunien a la porta de l’empresa amb les seves bates blaves i anaven totes juntes durant la seva jornada.
Acció sorpresa al banc
Un dia, van agafar el tren fins a Barcelona i es van presentar al Lloyds Bank de la Rambla de Catalunya amb la sentència a la mà per reclamar els endarreriments acumulats. Aquest era el banc on la Jaeger havia de dipositar un aval de 98 milions de pessetes (589.000 euros) per ordre del jutge. Una petita comissió va parlar amb el director de l’entitat amb un missatge clar: “Aquesta sentència diu que ens han de donar aquests diners”. Més de dues-centes dones s’hi van instal·lar, dins i fora de l’entitat i van treure els seus entrepans mentre esperaven. Des de l’entitat van trucar l’advocat per mirar de resoldre la situació i l’acció simbòlica va tenir el ressò mediàtic esperat.
Un altre dia van omplir la Magistratura de Treball de Barcelona i van parlar amb el jutge que portava el seu cas. “La nostra estratègia era dir-li: “Miri, tenim aquesta sentència que diu ‘en el nom del Rei’ i més gran que el Rei no hi ha res, no? Llavors, per què no ens paguen?” El magistrat ens va explicar que les coses anaven d’una altra manera i va fer cridar el nostre advocat, a qui ja havíem avisat i estava per allà”.
En una altra ocasió, van llogar autocars per viatjar a Madrid, on tenien agendades reunions amb alts responsables dels ministeris de Treball i de Seguretat Social, així com del Tribunal Constitucional. La jornada a Madrid, acompanyades de dirigents sindicals i polítics, i amb concentracions pels carrers de la ciutat, va aconseguir sumar més adeptes a la seva causa, posant la Jaeger cada cop més entre les cordes.
Igualment, van visitar les seus de CCOO i UGT de Barcelona per pactar que la seva protesta estigués en primera línia a la manifestació del Primer de Maig, i van anar a altres fàbriques a demanar la solidaritat de les obreres. Fins i tot el secretari general de CCOO, Marcelino Camacho, es va desplaçar a les portes de la Jaeger per reclamar la igualtat salarial i el suport dels homes.
La fi de 27 dies de vaga
La Jaeger va afluixar davant la pressió mediàtica, social i política, i va acceptar pagar el diferencial a les dones, que li va costar prop de 140 milions de pessetes (uns 840.000 euros), per la qual cosa el 8 de maig del 1989 les dones van posar fi a la vaga, després de 27 dies. A més, la cúpula de Fiat a Itàlia va canviar la direcció de Jaeger Ibérica pel desprestigi que havia suposat per a la marca.
Després de sis anys de batalla sindical i judicial, van aconseguir prop de 600.000 pessetes (3.600 euros) per treballadora i van muntar una festa que encara recorden com si fos un casament. La Tania Mercader va patir un infart el 2003 i es va veure obligada a apartar-se de la primera línia sindical i política, així com del treball físic. Ara forma part de Corrent Roja i col·labora amb el Sindicat de Comissions de Base (co.bas) i amb Marea Pensionista. Continua vivint a Sabadell.
