Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La doctora Rosa Maria Alcolea treballa des de fa més de 20 anys al CAP Besòs, on els passats 17 i 19 d’agost es van fer 1.541 PCR, amb un resultat de 34 casos positius. “La població aquí funciona pel boca a boca i és molt col·laboradora. El primer dia es va calcular que es farien uns 400 PCR i es van arribar a fer 569. La setmana anterior vam detectar una pujada important de persones que necessitaven fer-se una PCR, per contagi o per sospites. Com que hi ha molts pisos petits i viuen famílies juntes, venien a realitzar-se la prova famílies senceres, i també grups d’amics”.
“Aquí hi ha un problema socioeconòmic important i el poder adquisitiu és més aviat baix. La gent de barri vol treballar, però té sous molt baixos. Els pisos solen ser d’entre 50 i 60 metres quadrats, en els quals poden viure dues famílies; per exemple, dues parelles amb els seus fills, o els pares amb els fills i els néts, perquè molts d’ells potser han perdut la feina i s’han vist obligats a tornar a la casa dels pares. També hi ha famílies de gent jove, migrant, que comparteixen el pis entre diversos per poder pagar-lo i arribar a final de mes”, exposa Alcolea.
Per superar les dificultats de l’idioma, el CAP Besòs compta amb dos mediadors culturals que coneixen el sistema sanitari i la llengua de país d’origen de l’usuari
Amb aquestes característiques, fer la quarantena en una habitació en cas de tenir Covid o d’haver estat en contacte amb un positiu, és gairebé missió impossible. “L’aïllament a casa és molt difícil perquè hi ha diverses persones convivint. Tu et pots posar mascareta i guants, però si la casa és petita, és molt complicat fer l’aïllament correctament, encara que s’intenta. S’han fet veritables esforços per deixar el malalt en una habitació, mentre tots els altres es reparteixen la resta de la casa”. En moltes ocasions se’ls ofereix passar les dues setmanes de quarantena a un Hotel Salut proper, al Condal Mar “Ho han acceptat i estan molt agraïts que els hi hàgim pogut enviar. Allà se’ls atén com si estiguessin al barri i se’ls fa seguiment”.
Per superar les dificultats de l’idioma, el CAP Besòs compta amb dos mediadors culturals que coneixen el sistema sanitari i la llengua de país d’origen de l’usuari. “Han ajudat moltíssim i han fet un treball excel·lent”, apunta Alcolea. “Moltes vegades, el pacient no entenia què passava ni per què insistíem en que havia de quedar-se a casa. O no entenia les instruccions que li donàvem. Tu li dius ‘mira’t la temperatura’, però hi ha gent que no està acostumada a mirar si té febre. Ens hem trobat amb gent asimptomàtica, que es trobava bé, i els costava molt entendre que havia de fer un confinament. Es preguntaven ‘per què no puc sortir, per què no puc anar a treballar?’, Si és que treballaven”.
Notes que el teu pacient t’intenta cuidar, amb tots els mitjans que té, inclús van arribar a fer-nos màscares, de tela, al març. Ens deien ‘Però la teva família està bé? Cuideu-vos molt, que us necessitem’
A això s’afegeix la por d’algunes persones a quedar-se sense feina, sobretot quan perceben pocs ingressos. “Hi ha molta por a perdre la feina si agafen la baixa. Pensen: ‘Tinc un contracte amb un sou baix, i si el perdo? Què serà de la meva família?’ Això preocupa moltíssim en zones com aquesta”. Més enllà que entenguin que han de finalitzar l’aïllament de 14 dies, si es troben bé, si la PCR és negativa, si ja no estan en contacte amb cap positiu i si necessiten amb urgència els diners, la situació és complicada. Moltes persones treballen en la restauració, sobretot en cuina, i en el sector de la construcció. També hi ha un col·lectiu important de treballadores de geriàtrics als quals se’ls està fent especial vigilància a causa del contacte directe amb la gent gran.
