Informació publicada originalment a Diari de l’EducacióEn els darrers anys, el nom de Fabian Mohedano (Barcelona, 1975) ha aparegut associat a la iniciativa per la reforma horària, de la qual segueix parlant amb passió. Abans havia estat diputat del Parlament de Catalunya, com a membre de Junts pel Sí en la breu legislatura que va desembocar en l’1 d’octubre, candidatura a la qual arriba després d’abandonar el PSC el 2014. Però Mohedano venia de l’escoltisme. A començaments dels 2000 va presidir l’Acció Escolta de Catalunya i el Consell de Joventut de Barcelona, paral·lelament va estar lligat a la Fundació Ferrer i Guàrdia, l’Escola Lliure El Sol i el Moviment Laic i Progressista, del qual vas ser secretari d’organització i general entre 2008 i 2013. Avui, aquest treballòleg (és llicenciat en Ciències del Treball) fill d’immigrants cordovesos presideix el Consell Català de la Formació Professional i té l’encàrrec dels consellers Bargalló (Educació) i El Homrani (Treball) de posar ordre en l’enrevessat univers dels estudis professionalitzadors que s’ofereixen a Catalunya.
De què anirà aquesta Agència?
Per contestar-te hem de retrocedir al mes de juliol de 2015, quan s’aprova la llei d’FP. De tanta energia que es va consumir amb l’esforç per arribar a consensos, després hi va haver una frenada en sec. En aquesta llei trobem tota la formació per l’ocupació que es fa des del departament de Treball, Afers Socials i Famílies i tota la formació de cicles formatius, que és la que depèn del departament d’Educació. I són coses molt diferents. La segona és una formació molt estable al llarg del temps, mentre que la primera és més flexible i dinàmica, s’adapta més a la demanda del mercat o fins i tot de l’empresa. La llei es proposa integrar aquests dos subsistemes, i això requereix una entesa entre dos departaments que, malauradament, durant més de dues dècades han estat treballant en moltes iniciatives en paral·lel. Per tant, des que vaig arribar hem estat dissenyant un procés de concertació que dura de gener a maig, i que ha de desembocar en la constitució de l’Agència pública de formació i qualificació professionals, que és el que diu la llei.
Quan parla de concertació, què vol dir?
A l’Agència hi haurien d’estar representats els agents socials, hauria de ser un òrgan molt transparent i obert. Ha de ser l’eina per on pivoti tot el sistema de formació i qualificació professional, és a dir, tots els centres d’FP, però també tots els punts d’informació i el sistema d’orientació. L’Agència marcarà els criteris generals, la gestió del dia a dia l’han de fer els departaments, els ajuntaments, les empreses, els instituts; l’Agència ha de ser un espai de qualificació, de control de qualitat, de seguiment general, d’integració. Per exemple, tenim uns 300 centres públics d’educació d’FP repartits entre molts municipis; en canvi, de CIFOs (centres d’innovació i formació ocupacional) només n’hi ha a 8. Doncs potser la formació per a l’ocupació es podrà fer en algun d’aquests 300 centres. Un dels grans projectes són els centres integrats, que són els que fan tots els papers de l’auca, i que per tant són centres de referència, actuant de tractors en el seu territori o en el seu sector.
Admetré la meva ignorància, no els conec.
Per exemple, a Martorell tens el centre per la formació en automoció. Doncs aquest centre farà tots els serveis bàsics: formació, qualificació, acreditació i orientació a tot un sector de l’economia com és l’automoció, i per tant serà referent. I farà formació professional inicial (els cicles formatius) i per a l’ocupació (per a aturats i treballadors ja ocupats). O podem fer alguna cosa per la indústria càrnia a les comarques de Girona, o al Prat de Llobregat per la logística; és a dir, que diferents centres siguin referents i que facin de tractor respecte als altres. Això, que és la integració dels dos subsistemes a través dels centres de referència a Catalunya, no està fet i som l’única comunitat autònoma que no ho ha desenvolupat.
Quants centres de referència serien?
No ho hem acabat de determinar, volem començar amb una xarxa que tindria entre 20 i 40 centres, que tindran una autonomia de funcionament, tal com diu la llei, i estaran molt vinculats a l’Agència, mantenint la seva adscripció al departament original.
Seran centres 100% públics o serà una col·laboració público-privada?
