Amb motiu del 30 aniversari de la matança de Vitòria, el març de 2006 la revista Sin Permiso va publicar aquest article d’Iñaki Uribarri. Tornem a reproduir-lo pocs dies després de conèixer les declaracions i escrits d’ex-presidents del govern espanyol vius (és a dir, del PP-PSOE), ex-secretaris generals de CCOO i UGT i tutti quanti, en defensa del franquista Martín Villa, contra el qual pesa una denúncia de crims contra la humanitat per la massacre de Vitòria-Gasteiz de1976, enmig d’una gran lluita obrera, entre d’altres delictes. La justícia argentina és l’encarregada, davant la reconeguda incapacitat i manca de voluntat de la justícia espanyola d’actuar quan es tracta de les llibertats democràtiques. La defensa de la «Transició» dels defensors de Martín Villa és un document per a la vergonya. Difícil seria trobar mostres de major baixesa política. Val la pena rememorar la massacre de Vitòria-Gasteiz tan ben relatada per Iñaki Uribarri, una de les acusacions que pesen sobre el franquista Martín Villa, model de polític de la «Transició» com diuen els seus defensors. SP
El 3 de març de 1976 la policia matava a Vitòria 5 treballadors i feria més de 100; 20 d’ells de gravetat. Aquest dia, dimecres de cendra, s’havia convocat una vaga general que estava sent seguida de forma gairebé absoluta en fàbriques i altres centres de treball, centres d’estudi, comerços, bars, etc. La ciutat, paralitzada des de primeres hores del matí, havia conegut ja abans de la matança que tindria lloc a l’assemblea celebrada a l’església de San Francisco, durs enfrontaments amb la policia amb el saldo d’alguns ferits de bala.
En el desallotjament de l’assemblea obrera de l’església de San Francisco (5.000 assistents a l’interior i diversos milers a l’exterior, als quals la policia no va deixar entrar), la policia va disparar bales a mansalva. Pedro María Martínez Ocio, de 27 anys i Francisco Aznar, de 17, van morir allà mateix. Romualdo Barroso, ferit per una ràfega d’arma automàtica en escapar per una finestra de l’església, moria a les 11 d’aquella nit i Bienvenido Perea, de 30 anys, també ferit a San Francisco, moriria dos mesos després, el 5 de maig de 1976. Encara hi hauria un mort més a Vitòria. José García Castell, de 32 anys, va ser baleado per la policia quan intentava retirar el seu cotxe d’una barricada i va morir el diumenge dia 7. Tancaria el compte fúnebre d’aquells dies Vicente Antón Ferrero, treballador de 18 anys, mort per la Guàrdia Civil a Basauri (Biscaia), a la vaga general del dilluns 8 de març, una convocatòria que va tenir al conjunt d’Euskadi el nivell d’atur i mobilització més alt mai assolit fins llavors.
Lluita obrera
El 3 de març no és només un símbol de la repressió. Ho és també d’una lluita obrera desenvolupada exemplarment. Per més que hagin canviat tant, des de llavors, les realitats del món de la feina, com per semblar-nos que avui no serien practicables els mètodes i iniciatives iniciades per la gent vaguista de Vitòria en el primer trimestre de 1976, un es sorprèn del repertori d’idees, de noves idees en bastants casos, que contenia la pràctica de lluita de classes que es va implementar.
He tornat a llegir un bon grapat de materials elaborats aquells dies i en els mesos immediatament posteriors i els he posat en relació amb la memòria que conservo com algú que va participar en ells, des de la cuina, i sincerament em meravella que, en tampoc temps (entre 2 i 3 mesos) i amb una base de partida tan feble, s’aconseguissin semblants cotes d’autoorganització, combativitat i politització.
La base feble la recull bé el balanç d’abril del 76 de les Comissions representatives de les fàbriques de Vitòria: “Pocs dies abans de llançar la plataforma reivindicativa conjunta, es va fer una assemblea de lluitadors de totes les fàbriques, per organitzar una ofensiva conjunta. Llavors, no vèiem tot just condicions per a la vaga, per dos motius principals: la despolitització i gairebé nul·la experiència de lluita de la classe obrera de Vitòria, formada per obrers emigrats de camp alabès i de Castella, Andalusia i Extremadura; la integració de la classe obrera en el sindicat vertical, donat que en les últimes eleccions el percentatge de votants va ser d’un 60%-70%, excepte en l’empresa Gabilondo, en què la participació va ser pràcticament nul·la. I això tot i que a Vitoria tota l’avantguarda (excepte algunes organitzacions) va estar i va treballar a favor del boicot de les eleccions”.
