sa Elvira Valdés i Rosario Paucas són auxiliars i porten més de 15 anys treballant a la residència Bertran i Oriola de la Barceloneta. Janina Gómez i Carmen Fernández són infermeres des de fa dos anys en aquest mateix centre. Les quatre van estar de baixa entre 40 i 100 dies. Tres per donar positiu en Covid i una, Rosario, per atacs d’ansietat, a més que va tenir símptomes lleus de coronavirus, però no va arribar a fer-se la prova PCR. Dels 75 treballadors d’aquest geriàtric, 40 van caure malalts.
Les quatre coincideixen que des de la direcció de la residència, els missatges que els transmetien eren dantescos: des de no posar-se mascareta perquè espantaven la gent gran, fins a no avisar l’ambulatori si els residents emmalaltien. Per això, els va alleujar, però no els va estranyar, que la Generalitat intervingués la residència per il·legalitats per part de l’empresa Eulen.
Les primeres alarmes van saltar a finals de febrer, quan a l’àrea de dermatologia del Centre d’Atenció Primària (CAP) de la Barceloneta van detectar un positiu per Covid. “Van avisar la residència que calia anar amb compte amb un usuari que, per desgràcia, després va morir. Calia aïllar aquesta persona 15 dies, però al desè, la directora va decidir que sortís a les zones comunes i no es va completar la quarantena. Nosaltres, com sanitaris, ja ens preocupem i exigim EPI, però van passar del personal”, critica la Rosa. A mitjans de març, només comptaven amb guants i, ni tan sols hi havia gel higienitzant a la residència. “Direcció deia que no calia, que en aquesta residència no hi havia casos, i era públic que a Madrid estava morint gent”.
Els missatges que els transmetien eren dantescos: des de no posar-se mascareta perquè espantaven la gent gran, fins a no avisar l’ambulatori si els residents emmalaltien
En el relat dels fets, Rosa destaca que el 20 de març va morir una dona “suposadament” per pneumònia. “Com que no li van fer la prova, no sabem si era Covid. Ja havíem avisat, ‘aquesta senyora té mocs, té tos, no menja’. I ens deien ‘La teva funció és atendre-la i ja està”. El 28 de març, diversos avis van començar a tenir símptomes i, finalment, aquella nit ens van lliurar les mascaretes FFP2, una bata verda de quiròfan i unes ulleres de protecció”.
“Van decidir traslladar els malalts a les instal·lacions de centre de dia, ja que estaven desocupades, però amb tan mala fortuna que van posar els usuaris en uns llits que no estaven articulats. Què passa? Que a l’ésser residència, no tenim oxigen. Només hi ha un compensador que dóna molt poquet oxigen, i aquells usuaris en necessitaven més”. La Rosa va veure la directora moure’s per l’ascensor d’una planta a una altra amb el mateix EPI que portava al centre de dia, que era on hi havia les persones amb febre alta: “Va ser un desastre”. “El diumenge 29 de març jo ja me’n vaig anar amb unes dècimes de febre. Aquí va començar la gent a emmalaltir. La directora va tenir coneixement que el 20 de març dos treballadors es van encomanar, però no ho va comunicar ni va aplicar el protocol. Això va ser un desastre que va arribar on va arribar: mitja plantilla malalta i un terç dels usuaris morts”.
Afirmen que hi va haver molta frustració i que no han tornat a treballar igual; responsabilitzen l’anterior directora, María José Rodríguez. “Actuava amb supèrbia i amb ineptitud, perquè per sentit comú ja havia d’haver pres mesures, amb la que estava caient. Va ser totalment una irresponsabilitat”, assenyala la Rosa, mentre la resta assenteix a les seves paraules.
La Rosa vivia a casa del seu germà amb la família d’aquest, la seva esposa i tres fills menors, de manera que quan li van diagnosticar la Covid va decidir mudar-se al pis d’una amiga, coneixedora de la situació. No sent temor per acudir al seu lloc de treball, però de moment no tornarà amb el seu germà. La Rosario viu amb el seu marit i dos fills menors i segueix el mateix protocol com si hi hagués algú infectat, encara que és impossible no tocar els nadons. La Janina va passar les quarantenes (va donar dues vegades positiu) a casa amb el seu germà malalt d’esquizofrènia, que va donar negatiu en totes les proves.
