El meu primer contacte amb la Renda Bàsica va ser fa 8 anys, al maig de 2012, quan ens acostàvem a la suposada hecatombe dels mercats financers, que ja no compraven deute públic espanyol i estàvem a punt de ser rescatats. Mentrestant, les polítiques d’austeritat “expansives” del PSOE primer i del PP estaven ja obtenint els seus resultats: 5,7 milions d’aturats oficials que en realitat eren més 9 si afegissim el milió d’emigrants retornats o que s’havien anat, l’increment del treball a temps parcial no desitjat i els aturats desanimats que ja s’autodescartavan com a cercadors d’ocupació en les enquestes. S’havien perdut 3 milions de llocs de treball des del 2007, i encara es perdria gairebé un milió més fins a finals del 2013.
En el meu grup de decreixement i ecosocialista tractàvem de reflexionar sobre quin havia de ser una sortida socialment justa i sostenible ecològicament a la crisi. Teniem clar que reactivar l’economia tornant a generar una bombolla immobiliària era no sols impossible sinó també indesitjable. I també que ja percebíem que la devaluació competitiva salarial a la qual ens obligava la nostra pertinença a la zona euro estava aconseguint en temps rècord quadrar els comptes exteriors, alhora que provocava enfonsaments en els sous, sobretot entre els joves, i l’aparició d’un nou concepte en el vocabulari de la vulnerabilitat: els treballadors pobres, mentre alhora passàvem del mileurisme al vuit-cents-o-menys-eurismo.
Tot a conseqüència d’un model econòmic basat en el maó i en el sol i platja, com a via de fuita a la progressiva desindustrialització del país dels anys vuitanta, i amb l’avantatge que en l’hostaleria i la construcció el diner negre és fàcil d’obtenir i col·locar. Sense oblidar la generosa aportació de fons europeus, feliçment usats per les grans constructores del país per a construir una xarxa radial de transport de rendibilitat negativa i buidadora de l’Espanya interior en favor del forat negre madrileny.
El poc desenvolupat Estat del Benestar espanyol no semblava que necessités més. Amb poca pressió fiscal i molta població propietària del seu habitatge, la pobresa era aguantable, la qual cosa permetia pagar salaris baixos i competir en el graó baix de l’especialització internacional: fins i tot els vehicles que fabriquem són les gammes baixes dels fabricants multinacionals.
Però si d’alguna cosa no ens escapem és del trist rècord de ser el país de la UE amb més atur en les últimes dècades. De fet, dels 50 països que l’OCDE ha recollit estadístiques de taxa d’atur en el període 2000-2019, només ens superen Macedònia del Nord i Sud-àfrica. A més, observant la UE, existeix una clara correlació positiva entre hores treballades i taxa d’atur, o clarament negativa entre taxa d’ocupació (ocupacions per habitant) i hores treballades. Així, en les dues últimes dècades (que inclouen un cicle de 7-6-7 anys d’expansió-recessió-expansió) la taxa d’atur mitjana a Espanya ha estat del 16% i la mitjana europea 8,7%. Si ens fixem en les hores treballades per treballador, els tres països de la UE que treballen menys van ser Alemanya, Dinamarca i Holanda (1.430 hores anuals de mitjana per treballador en 2000-2019), mentre que a Espanya es va treballar un 20% més: 1.660 hores. I simultàniament la taxa d’atur mitjana en aquests tres països va ser del 5,8% i la d’ocupació del 72,8%, enfront del 16% i 61% respectivament d’Espanya. Qui negui que es pot reduir l’atur repartint el treball és que no l’ha provat…o és que no vol plantejar-se les veritables reformes estructurals que haurien de fer-se per a aconseguir-ho, i que per descomptat no passen pel mantra neoliberal del “la millor política social és crear ocupació, sigui de la qualitat que sigui”.
I quines són les reformes que ens acostarien a l’atur zero i, cosa que és encara més desitjable, la pobresa zero, sense carregar-nos el planeta?
I així, després d’aquesta pregunta, va emergir la proposta de Renda Bàsica, no com a panacea total sinó com a formidable cop de timó per a reenfocar la majoria dels grans problemes estructurals de l’economia del Regne. En els anys següents, i fins ara, part de la meva activitat ha estat ajudar a desenvolupar la idea de la Renda Bàsica com a solució viable, la qual cosa ha passat per ajudar a demostrar que es podia pagar (amb una reforma fiscal que fa que els rics paguin més) i que no s’enfonsaria l’oferta de treball, – potser per als treballs mal pagats -, la qual cosa faria que es paguessin millor o es repartissin socialment d’una altra manera.
