CCOO ha celebrat el seu 11è congrés a Madrid els dies 29, 30 de juny i 1 de juliol. Amb aquest congrés hem culminat la nostra aturada de reflexió estratègica, que va començar el 2015 amb l’Assemblea sindical oberta, amb la Conferència de dones i homes a Catalunya i va seguir amb el procés de participació a escala estatal de Repensar el Sindicat enquadrat a Hicimos, hacemos, haremos historia, commemorant el 40 aniversari de l’assemblea constituent de CCOO a Barcelona.
Ha estat un ampli procés de participació en el que hem realitzat enquestes, assemblees, consultes, bústies obertes, jornades, seminaris, etc i hem obert la nostra reflexió a milers de persones afiliades però també a moltes persones que no formaven part del sindicat. Les aportacions de tothom ens han ajudat a construir la proposta política i el nostre pla d’acció en el marc d’aquest 11è congrés.
Hem portat a terme una forta renovació d’idees i de persones a la direcció del sindicat i els que en formem part hem d’entomar una nova etapa de la nostra organització per continuar reforçant la utilitat del sindicat pels treballadors i treballadores, i continuar sent la seva referència per conquerir drets col·lectius, laborals i socials.
Nova realitat del treball
Hem interpretat la nova realitat del treball, amb un teixit productiu caracteritzat per una forta presència de petites empreses, amb unes relacions laborals cada cop més individualitzades, amb un marc de normes del treball cada cop més esbiaixades cap als empresaris. Ens trobem unes relacions de treball cada cop més mercantilitzades que componen un mercat de treball precari, amb una temporalitat molt elevada i amb alts nivells de parcialitat no desitjada, amb baixos salaris, amb formes contractuals que eviten els convenis col·lectius (autònoms, falsos autònoms, falses cooperatives, economia col·laborativa o sense contracte), amb uns convenis col·lectius afeblits per les successives reformes laborals, etc.
Aquesta és una nova realitat que dificulta l’acció del sindicat, dificulta la capacitat d’organitzar les persones al voltant de les reivindicacions col·lectives, però aquesta realitat no ens ha de fer renunciar a transformar la societat amb la millora de les seves condicions de vida, tot reforçant la centralitat del treball com a instrument d’emancipació i vertebració democràtica.
És per això que ens hem emplaçat a reforçar el perfil sociopolític del sindicat, per construir una alternativa a la realitat injusta d’una societat malalta de precarietat. Volem reforçar el nostre caràcter unitari, tant en l’àmbit sindical com social. Volem fer-ho teixint confluències que facin possible un front unitari de l’esquerra social que empenyi a l’esquerra política per reconstruir un marc de drets laborals i derogar les reformes laborals i recompondre un estat del benestar bulímic, aprimat per les retallades de les polítiques d’austeritat de la dreta.
Volem més drets laborals i més drets socials amb una correlació de forces més favorable a la recuperació de drets socials i en un marc on hi hagi més concertació i un diàleg social efectiu.
També apostem per la regeneració democràtica per reforçar la descentralització de l’estat que, amb la necessària descentralització de les sobiranies i d’un major autogovern, apropin les polítiques i les administracions a la gent. D’aquesta manera es facilitarà que les persones participem de més a prop, de les decisions de les administracions i de les condicions laborals a les empreses. Només d’aquesta manera podrem fer entrar la democràcia a l’economia, avui encerclada i protegida per a ús exclusiu de les elits.
Per guanyar la correlació de forces d’aquesta estratègia sociopolítica, hem de tenir la capacitat d’organitzar a més gent al voltant del sindicat, hem d’agrupar més persones al voltant de les nostres reivindicacions. Amb aquesta voluntat, hem simplificat les nostres estructures, hem proposat més espais de col·laboració per trobar dreceres que apropin la gent al sindicat, dinamitzarem els nostres locals per aconseguir espais d’arrelament de la gent treballadora, volem que siguin la casa dels treballadors i treballadores els nous ateneus.
També hem compromès l’obertura de marcs de participació directa de la nostra afiliació i de les persones treballadores en les decisions del sindicat, hem reforçat la nostra política de transparència, hem reforçat el nostre codi ètic i els nostres mecanismes de control.
Per altra banda, també desenvoluparem polítiques integrals de comunicació que siguin circulars (que vagin de dins cap a fora i de fora cap a dins). Volem reforçar el paper de les nostres estructures als centres de treball i empoderar-les.
Nous problemes, noves formes d’organització
Finalment, no som aliens a les transformacions recents del món del treball i establirem espais col·laboratius per organitzar persones que treballin en nous espais de treball, (plataformes digitals, teletreball, treball a domicili, etc). Desenvoluparem noves formes de mobilització i reforçarem les tradicionals.
En definitiva, hem resistit tots aquests anys de crisi i som la primera força social del país, amb prop d’un milió d’afiliats i afiliades al conjunt de l’estat i 142.000 persones afiliades a Catalunya, on som la primera força sindical. Aquest caràcter de primer sindicat ve legitimat no només per l’afiliació sinó pels resultats de les eleccions sindicals on hem obtingut més del 42% de representació, la qual cosa suposa més de 21.000 persones delegades a les seves empreses. Hem decidit agafar aquesta força i adaptar-la a la nova realitat social i ho farem a l’ofensiva, de manera decidida i propositiva. Som el sindicat de la gent treballadora i ho farem amb la gent.
Aquests dies hem començat a fer un seguit d’assemblees per tota Catalunya, per explicar al nostre actiu sindical, als nostres delegats i delegades, com hem de passar a l’ofensiva i com això no es només un lema sinó que es una actitud i comença per cadascun de nosaltres.
M’encoratja veure les ganes que té la gent del nostre sindicat de guanyar posicions i fer valer la nostra legitimitat representativa. L’orgull de pertinença a les CCOO és ben present en totes elles i porta implícit la defensa de la dignitat de milers de persones que cada dia es lleven per defensar als seus i les seves companyes i la responsabilitat col·lectiva de complir amb el seu deure.
Hem compartit la necessitat de convèncer a la gent de sortir de la resignació, de tornar a reivindicar allò que és seu i de mobilitzar-se per aconseguir-ho. Encara que potser no es veuen resultats a curt termini, la mobilització sempre té efectes positius pels treballadors i treballadores. Exemples com la Renta Garantida de Ciutadania a Catalunya ens mostren el camí a seguir: han estat necessaris catorze anys de reivindicació per fer realitat aquesta proposta. També el Pacte Nacional per a la Indústria és un altre exemple de lluitar reeixida tot i que han calgut sis anys per establir-ho. També el Pacte de la funció pública, que des del 2010 que es va trencar la capacitat de negociació i varen començar les retallades de drets al conjunt de treballadors i treballadores públics.
Sabem picar pedra, sabem el que ens costa defensar, i conquerir drets. Però ho aconseguim quan lluitem col·lectivament. Aquest es el camí a seguir. Ara toca passar a l’ofensiva, ara toca apujar els salaris de la gent i crear més i millor ocupació. Aquesta és la nostra primera fita, aquest és el nostre principal objectiu.
FEM-HO ENTRE TOTES I TOTS, FEM-HO AMB EL SINDICAT, AMB #OFENSIVACCOO.
