“El ministeri de Transport, Mobilitat Sostenible i Agenda Urbana ha incorporat en el Reial Decret Llei dels ERTOs algunes mesures com l’ampliació fins al 31 de gener de 2021 de la suspensió del procediment de desnonaments i del llançament per a llars vulnerables”. Aquestes van ser les paraules de María Jesús Montero, portaveu del Gobierno, després del Consell de Ministres del passat 29 de setembre. Els termes triats per la ministra recorden als usats per l’executiu sobre el primer Decret Llei de març, quan es va dir que els desnonaments quedaven “prohibits”.
Ara, igual que llavors, les paraules no es corresponen amb la realitat. En cap dels dos casos els desnonaments no han estat ni “prohibits” ni “suspesos”, sinó que s’han aprovat ajudes per a persones vulnerables arran de la situació de pandèmia. Si durant cinc mesos no hem vist llançaments ha estat simplement perquè l’activitat judicial va estar parada durant l’estat d’alarma i, per tant, aquests no es van poder tramitar. És per això que, en reactivar-se l’activitat, els desnonaments van tornar a l’agenda social ja el mes de juny, encara quan la “prohibició” seguia vigent. Quan els jutjats van tornar a la normalitat, només en la primera setmana de setembre es van donar 149 avisos de desnonaments a Barcelona. I la “prohibició” seguia en peu.
I és que si mirem la lletra petita del BOE, no és fins a les disposicions finals que s’especifica que la suspensió de desnonaments només aplica per a les persones “en una situació de vulnerabilitat social o econòmica sobrevinguda a conseqüència dels efectes de l’expansió del COVID-19, que li impossibiliti trobar una alternativa residencial”. Aquestes especificitats, que s’han obviat a les declaracions públiques dels responsables de govern, deixen fora qualsevol persona que visqués en situació de crisi prèvia a la pandèmia o que no pugui demostrar una situació de baixada d’ingressos. Per tant, aquests desnonaments que es donen aquests dies són els que van quedar pendents i, tot i que són d’abans de la Covid, sí que s’executen -amb totes les conseqüències- en pandèmia.
“De no deixar ningú enrere, s’ha passat a deixar de banda moltes vulnerabilitats”, afirma Alejandra Jacinto, advocada de la PAH, que a més alerta que el Decret només parla dels lloguers regulats sobre la base de la llei d’Arrendaments Urbans de 1994, per la qual cosa deixa fora als desnonaments per precari, per usurpació o a les execucions hipotecàries. “Des de la reactivació de l’activitat judicial estem veient un augment dels desnonaments. A més, la situació econòmica cada vegada és més crítica, les famílies no aguanten més i no qualsevol pot acollir-se als criteris de vulnerabilitat que decreta el Gobierno”, alerta l’advocada, qui assegura que la situació “anirà a pitjor”.
Desnonar en plena pandèmia
La Maite és una de les últimes veïnes que resten al cèntric -i gentrificat- carrer de les Rambles de Barcelona. Els Mossos van arribar a la seva porta per a executar el seu desnonament a les 8 del matí de l’1 d’octubre, és a dir: un dia després que la suspensió de desnonaments es publiqués al BOE. El de la Maite va ser el primer aixecament programat a Barcelona després del Decret. Davant casa seva també hi havia centenars d’activistes, manifestants, veïns i veïnes que es van interposar entre els agents i la llar de la Maite, evitant així la seva expulsió. La confrontació va durar més de 4 hores fins que els Mossos es van retirar. La Maite es troba en una situació de vulnerabilitat clara, sense alternativa residencial.
Per què, llavors, es va intentar fer-la fora? Perquè va rebre la primera amenaça de desnonament al gener i la seva execució va quedar postergada a causa de la pandèmia. La Maite no pot demostrar que ha sofert un ERTO a causa de la Covid i per això queda desemparada pel Decret. “Estem deixant gent enrere perquè aparentment no han estat afectats pel virus, però aquests desnonaments s’executen posant en greu risc la salut pública, perquè es deixa gent al carrer, sense alternativa residencial, en plena pandèmia. I això sí és ser afectat per la Covid”, sentència Jacinto.
Escoltar les entitats
Les Nacions Unides han condemnat repetidament i fins a quatre ocasions Espanya per no garantir el dret a l’habitatge i executar desnonaments en casos en els quals no hi havia alternativa residencial adequada. “Això significa que l’Estat ha de gestionar fins a l’últim dels seus recursos per a proveir habitatge”, apunta Alejandra Jacinto. A nivell estatal no existeix cap disposició legal que disposi que no es pot desnonar en aquestes condicions, però sí que existeix a nivell autonòmic. A Catalunya, la llei 24/2015, més coneguda com a llei catalana contra els desnonaments, així ho estableix. Però s’incompleix repetidament.
En aquesta línia i, en vista que les mesures adoptades pel Gobierno, si bé són necessàries no són suficients, diverses entitats pel dret a l’habitatge han fet arribar les seves propostes. És el cas, per exemple, del Sindicat de Llogateres, que va fer arribar mesures a la Comissió de Reconstrucció Social i Econòmica del Congrés dels Diputats per a “frenar la situació de vulnerabilitat que sofreixen milers de llars”. Entre elles, destaquen la necessitat de cancel·lar lloguers (que no aplicar moratòries) per a les famílies afectades per la pandèmia i de mobilitzar l’habitatge buit i dedicat al sector turístic per a dedicar-la al lloguer social.
Per la seva part, la PAH també s’ha dirigit al Gobierno a través del Secretari General d’Habitatge, David Lucas, per a proposar mesures enfront de l’emergència econòmica. Entre elles destaca la necessitat de parar desnonaments fins a 2022, no sols per a famílies afectades per la pandèmia, sinó per qualsevol mena de vulnerabilitat, fins i tot si aquesta es va donar previ al coronavirus. El text de la PAH va ser presentat a tots els grups parlamentaris i declaren haver rebut el suport de qui “podíem esperar tenir-lo”, va afirmar el portaveu Juanjo Ramón en una entrevista recent a aquest mitjà. Ara bé, la Plataforma critica la “inacció dels partits del govern” per a dur a terme lleis que, a la fi, compleixin amb el mantra de la pandèmia de “no deixar ningú enrere”.
Autores: Sandra Vicente