El punt de partida d’una lluita reivindicativa unificada sol ser una plataforma també unificada. Tres eren els punts centrals que es plantejaven per a la renovació dels convenis de 1976: 1) Augment salarial. De 5.000 a 6.000 ptes., Igual per a tots, d’acord amb l’increment del cost de la vida i rebutjant els augments per percentatges perquè ampliaven les diferències i dividien. 2) Jornada Laboral. 40 o 42 hores laborals de treball, més un mes de vacances, ponts i mitja hora per entrepà. 3) Millores socials. Jubilació als 60 anys amb sou complet i augments paral·lels als salaris, 100% en cas d’accident i malaltia, reducció de graons, etc.
El balanç de les Comissions representatives a què m’he referit abans assenyala els objectius que es fixen i es van cobrint al llarg dels dos mesos de vaga. Són objectius concatenats i la consecució, en alguns casos, era condició necessària per donar el següent pas. Així, per exemple, el primer objectiu, al cap de 2 dies de vaga, amb aturades totals i assemblees i les empreses tancades per ordre governativa, és la batalla contra el sindicat vertical. La dimissió dels enllaços i jurats i la formació de la Comissió representativa, elegida per l’assemblea i portaveu d’ella, era la pedra angular sobre la qual suportar tot l’edifici de la lluita.
No obstant això, la pugna de les dues legalitats, la dels treballadors a l’assemblea i la Comissió representativa i la de les empreses, admetent com a únics interlocutors als enllaços i jurats, no es resoldrà de cop, sinó que acompanyarà gairebé fins al final al procés de vagues (per més que a finals de gener ja s’havia aconseguit fer dimitir formalment als enllaços i jurats). La intransigència obrera per imposar la seva legalitat és d’una radicalitat extraordinària. La seva eficàcia resulta indubtable, ja que si ja el sindicat vertical tenia mal encaix a la reforma de la dictadura que s’anava cuinant, el cop que li donen les vagues de Vitòria, resulta definitiu per llançar-ho al bagul de la història.
Un altre objectiu que apareix al principi de la lluita i que, malgrat això, s’ha de mantenir permanentment en tensió, és la unificació de les reivindicacions. Les assemblees assumeixen la tríada reivindicativa consistent en: 1) Trencar la congelació salarial (hi havia un decret de congelació salarial). 2) Contra el sindicat vertical; per la negociació amb els autèntics representants obrers. 3) Cap acomiadat, ni detingut, ni represaliat.
El problema dels acomiadats fa acte de presència al poc temps de començar les vagues (a Forges Alavesas, primera empresa a sortir a la vaga el 8 de gener, els 20 primers acomiadaments cauen el dia 16 de gener). El dels detinguts a mesura que la lluita surt al carrer en forma de manifestacions (a partir de la quarta setmana de vagues) i a mesura que es va radicalitzant la fustigació als esquirols. Acomiadaments i detencions són les armes preferides de la patronal per afeblir una dinàmica de vagues que, en alguns casos portava ja més d’un mes, sense haver aconseguit les millores del conveni que es demandaven.
El balanç d’abril de 1976 de les Comissions representatives explica així com s’encara el problema dels acomiadats: “Fins llavors es donava el plantejament que si en una de les empreses en lluita es solucionaven tots els problemes i no hi havia cap acomiadat ni detingut, aquesta empresa entraria a treballar, amb el compromís d’aturar si es veiés que quedava alguna empresa amb acomiadats. Es veu llavors que aquest plantejament era equivocat i es corregeix adoptant una posició d’ofensiva segons la qual cap empresa tornarà a treballar mentre hi hagi un sol acomiadat (…) Aquest repte és assumit perfectament per totes les Assemblees, i succeeix que quan crèiem que el moviment estava feble, als gairebé dos mesos de vaga, sorgeix amb més força que mai”. Així s’arriba a la vaga general i a la massacre del 3 de març.