La Carmen viu sola i no té la càrrega afegida de poder contagiar algú al seu domicili particular, però va sentir, com les seves companyes, la “frustració” i la “impotència”. Un dia abans d’agafar la baixa, el crític 28 de març, va ser ella qui, desobeint les ordres de direcció, va telefonar al CAP i va informar que hi havia diversos pacients amb febre i amb falta d’aire: “La directora no volia trucar al 061, fins i tot em tallaven el telèfon, vaig haver d’aprofitar un descuit d’ella per trucar al CAP. Van enviar a una doctora amb EPI i va ser llavors quan van aïllar i ja es va saber tot”. Les quatre tenen una qüestió sense resoldre: “Què es podria haver fet?”. Els estranyava la postura de la direcció, però alhora escoltaven notícies que estava succeint el mateix en altres geriàtrics i que era una pandèmia sense precedents per a la qual no hi havia vacuna.
La directora no volia trucar al 061, fins i tot em tallaven el telèfon, vaig haver d’aprofitar un descuit d’ella per trucar al CAP
Al reincorporar-se a la feina, han sentit el “buit” i la “fredor”: “És que van morir moltíssimes persones”. Assegudes en una terrassa de la Barceloneta, recorden residents que ja no hi són, com una senyora molt apreciada que portava anys amb elles i que té una filla molt activa i coneguda al barri, que tot i que oblidava algunes coses, recordava el nom d’elles i reconeixia la seva veu. O un senyor mut molt atent i molt seguidor del Barça que col·laborava en les activitats de centre, sobretot per Nadal, per adornar l’arbre. Esmenten els noms d’uns i altres, i el seu tracte amable. “Et dius, ‘però, per què? Si no hauria d’haver mort… ‘però aquesta malaltia ha vingut a matar”.
Com afiliades al sindicat co.bas, donen suport a la demanda de reconèixer el contagi per coronavirus com malaltia laboral amb l’objectiu de tenir més drets en cas de complicacions, i és que entre les seqüeles de la Covid, afirmen tenir caigudes de pèl, taquicàrdies, cansament extrem, falta de respiració i dolors d’esquena. A Bertran i Oriola, ara hi ha més material sanitari i més protecció, però davant els temuts rebrots, remarquen que no cal abaixar la guàrdia i que tots els empleats estan més alerta i més vigilants. “Esperem que la Generalitat no li tregui l’ull a les residències, perquè a la que es descuidin, les empreses són empreses”, subratlla la Rosa.
“Ens van dir que no havíem de donar informació a cap familiar”
Joan Carles Callau és gerocultor i responsable de planta a la residència municipal Fort Pienc, al barri barceloní del mateix nom, des de 2008. Ha patit la falta de màscares, amb l’excusa de no crear alarma o malestar entre els residents, i d’EPI, que va provocar un degoteig de contagis. A principis d’abril, els treballadors van començar a rebre màscares quirúrgiques per a diversos dies, després una per cada jornada laboral i, quan va començar a haver-hi positius en la residència, els van donar una bata per setmana i una FP3 per tot el mes.
En aquest geriàtric de 137 places, sense comptar el centre de dia, repartides en cinc plantes, van morir 25 persones, de les quals 20 estan confirmades com mort per coronavirus, mentre que a la resta no li van fer les proves. Dels 101 treballadors de Fort Pienc, gairebé la meitat van emmalaltir, entre ells, Joan Carles, que va arribar a estar hospitalitzat de gravetat amb problemes respiratoris i va estar prop de dos mesos de baixa.
De la seva visió sobre el tracte als avis, destaca: “No permetien enviar als hospitals i molts familiars no han pogut veure els seus morts. Dels que han sobreviscut, anímicament han perdut bastant perquè calia tenir-los tancats. Al principi, l’empresa no sabia com manejar aquests casos i ara segueix havent rotació de personal”. Sacyr Social és la gestora d’aquest equipament i, en l’actualitat, destina la cinquena planta a persones amb Covid o amb símptomes.
Sobre les queixes de familiars per desinformació, el gerocultor confessa que “ens van dir que no havíem de donar informació a cap familiar i, què si s’assabentaven que ho fèiem, prendrien mesures, però alguns companys sí que han parlat amb familiars perquè trucaven per preguntar com estaven”.
