Estem enmig de la pandèmia provocada pel coronavirus anomenat COVID-19, que de ben segur marcarà el segle XXI i posarà la salut pública com a prioritat social per a la supervivència humana. Queda, però, un dubte important, saber si la superació d’aquesta crisi obrirà vies a una resposta com a espècie humana, davant les amenaces globals per a la salut i la civilització, que el COVID-19 ha mostrat amb tot el seu dramatisme o continuarem ancorats en el marc dels estats nació, que han mostrat palesament la insuficiència dels seus mecanismes de cooperació i governança. Ens sembla que apostar per un federalisme cooperatiu seriós i una nova institucionalitat podria enfortir la humanitat davant aquestes amenaces.
Però, com deia l’actor José Sacristán, amb paraules del tiet Tomás de Chinchón, el que és primer va abans. I avui, el primer és la salut i la protecció dels més vulnerables, l’únic que ens permet sortir plegats d’aquesta amenaça, que ja ha suposat moltes vides humanes i molta tristor per a moltes famílies. Cal doncs restar plegats per fer el que cal fer: curar i protegir. Hem d’evitar el col·lapse del sistema sanitari, que ens cura, i protegir econòmicament a les persones i les empreses, perquè puguin viure o com a mínim, sobreviure, a aquest estat d’hibernació generalitzada de l’economia.
Retallada a la sanitat
La fuetada infligida al sistema sanitari per les retallades de la despesa social, aplicades pel neoliberalisme econòmic a la darrera crisi econòmica, ha fet emergir les debilitats de la sanitat i del sistema de protecció de la gent gran. Debilitats superades per l’esforç i abnegació de la gent de la sanitat. Avui, com a societat, hem de respondre a una crisi de salut pública global i ens hem de deixar estar de fer retrets perquè cal sortir plegats d’aquesta situació. Ja arribarà el temps de l’anàlisi de la gestió de la crisi i de les raons que ens han portat fins aquí, però ara per ara, davant d’aquesta situació inèdita que vivim a cada país i al conjunt del món, cal posar totes les energies a la lluita contra la pandèmia.
A la sortida d’aquesta crisi, que esperem més aviat que tard, hem de recuperar la normalitat econòmica i social perduda, sent conscients que als canvis de paradigma que suposaven la globalització, la transformació social i la necessària transformació de la gestió mediambiental, hi cal afegir un repte nou: la preservació de la salut global. Res serà com abans en un entorn disruptiu com aquest i per a això recuperar l’activitat humana plena requerirà un consens social, econòmic i polític nou, que garanteixi a tothom la seva la inclusió social i ciutadana, des d’una igualtat real d’oportunitats, que eviti les desigualtats extremes, que, sent com són, injustes, ens afebleixen a tots.
Dins del camp estricte de l’ocupació i de les polítiques necessàries a aplicar en l’escenari que hem descrit, ens preocupen certes actituds de poca volada, que no apliquen una visió completa de 360 graus al problema, sigui per particularismes polítics o corporativismes socials i que segur ens dificultarà afrontar els reptes que tenim al davant.
És sabut que la política d’ocupació, segons la defineix el corresponent conveni de la OIT, queda definida entorn de dos pilars: protecció dels que pateixen la desocupació i les persones en cerca activa d’ocupació, i activació, o millor dit, proveir d’eines a persones i empreses per a aconseguir uns transits laborals ràpids entre la desocupació i la nova feina. L’objectiu és donar una solució ràpida a l’atur, perquè les persones no caiguin en cicles llargs de desocupació i es converteixi en un atur de llarga durada, amb el risc de patir exclusió social de por vida.
Doncs bé, en matèria ocupacional també s’aplica allò del que és primer va abans i com deia Lluis Fina, que va ser Director del Fons Social Europeu i un gran expert en economia del treball: “En temps de grans caigudes de l’ocupació buscar feina esdevé un repte no assolible per una immensa majoria”, cal doncs prioritzar la protecció, i en temps de recuperació de l’ocupació cal donar prioritat a l’activació, donat que les oportunitats de treball ja són assolibles i que les prestacions no tinguin un efecte dormidora.
La gestió de la política en matèria d’ocupació està compartida entre l’administració de l’estat i la Generalitat; la primera s’encarrega de regular el sistema i la gestió de la protecció, en tant que la segona ha de gestionar l’activació. La legislació obliga, en tots els seus àmbits – internacional, europeu i espanyol – la vinculació entre la protecció i l’activació. No hi caben doncs confrontacions estèrils per la discussió de partides pressupostàries i cal defensar una política integral eficaç i eficient, amb un temps per a cada contingència, amb prioritat per a la protecció quan la desocupació sigui massiva i una altra quan estiguem en fase de recuperació econòmica que procurin oportunitats en igualtat per a tothom.
Per una sortida inclusiva i solidària
En aquest moment de crisi, amb la desocupació generalitzada, queda clar que el que cal és protegir i no tenen cap sentit les batalles per les competències. No obstant això, cal analitzar l’impacte en l’ocupació d’aquesta crisis de salut i veure els possibles escenaris de recuperació en el temps i en les diferents activitats i professions, en el marc dels consensos necessaris amb els actors socials i polítics, amb l’objectiu de construir estratègies i programes per a una sortida inclusiva i solidària, que retorni la competència i la productivitat del sistema econòmic i laboral.
La prioritat del govern de l’Estat és la protecció, ara, per a activar després a la fase de recuperació. Compta només amb un pressupost prorrogat al qual ha de treure el màxim de rendiment per a obtenir recursos per a la protecció, la seva responsabilitat competencial. Per a la Generalitat, l’administració local i els actors socials el repte és procurar nous programes i models de gestió eficient per al moment de la recuperació. No caben les velles disputes, el que cal és construir projectes consensuats que cerquin una aliança forta per a la recuperació, al mateix temps que guanyem la batalla al COVID-19, fins a aconseguir la plena immunització social i accelerar-la amb una nova vacuna. La no assignació temporal de la formació només és un arbre en la selva de la pandèmia. El que és important és desbloquejar l’activació en el moment de la recuperació. Cal mirar el bosc de l’ocupació: equilibrar, protegir i activar en cada moment.
1 comentari
Es una reflexión para colocarnos en el punto de salida de esta crisis, ahora bien, todos a una.