En els últims dos mesos, hem comprovat com la societat està esclatant en potents manifestacions que omplen els carrers i places. La suma de reivindicacions, col·lectius i entitats socials i sindicals han transversalitzat la resposta a les polítiques que estan empobrint la ciutadania i eixamplant l’escletxa de les desigualtats de tota mena.
La resposta que va donar el feminisme protagonitzat per milers de dones i noies el 8 de març ha canviat el corrent del riu de la lluita per la igualtat de les dones en la construcció de la justícia social. Ha estat una fita històrica, que s’ha fet referent en el panorama internacional, exemple de compromís i mobilització. Ha donat un missatge clar i contundent al patriarcat que sosté un model capitalista resistent al desenvolupament dels conceptes democràtics capaços de vertebrar una societat amb igualtat d’oportunitats per a dones i homes.
Un altre exemple és el dels i les pensionistes arreu del país. Més de 9 milions de persones que criden als carrers pel respecte a la seva dignitat, no només com un reconeixement a la seva experiència i aportació històrica, sinó per unes condicions materials de vida que el govern del Partit Popular els està arrabassant, any rere any, amb la pujada miserable del 0,25% de les seves pensions. I això és un insult.
Aquest ha estat el factor que ha fet esclatar les mobilitzacions de centenars de milers de pensionistes, però la resposta va incorporar a tots els beneficiaris presents i futurs del sistema de pensions públiques del nostre país. Perquè és això el que està en joc, un model de sistema públic, universal, contributiu, solidari i intergeneracional. Els partits de dretes i liberals, amb l’acompanyament dels poders econòmics i financers, volen transferir la caixa de la seguretat social a un model de capitalització en el qual només una part de la població pugui complementar la seva pensió pública –que serà de mínims– condemnant a la pobresa a qui no pugui fer-se un pla de pensions privat. El sistema públic de pensions és sostenible si hi ha treball i salaris dignes, dues cares de la mateixa moneda.
En una altra escala de visibilitat cada dia també tenim milers de treballadors i treballadores en mobilització defensant el seu treball, el seu salari, les seves condicions laborals; vagues i mobilitzacions com les companyes de la neteja d’edificis i locals, dels treballadors i les treballadores de la Diputació de Barcelona, del sector del lleure, del sector de la geriatria, de la recerca, del sector de restauració de l’aeroport, de les contractes de manteniment o del sector carni, són una constant que demostra que la societat es rebel·la contra la manca de repartiment de la riquesa que s’està creant.
Tres anys consecutius de creixement que no es noten en salaris
Fa més de tres anys consecutius que Catalunya creix per sobre del 3%, que els beneficis empresarials estan per sobre dels que tenien el 2008, abans de la crisi, que el repartiment dels dividends està per sobre del 6% de mitjana i els salaris només arriben a pujar un 1,43%, que les grans empreses han pagat un 40% menys en impostos que fa 10 anys i que els salaris dels directius arriben a xifres humiliants per a la resta de la societat, amb sous de milions d’euros.
És això el que està passant i la gent ho veu i ho sap i fa créixer la indignació. A diferència dels anys de crisi, en aquesta fase de creixement, la gent no deixarà de mobilitzar-se per corregir les desigualtats, per apujar els salaris i les pensions, per eliminar les bretxes, per eradicar la precarietat, la temporalitat, la parcialitat abusiva, la desigualtat de gènere, l’assetjament i la violència masclista. Per millorar l’educació dels seus fills i filles, per garantir un sistema sanitari de qualitat i universal, per preservar la salut al treball i a la vida, per teixir la xarxa de protecció social que mantingui a les persones en un sistema de cohesió social, sense pobresa.
És aquesta la realitat que s´ha de llegir des de tots els organismes, institucions i organitzacions públiques. És aquesta la lectura que ha fet CCOO i per això es compromet a posar el moviment sindical a l’ofensiva, a estructurar les reivindicacions que formen part del mateix nucli de solucions, a dignificar el treball i els drets de ciutadania, a sumar i organitzar les lluites, a connectar la mobilització laboral i social i preparar un procés de gran mobilització que canviï la correlació de forces i aconsegueixi transformar una realitat que és contrària als interessos de la majoria. Volem construir un escenari de polítiques que posi a les persones en primera línia de prioritats, dignificant les seves condicions de vida i treball.
CCOO sumarem les nostres lluites a les lluites socials, participarem com un més de les múltiples mobilitzacions que s’articulin de forma plural i posarem l’esforç i l’actiu de la primera força sindical del país a l’ofensiva en aquests temps de mobilització, en aquest temps de confluències.