“Vestíem amb bosses d’escombraries perquè no teníem res”
En altres residències tampoc està ben vist donar informació a l’exterior. Una sanitària d’un geriàtric de la comarca lleidatana de Segrià, que prefereix romandre en l’anonimat, explica que al principi no tenien ni mascaretes ni EPI. Les treballadores i els familiars dels usuaris van comprar les màscares i, davant la falta d’equips adequats, van tirar de creativitat i supervivència: “vestíem amb bosses d’escombraries perquè no teníem res”.
En aquest centre, equipat per a més de 40 places, es van encomanar una dotzena d’avis, dels quals al menys un no ho va superar. “Crec que hem tingut força sort perquè aquí hi ha infermeres suficients, no tenim un excés de residents i l’atenció mèdica ha funcionat. A mi, el que em va cridar l’atenció, va ser el desemparament per part de l’Administració, el ‘vigileu, però no sabem com ho heu de fer’; ‘aïlleu-los, però no sabem de quina manera’. Això sí em va afectar”, explica.
Em va cridar l’atenció el desemparament per part de l’Administració: ‘vigileu, però no sabem com ho heu de fer’; ‘aïlleu-los, però no sabem de quina manera’
El fet de portar material de casa i d’enviar les persones amb símptomes a l’hospital va ajudar a descongestionar la residència. “Al principi, va ser bastant desastrós. Després, la Conselleria de Salut va començar a enviar material, els malalts van anar evolucionant bé i van tornar aviat. Tenim sales diferenciades, espai a l’aire lliure, hem pogut treballar bé, ha funcionat i no hem tingut cap rebrot de moment”, recalca des d’un dels punts calents de Catalunya.
Segons aquesta sanitària, el preocupant és l’atenció a les persones amb demència. “No entenien què estava passant. Explicar i moure’ls d’un lloc a un altre va ser molt complicat. Van tornar a rebre visites de la família i van tornar a estar tancats. Què podem fer? Tenim gent que vol sortir al carrer, que vol fer una passejada i que et pregunta per què no vénen a veure’ls seus familiars. Altres sí que són conscients del que està passant i es consolen dient que caldrà tenir paciència”.
Per això, considera imprescindibles les trucades i videotrucades. “Ho hem cuidat moltíssim. Les famílies han pogut parlar amb ells i veure com estan. Els mitjans tècnics han ajudat molt, si no, hauria estat pitjor. I la gent, quan et veu pel carrer, ho agraeix”. Per a ella, el millor d’aquest període ha estat veure tornar les persones de l’hospital: “Això ha estat gratificant”.
“Exigim més inversió en residències”
Marea de Residències és una plataforma que reuneix treballadors i familiars per reclamar uns serveis públics, universals i de qualitat. Eduardo Calderón, membre d’aquesta agrupació, destaca que “el problema principal a les residències és que, anteriorment, ja hi havia manca de personal i mitjans”. “El 2019 ja dèiem que si hi havia un virus no hi hauria mascaretes, i el virus ha fet evident el que havíem anunciat. No hi ha ni una comunitat autònoma que s’hagi salvat”.
Per a Calderón, el sector de la dependència ha estat “un negoci per a les constructores” i, si s’haguessin potenciat més les cures a casa, la situació hagués estat menys greu. Considera que habilitar l’habitatge perquè un familiar estigui a casa, “no interessa, no dóna beneficis” però donada la situació actual “com has de confinar algú en una residència a la que acaben de morir la meitat d’usuaris i no hi ha personal ni mitjans?”.
Segons dades acumulades de les comunitats autònomes, més de 19.600 ancians han mort per Covid o amb símptomes a residències a Espanya, el que representa prop de el 70 per cent del total de les més de 28.000 morts comptabilitzades pel Ministeri de Sanitat. Segons l’opinió de Calderón, tot i les xifres, a les residències continua havent deficiències en el manteniment d’aparells, com grues per aixecar a la gent gran, se segueix estalviant en menjar i no compten amb la plantilla necessària. La pressió de familiars i treballadors a l’Administració per dignificar els geriàtrics contínua: “Exigim més inversió en residències públiques”.