Ho estem valorant tenint en compte la diversitat de l’ecosistema. Per exemple, al Baix Llobregat el Gremi de les arts gràfiques té el seu propi centre de formació, aquests ja fan formació inicial i per a l’ocupació. Les càrnies a comarques gironines, el mateix. Si això ja funciona per si mateix, ho hem de poder reconèixer. També hem de tenir en compte les limitacions d’una legislació estatal que dificulta la integració, la simplicitat administrativa i dificulta impulsar mètodes innovadors i flexibles.
Per tant, l’Agència no gestiona res directament…
Aquesta Agència ha de marcar la política general i l’estratègia de què s’acompanyarà aquesta nova etapa de la formació i la qualificació professionals a Catalunya, amb una visió integrada. Es farà planificació, formació, avaluació, acreditació… és a dir, totes les passes que conformen la formació i qualificació professionals d’una manera global, i per tant, ja no anirà cadascú pel seu compte. En general tenim un problema: tenim gent que no té feina i tenim llocs de treball que no s’estan ocupant. Per reduir aquest gap cal disposar d’un bon sistema de prospectiva, l’Agència ha de ser capaç d’anticipar-se a la lectura del mercat de treball, i que la formació i la qualificació vagin d’acord amb les necessitats del mercat. Aquesta és la gran demanda de les empreses. I això, que sembla tan fàcil, és molt complicat, i no ho estem fent com hauríem de fer-ho. No falten més recursos, falta posar en ordre tot el que es fa.
Al final, el que ens interessa és que hi hagi un sistema públic d’informació i orientació que acompanyi dels 6 als 99 anys, que comenci explicant als infants els oficis, i que quan hi hagi un nano amb 16 o 18 anys que hagi de prendre decisions, o quan un major de 45 hagi de prendre decisions, que rebi una bona orientació professional, posant la persona en el centre en aquest camí de formació al llarg de la vida.
Tot això sona molt utòpic. Però ja només el fet d’accedir a la informació sobre el ventall d’estudis d’FP causa mal de cap.
L’FP és un món enorme i no té res a veure amb la percepció actual. Moltes persones s’imaginen l’FP com treballadors que carreguen caixes o van plens de greix. Però això és només la part de personal normalment no qualificat. En una fàbrica, per exemple de motlles i matrius, la major part dels empleats són persones assegudes davant d’un ordinador. Per això hem de canviar la percepció que té la gent de l’FP; no m’agrada parlar de dignificar l’FP perquè tenim una FP molt digna, amb un percentatge d’ocupabilitat elevadíssim; el que cal és canviar la percepció que en té la gent. Davant d’un 30% de gent jove aturada, els que tenen un títol de grau superior, només un 6% no tenen feina.
Diu que tenim encara un percentatge de treballadors no qualificats massa elevat?
Més del 40% dels treballadors no estan qualificats, i la Unió Europea demana que pel 2025 aquest percentatge sigui del 14%. Però, compte, potser no és tant un problema de baixa qualificació com d’un sistema de qualificació que no funciona com hauria de funcionar. Hi ha moltíssima gent que sap fer coses, és a dir, que té les competències però no està acreditada. Doncs hem de ser capaços d’acreditar a tothom d’una manera més flexible, més ràpida i més àgil. Un dels reptes dels anys vinents és posar la gent al dia. Posar la gent al dia i gaudir d’acreditació ens permet pujar la seva autoestima capitalitzant la seva experiència professional, millorar la seva ocupabilitat o simplement mantenir el lloc de treball, promoure la mobilitat. També evita que persones no qualificades exerceixin una professió que no els hi correspon i per descomptat millora el capital humà de les empreses.
En els meus temps, l’itinerari normal era el batxillerat, i només els alumnes de fracàs escolar s’orientaven cap a la formació professional. Vol dir que això no segueix sent igual?
Segurament, i això s’ha de canviar. Moltes vegades el professorat d’ESO recomana el batxillerat per inèrcia, quan potser, per les habilitats i interessos d’aquell alumne, li convindria molt més fer un grau superior. A Alemanya aquesta decisió es pren amb 12 anys i no passa res, perquè mares i pares no viuen com un fracàs que orientin el seu fill cap a la formació professional. Segurament una part del problema és la dimensió de la decisió que s’ha de prendre a 16 anys. Si fas batxillerat, has de decidir si el vols fer científic, tecnològic, humanístic o artístic. Si fas FP, ja has de decidir si vols ser perruquer, fuster, electricista, informàtic… home! Potser estem obligant a prendre una decisió massa aviat. No seria millor fer unes àrees de formació comunes, una mena de curs d’orientació comú durant el primer any de l’FP de grau mitjà? Potser d’aquesta manera rebaixaríem el percentatge d’abandonament escolar que tenim en el primer any dels graus mitjans, que és massa alt.