No sols això, la Renda Bàsica permetria reduir i repartir el temps de treball remunerat i no remunerat. Sinó, com s’explica que a Holanda el treball a temps parcial aconsegueixi el 50% de l’ocupació, a Dinamarca el 24% i a Alemanya el 27%, enfront del 14% d’Espanya? Només uns bons salaris i unes bones prestacions socials a les famílies permeten aquest desenganxament progressiu del treball. Per posar tres dades, a Holanda el seu govern gasta en prestacions socials a famílies i persones en risc d’exclusió social 5 vegades més per càpita del que es gasta a Espanya (amb una taxa d’atur tres vegades menor que l’espanyola); a Alemanya hi ha una prestació universal per fill a càrrec de més de 200 euros mensuals; i a Dinamarca la prestació mínima per a aturats supera els 2000 euros mensuals equivalents. Ah, i Holanda i Dinamarca gaudeixen dels millors sistemes de pensions del món on el primer tram és universal i no depèn dels anys cotitzats sinó únicament residits aquí. Així, la combinació reparteixo del treball i renda bàsica apareix com la millor solució per a:
- Garantir l’erradicació de la pobresa des del primer minut. Òbviament combinada amb la resta de polítiques de l’Estat de Benestar universals com són l’accés a la sanitat i l’educació de qualitat (inclosa la universitària), l’atenció a la dependència i l’accés a l’habitatge.
- Exercir el dret al treball digne. Ja sabem que la Renda Bàsica eleva el salari de reserva, que constitueix una formidable caixa de resistència davant la precarització del mercat laboral, i que permet planificar la carrera laboral segons el cicle vital i llançar-se als propis projectes. No va ser casualitat que els professionals de la cultura secundessin fa uns mesos la Renda Bàsica, com també el col·lectiu LGTBi.
- Aconseguir la plena ocupació gràcies a que la combinació de treball repartit i Renda Bàsica permet garantir uns ingressos dignes i mantenir els incentius a trobar treball, eliminant els paranys de la pobresa i precarietat dels subsidis limitats.
- I, com a conseqüència, no dualizar la societat entre treballadors i subsidiats en atur: tots podem ser-ho, treballar i sentir-nos segurs. I si decidim treballar, com el 95% de la població en edat de treballar voldrà fer segons totes les enquestes i estudis, ser recompensats adequadament.
I per què no avancem simplement a un model de benestar nòrdic o centreeuropeu, com els que veiem que tenen aquests països que reparteixen el treball? Doncs perquè les enormes transformacions del model productiu faran inevitable a mitjà termini un avanç cap als sistemes universals de garantia de rendes, com s’ha fet en educació i salut, si és que es vol aconseguir tota la població i acabar efectivament amb la pobresa. I perquè la pobresa surt cara a la llarga: el cost sanitari, el cost social i de pèrdua de talent és enorme en comparació al que costa evitar que la gent acabi en la indigència.
No sols això, al nostre país ja hem experimentat el fracàs de tota mena de rendes mínimes. Ni tan sols les millors acaben a la pobresa ni el sofriment dels quals estan baix continu escrutini de les autoritats pagadores, i subjectes a les arbitrarietats del sistema, que mai podrà recollir totes les casuístiques que afecten un individu.
I si no som capaços ni tan sols d’organitzar un sistema d’ingrés mínim que només havia d’arribar a 850.000 famílies, menys d’una quarta part de la població per sota del llindar de risc de pobresa o amb privacions severes, com podem pensar a organitzar un sistema de treball garantit, és a dir un macroplan d’ocupació que empri als més de 3 milions d’aturats oficials que hi havia abans de la pandèmia, més els més de 2 milions treballadors a temps parcial que volen treballar a temps complet, més els treballadors forçats a ser autònoms, més els desanimats, els que no tenen papers, els afectats per la pandèmia, etc.. Ni sabem organitzar-ho (per exemple, quins treballs farien?) ni per descomptat pagar-ho (sortiria molt més car que qualsevol model de renda bàsica).
Per a concloure, portem dècades de liberalització del mercat laboral, d’abaratiment de les condicions d’acomiadament, de reducció de costos de la protecció social, en resum de molts experiments socials a la suposada cerca de l’eficiència de la despesa pública (que no es vagi els diners per l’embornal, que diu el ministre Escrivá), evitant falsos positius a costa de milions de falsos negatius, que no han resolt el problema estructural del model productiu i social del Regne i molt menys la pobresa i la desigualtat. Crec que ha arribat el moment de passar-nos al costat de les solucions.
Aquest article és original de SinPermiso