Dinàmica assembleària
Sempre les dinàmiques de lluita radical han comptat amb instruments assemblearis. En el cas del 3 de març, l’assemblea va arribar a jugar un paper tan destacat que gairebé resulta increïble tenint en compte les circumstàncies de partida del moviment obrer alabès. En l’origen està un acord principista assumit per totes les avantguardes i organitzacions de classe presents a Vitòria, en aquella època, que tot el poder residís en les assemblees.
Una gran varietat de tipus d’assemblees es van anar realitzant segons les exigències de la lluita:
1) Assemblees de fàbrica. Tots els dies es feia l’assemblea pròpia de la fàbrica en lluita, que tenia caràcter informatiu, de discussió i de decisió. Les votacions es feien a mà alçada i les decisions eren vinculants per a tots.
2) Assemblea de conjunt. De les assemblees individuals de cada fàbrica es va passar aviat a les assemblees de conjunt de totes les fàbriques, que es feien dues vegades per setmana o més si ho requerien les circumstàncies. S’analitzava la lluita en conjunt i s’unificaven els criteris i els passos a donar. No es prenien decisions si no les havien votat abans les assemblees de fàbrica.
3) Assemblees de dones d’obrers en atur. Res més començar aquestes assemblees es va descobrir que l’acció de suport als marits no n’hi havia prou i que les dones tenien al davant tasques que desbordaven aquest nivell subsidiari de la seva acció, per més que la majoria de problemes detectats fossin difícilment abordables: el problema dels barris, el dels habitatges, les escoles bressol i col·legis, el de la sanitat, la seguretat social, el treball de la dona en la societat actual, etc.
4) Assemblees conjuntes amb obrers no aturats. Sorgeixen davant la necessitat de generalitzar i estendre la lluita i, sobretot, davant les convocatòries de vaga general.
5) Assemblees de barri. Només van tenir lloc, dos dies abans del 3 de març, amb un enorme èxit. El seu objectiu era arribar a comerciants, mestresses de casa, petits tallers, taverners, sectors de classes mitjanes, etc., per sensibilitzar-los i reclamar la seva solidaritat.
Al costat de les assemblees dels altres instruments que van fer possible aquesta explosió d’autonomia obrera van ser: les marxes i manifestacions, els comunicats de les fàbriques en lluita, les reunions diàries de les Comissions representatives i el Fons d’ajuda a la vaga.
Crida del 3 de març
És veritat que avui no abunden les vagues que durin dos mesos. I que és gairebé una quimera pensar en vagues que afectin les fàbriques més importants d’una província i que siguin capaços de recaptar grans nivells de solidaritat del conjunt de la població. I també ens costa imaginar una massacre policial d’una lluita obrera que llanci ferits de bala i morts. Quan pensem que un quadre així no és creïble ho fem perquè tenim consciència que la realitat, en tots els sentits, ha canviat molt en aquests darrers trenta anys.
Avui la classe obrera no és un conjunt homogeni de persones, amb condicions laborals força similars i una ubicació majoritària en fàbriques. Avui, aquesta classe obrera que tan combativa es va mostrar fa 30 anys, està envellida, ha estat derrotada en els anys 80 per la reconversió industrial i desmoralitzada i desactivada per les diverses reformes laborals de la dècada dels 90. Avui no hi ha sindicat vertical contra qui lluitar, enfrontant-li la llibertat i la sobirania assembleària, sinó un enquadrament rígid en diversos sindicats, amb una acusada tendència a la delegació i burocratització. Avui la repressió dels aparells de poder és menys brutal i més subtil, el que fa que, en lloc d’ajudar a la unificació de la resposta antirepressiva, generi desagregació i divisió. La solidaritat és, en l’actualitat,
No obstant això la crida del 3 de març, del símbol que representa encara aquella lluita obrera, al·ludeix a la realitat objectiva, però també als valors, a les actituds, als comportaments. Per descomptat que també aquests estan sent arrossegats pels canvis de la realitat. Són una part d’aquesta realitat, però compten amb autonomia suficient perquè sigui a través d’ells, per on comenci a regenerar l’ànima del moviment obrer.
Aquest article va ser publicat prèviament a la revista Sin Permiso. Llegeix-lo sencer aquí