Potser és perquè els crida el mercat laboral.
El mercat de treball és depredador, sobretot en èpoques de creixement econòmic, perquè agafa els nanos i se’ls emporta. Hem de fer entendre, tant als joves com a les empreses, que els convé apostar per la formació. A Dinamarca tots els carnissers tenen carnet de carnisser, vés aquí al mercat i pregunta quants en tenen. És un drama que un nano vegi que es pot posar a treballar i guanyar un salari sense cap qualificació. Hem de fer entendre aquell nano que a llarg termini no li sortirà a compte, i a les empreses que necessiten tenir treballadors qualificats.
I això com es fa veure? O com pot combatre des de la política pública?
Potser hauríem d’anar a beques-salari. Hauríem de ser capaços des de l’administració de poder frenar la fugida al mercat de treball a través d’unes beques que permetessin que els nanos es quedessin estudiant. Potser seria la manera d’agafar-ne alguns que ja estan treballant i posar-los a estudiar.
L’FP dual ja va per aquí, no?
L’FP dual és importantíssima, perquè permet treballar i estudiar al mateix temps. Fixa’t que en el fons és recuperar allò que hi havia hagut tota la vida, com és el vincle entre mestre i aprenent. Avui el mestre ja no fa aquesta transmissió d’informació a l’aprenent, segurament per un cúmul de factors, com pot ser la mateixa creació d’estudis professionalitzadors o també perquè pensa que si li ensenyo, m’engegaran al carrer perquè ell li surt molt més barat a l’empresa. Hem de recuperar aquest acompanyament del mestre a l’aprenent, i l’FP dual s’emmarca en aquesta tradició, però a Catalunya i a Espanya el percentatge que tenim d’empreses que aposten per aquesta modalitat és molt baix. És un desastre. Les empreses grans no s’impliquen com caldria, ho fan molt més les petites i mitjanes.
La Seat té una FP Dual, em penso.
Cert, però en general a Catalunya i Espanya les empreses grans no s’impliquen. Era una de les moltes coses que constatava l’Estudi d’Inserció Laboral dels Ensenyaments Professionals 2018, presentat fa un mes i que han elaborat conjuntament el Departament d’Educació i el Consell General de Cambres de Catalunya. Convidem a tots els gremis i empreses que ens demanen gent qualificada a seguir el model de l’escola de la SEAT, primer els hi facin un contracte de treball i després els matriculin. La formació ja la posa el departament d’Educació. Això és l’FP Dual!
Abans em parlava de la importància d’explicar als infants els oficis. Però des de tan petits?
T’ho dic d’una altra manera. Si li pregunto a un noi de 16 anys si li agradaria anar a treballar a l’Aeroport de Barcelona, em dirà que d’hostessa potser no s’hi veu, que de controlador aeri potser sí, i que pilot d’avió li sembla molt difícil. I a més m’ho dirà amb aquests gèneres. I ja no sabria dir-me res més, però és que a l’Aeroport de Barcelona hi treballen 30.000 persones, i que al Port de Barcelona i les zones logístiques del voltant hi treballen 200.000 persones. I per tant, quin és el repte que hem de plantejar i que han d’assumir en l’àmbit curricular les escoles de primària des de ben petits? Doncs explicar els oficis als nostres infants i joves. Ara tots els nanos volen estudiar filosofia. Pel Merlí. O volen ser cuiners, per totes les estrelles Michelin de la cuina catalana, però sobretot pel Master Chef. Les escoles de cuina estan a rebentar! O sigui que tens figures d’èxit, i programes a la televisió amb un format enginyós, doncs fixa’t com, amb tan poca cosa, podríem canviar les coses. Tot el que ens envolta ho fa algú, però és molt invisible, perquè no som capaços d’explicar aquestes quotidianitats i treure’n profit. Per això les hem de fer visibles aquestes feines quotidianes i donar-los valor.
