Les reformes laborals han estat lesives, des de 2010, per a la majoria de les treballadores i treballadors de l’Estat espanyol. Una fórmula, “extremadament agressiva”, segons va dir el president Mariano Rajoy, ha suposat una degradació molt gran de les condicions de vida de molts ciutadans els últims 10 anys, i això es veu amb la precarietat que ha posat a flor de pell la pandèmia del coronarivus.
El fet que en la negociació de la pròrroga de l’estat d’alarma es pactés la supressió immediata de la reforma laboral ha aixecat la polèmica. La patronal ha exigit que els canvis es facin mitjançat un diàleg social que no es va practicar quan es van tirar endavant les reformes. El pacte polític ha fet aflorar les dues ànimes del PSOE i la visió més esquerrana de Podem, en el govern. I fins i tot ha fet que partidaris de derogar les reformes diguin que ara no cal fer-ho perquè qui ha protagonitzat la jugada és EH-Bildu.
Els sindicats han criticat no l’acord sinó la instrumentalització d’una reivindicació social de gran abast per practicar maniobres polítiques de vol gallinaci on sembla que els drets dels treballadors siguin el que menys interessa.
Perquè, cal recordar-ho: els sindicats van fer dues vagues generals contra les reformes laborals. Per frenar l’impuls dels treballadors es va incitar la fiscalia a endurir les peticions de penes contra el que fins aquell moment era l’exercici del dret a la protesta: més de 300 sindicalistes han vist com se’ls demanaven penes de presó per fer el que en qualsevol democràcia és normal: protestar quan una norma es veu com a injusta.
Les reformes laborals han debilitat la posició dels sindicats perquè els ha impedit negociar des de posicions que s’acostessin a l’equilibri. Ha lligat les mans a l’esquena a unes organitzacions que, en els llocs on estan més implantades – i aquesta és una conclusió empírica- contribueixen al fet que el nivell de vida sigui millor i les llibertats estiguin més consolidades.
No hi ha hagut una reforma laboral, n’hi ha hagut dues.
La primera reforma laboral es pot trobar al Reial Decret Llei 10/2010, de 16 de juny, de mesures urgents per a la reforma del mercat de treball.
La norma implantà la indemnització de 33 dies per any treballat en comptes de 45 dies d’indemnització que estava vigent fins llavors. Aquesta reforma no tenia efectes retroactius, per la qual cosa els contractes fixos ordinaris vigents mantenien els seus drets, és a dir, mantenien la indemnització de 45 dies per acomiadament improcedent. La mesura era per als nous contractes i per a facilitar la nova contractació.
Amb aquesta reforma laboral es van facilitar els acomiadaments procedents amb una indemnització de 20 dies per any treballat, a les empreses amb pèrdues econòmiques. Fins llavors, la indemnització era 45 dies per any treballat.
Amb la reforma es va incentivar l’acomiadament objectiu, mitjançant el pagament per mitjà del FOGASA de fins al 40% de la indemnització, per a les empreses de menys de 25 treballadors, que són la gran majoria del nostre teixit industrial. D’aquesta forma, el cost de l’acomiadament objectiu era quasi el mateix que el cost per la finalització d’un contracte temporal. Aquest incentiu va estar vigent fins al gener del 2014.
Les causes d’acomiadament objectiu es van suavitzar, de manera que es van abaratir alguns acomiadaments que abans haurien sigut improcedents. Adduint “una mala situació econòmica de l’empresa”, es permetia que l’acomiadament objectiu fóra una opció de l’empresari, sobretot, per la reducció de la indemnització corresponent.
Acomiadament per absentisme. Quan la mitjana d’absentisme laboral en l’empresa supera el 2,5%, les empreses poden acomiadar per absentisme aquells treballadors o treballadores que faltin al lloc de treball en més d’un 20% de les jornades hàbils al llarg de 2 mesos consecutius o el 25% si són 4 mesos discontinus dins d’un període d’un any.
Amb aquesta primera reforma van aparèixer els ERTO (ERO temporals). Les empreses poden reduir unilateralment les jornades o suspendre temporalment els contractes sense límit de durada i sense indemnització. Aquesta mesura ha estat vigent fins al gener del 2014. Es van subvencionar els ERTE. El SEPE (antic INEM) reposava 180 dies d’atur als afectats i a l’empresa se la bonificava en les cotitzacions a la Seguretat Social.
