Com en el cas de l’emergència ambiental, el virus ha posat de manifest un cop més que en el món globalitzat no hi ha fronteres. Ens emmalaltim a la Xina, Itàlia, Colòmbia o aquí amb els mateixos símptomes, patiments, preocupacions. A problema global, la resposta també ho hauria de ser. En canvi, les respostes sí que són diferents.
Per això s’ha de lluitar també en contra del “dumping sanitari”, com ho fem en contra del fiscal, social i laboral que creen fractures, desigualtats i pobresa. Les diferents mesures preses pels Governs amb una velocitat alterna subratllen la necessitat d’una reacció comuna. Justament en els aspectes de màxima vulnerabilitat per a la ciutadania és on les polítiques es tornen particulars i amb una carència accentuada d’un horitzó comú.
Davant de la gran crisi econòmica, i per tant laboral i social, que patirem i que ja estem patint, la decisió d’injectar liquiditat i aprovar mesures contundents i obligatòries des d’Europa per protegir els treballadors i treballadores de tots els sectors i condició (precaris, autònoms, falsos autònoms, dependents, etc.) hauria de ser evident.
La flexibilitat pressupostària, el suport a les persones que perden o veuen congelada la seva feina, amb un clar biaix i incidència en les dones, ha de ser una prioritat per a la Comissió europea així com per als Estats membres. És qüestió de temps i, en un grau o altre, tots els països seran afectats pel virus. Que no és pitjor que el virus de l’egoisme i de la ullada política de curt termini.
La proposta emparada pel mateix tractat de funcionament de la Unió europea (TFUE) de flexibilitzar l’aplicació de les normes fiscals per donar suport als sistemes públics d’atenció sanitària i a les empreses i als treballadors i treballadores hauria d’obrir una reflexió futura sobre les prioritats necessàries per a la gent, de forma coordinada a tota Europa sota el paraigua de les intencions i concrecions del Pilar europeu de drets socials.
Tal com es diu al document signat pels interlocutors socials europeus en aquests dies: “Europa ha de mostrar responsabilitat, solidaritat i eficiència per fer front a aquesta emergència, protegint tots els seus ciutadans, treballadors i empreses afectades”.
Malgrat la malaltia, com la mort, és inherent a tot ésser humà, la prevenció i la capacitat de corregir-ne o prevenir-ne l’evolució no és igual. Totes les crisis tenen elements de classe. Aquesta tampoc se n’escapa.