Els metges de capçalera, i tot l’equip ambulatori, es converteixen en un referent per a la població. “En barris com aquest, l’atenció primària és molt important. A nosaltres, el que ens sabia molt greu era que trucàvem a casa dels nostres pacients per saber com estaven i, tot i trobar-se malament, alguns no havien acudit a el centre. Et deien: ‘És que no vull molestar, que teniu molta feina’. En certa manera, en barris com aquest, notes que el teu pacient t’intenta cuidar, amb tots els mitjans que té, inclús van arribar a fer-nos màscares, de tela, al març. Ens deien ‘Però la teva família està bé? Cuideu-vos molt, que us necessitem’. Totes aquestes coses, sabent com de dur ha estat, són d’agrair. No només ha estat dur per a metges i infermeria, també per a administratius, treballadors socials… Tots han tret temps per donar una resposta comunitària, encara que voldríem que fos millor i esperàvem comptar amb més mitjans. Estem sobrecarregats i tenim molta feina, però estem al costat del pacient “.
La pandèmia agreuja la pobresa
El doctor Daniel Roca treballa al CAP Drassanes i al Centre d’Atenció Sociosanitària (CAS) Baluard, que atén persones amb problemes de drogodependències al barceloní barri del Raval. Per a Roca, “la pandèmia el que ha fet ha estat accentuar les diferències. Qui té mitjans i recursos pot adaptar-se i tirar endavant, i qui no, segueix estant com abans”. Potser per això, la població amb addiccions de droga i alcohol, igual que les persones sense llar, tenen una baixa incidència de coronavirus: “Han estat força preservades de la Covid perquè en certa manera ja estaven en aïllament, la gent no se’ls acosta. Crec que és un col·lectiu bastant aïllat del món”. En cas que un drogodependent doni positiu per Covid, se l’envia a un equipament específic de la Fundació Pere Tarrés.
En els seus 12 anys com a metge al Raval, Roca ha vist com famílies de 15 membres vivien en una sola casa en què hi havia dues habitacions, sobretot quan vénen d’altres països i estan un temps amb els familiars que han arribat prèviament. “No és infreqüent”, assegura el doctor. Recentment, va presenciar com 12 treballadors que recollien fruita compartien un mateix habitatge. Se’ls anava a buscar en furgoneta per portar-los al camp i, després d’acabar la jornada, se’ls portava de tornada a el pis. Quatre d’ells van donar positiu en les PCR, i alguns compatriotes es van negar a fer-se la prova en veure que els seus companys havien perdut la feina. La situació precària de treballadors com aquests és anterior a la pandèmia: “Moltes vegades, en el moment en què se signa el contracte, de forma encoberta, ja se signa la liquidació, ja tenen els papers preparats. Ho he viscut prèviament, igual que he vist contractes de quatre hores diàries quan se’n feien quinze”.
La població amb addiccions, igual que les persones sense llar, tenen una baixa incidència de coronavirus: “En certa manera ja estaven en aïllament, la gent no se’ls acosta»
Roca sosté que “la pobresa i la precarietat no permeten fer les coses bé des del punt de vista sanitari. Els Hotels Salut només donen resposta a aquesta precarietat. Se’ls confina per no expandir la pandèmia, se’ls dóna tres àpats a el dia i s’evita la propagació de virus. Però no se soluciona el problema perquè segueix havent-hi molts pisos petits en els quals viu molta gent que necessita menjar. Sense pandèmia, ja teníem problemes, per exemple, amb persones diabètiques perquè fessin la dieta correcta. Amb la pandèmia, estem demanant un nivell d’exigència que no poden complir perquè abans ja no podien complir-lo”.
En aquestes circumstàncies, els dos mediadors culturals de al CAP Drassanes no donen abast. “Hi ha gent que sap que està passant una cosa molt grossa però que no acaba d’entendre-ho. Els ho intentes explicar i, normalment, ho comprenen, els dius que hi ha un període d’incubació i que necessitem un temps en el qual s’aïllin per seguretat, però n’hi ha que no volen fer-se la prova, o que et diuen que ja l’han fet i no és així”.
L’ambulatori rep cada dia centenars de trucades telefòniques relacionades amb la pandèmia, a més d’altres centenars que tenen a veure amb l’atenció primària habitual. A aquesta saturació s’hi suma un altre inconvenient quotidià: que no totes les persones estan censades al Raval, i no totes tenen targeta sanitària, amb el conseqüent esforç de temps i dedicació sanitària i burocràtica per atendre-les per via d’urgència o derivar-les a serveis socials. “L’organització administrativa és d’una manera, però la realitat és una altra. Intentem posar tanques a camp, però el camp és lliure”, precisa Roca.