El PP al poder: segona reforma
Amb l’arribada del PP al poder, va arribar també El Reial Decret Llei 3/2012, de 10 de febrer, de mesures urgents per a la reforma del mercat laboral.
Aquesta reforma ha disminuït de tres maneres la indemnització per acomiadament improcedent: menys dies per any, un límit màxim menor i, sobretot, ha fet desaparèixer el pagament dels salaris de tramitació, excepte en els casos de readmissió. L’acomiadament improcedent passa a ser lliure, amb molt poques excepcions. Com que és lliure, si l’abarateixes, aconsegueixes que els treballadors accepten rebaixes salarials, que facin jornades més extenses de les contractades, o es facin hores extres il·legals. És a dir, qualsevol cosa perquè es mantinguin els llocs de treball. És la clau de tota aquesta reforma.
En la nova reforma apareix el “contracte indefinit de suport als emprenedors”, que és un contracte amb acomiadament totalment lliure i gratuït durant el primer any de la durada.
Les causes d’acomiadament objectiu passen a ser voluntat de l’empresari, fet que suposa que el treballador/a quedi sense cap protecció. Ja no fan falta pèrdues reals, sinó que serveix com a justificant que l’empresari prevegi pèrdues, o fins i tot amb una disminució progressiva d’ingressos, encara que no signifiquin pèrdues reals en el balanç final.
La reforma dóna preferència al conveni d’empresa sobre qualsevol conveni sectorial, incloent-hi els estatals. Aquesta mesura és un atac frontal a la negociació col·lectiva i en potencia el debilitament. Això ha originat que hagin aparegut convenis d’empresa amb salaris molt inferiors als que contenen els convenis sectorials. Amb aquests acords, els treballadors i treballadores es veuen obligats a acceptar cobrar menys per realitzar el mateix treball.
Apareix com a norma, que tots els convenis no renovats el 8/7/13 com a data límit, deixaran de tindre vigència, de tal manera, que els treballadors que es quedaven sense conveni, se’ls podria abaixar el salari fins al Salari Mínim Interprofessional (SMI) i se’ls apliqués la Incapacitat Temporal ( IT) en la regulació de les seves condicions de treball.
Es permet, per primera vegada, la rebaixa unilateral del salari dels treballadors, sempre que no quedi per sota del de conveni. Per a evitar aquest inconvenient, es qüestiona la vigència indefinida dels convenis. Sense conveni, no hi ha límit per a la rebaixa.
Han baixat les prestacions en el pagament dels deutes salarials del Fons de Garantia Salarial (FOGASA) de les empreses insolvents i en concurs de creditors. Abans es pagava fins a 150 dies del deute, amb el límit del triple del SMI. Ara es paga fins a 120 dies amb un límit del doble de l’SMI.
Han baixat les prestacions per desocupació. Abans es cobrava el 60% a partir del sisè mes. Ara es cobra el 50% a partir del mateix sisè mes.
S’obre la porta perquè el personal laboral fix de les administracions públiques pugui ser acomiadat, al·legant motius objectius i econòmics. Passa a ser personal igual de precari que els empleats de les empreses privades. Es poden aplicar els mateixos criteris i quantitats al seu acomiadament.
Els efectes d’aquestes reformes són conegudes per tots i totes. Les reformes han donat com a resultat l’extensió de la precarietat laboral als treballadors i treballadores indefinits (els anomenats impròpiament “fixos”), ha augmentat la temporalitat a cotes mai existents, ha abaixat els salaris i ha fet que s’hagin d’acceptar pitjors condicions de treball amb la mateixa remuneració. També cal dir que no solament els qui tenen un treball estan molt pitjor que abans perquè han abaixat els seus salaris, s’han empitjorat les seves condicions de treball, i han disminuït les seves indemnitzacions per acomiadament –les indemnitzacions actuaven com a escut que protegia davant els acomiadaments indiscriminats–, sinó que també els aturats han perdut prestacions.
Una altra realitat que s’ha produït és el repartiment de la poca feina de certa qualitat, en contractes de menys hores de treball, de mesos i fins i tot de dies o d’hores. Així, apareixen un nombre major de contractades i contractats i fa que sembli que l’atur està baixant. Aquesta és la realitat inqüestionable.
