El sisè dilluns de vaga dels treballadors de metro es desenvolupa amb un molt alt seguiment per part dels treballadors. Pel que fa als usuaris, en el primer torn, han vist com el servei anava molt carregat. Tanmateix només ha calgut regular l’accés dels viatgers a l’estació de la Sagrera. Això s’explica perquè en previsió d’aglomeracions durant les jornades d’aturada els usuaris redueixen la utilització dels trens aproximadament un 25%.
La vaga es fa en tres franges horàries. La primera entre 7 i 9 del matí, que té uns serveis mínims del 40%. La segona franja es desenvolupa entre les 16 i les 18 hores, i té també uns serveis mínims del 40%. Finalment, la tercera franja abasta entre les 20 i les 22 hores i té uns serveis mínims assignats del 20%.
Si no canvia la situació la vaga es retirà els pròxims dilluns, segons la convocatòria realitzada per l’assemblea de treballadors de Metro de Barcelona.
Entre l’empresa, i el comitè d’empresa hi ha un llarg historial de desavinences. La societat és privada, però de capital totalment públic, propietat de l’Autoritat Metropolitana de Barcelona (AMB), la gestió de la qual depèn de l’Ajuntament de Barcelona. Una i altra parts han fet més de 80 reunions des de fa més de dos anys per intentar renovar el conveni.
Des de fa uns mesos les dues parts són convocades per la Generalitat en concepte de mediació. En les últimes reunions es va redactar una proposta d’acord que, “tot i sobrepassar els recursos de l’empresa”, ha estat acceptada per Marc Grau, director de Metro de Barcelona. La pretensió de gerència de la societat era que el document fos consultat directament als treballadors. El comitè d’empresa després d’analitzar el contingut de les propostes va considerar que era del tot insuficient i no les va sotmetre a l’assemblea.
Segons el comitè d’empresa la proposta de la direcció no inclou les principals reivindicacions dels treballadors: la precarietat, les modalitats de contractació, l’increment dels salaris i la fi de les externalitzacions.
Sotamà hi ha una guerra entre la direcció de Metro i el comitè d’empresa. En el primer cas tot sembla indicar que el que voldria és aconseguir que els usuaris pressionessin els sindicats per aturar les seves protestes. Els sindicalistes responen assenyalant els responsables polítics del transport metropolità de Barcelona: Barcelona en Comú, per tenir en aquest conflicte una actitud radicalment diferent de la que van expressar durant la campanya electoral.
En el fons hi ha una guerra de desgast. Per una banda, la direcció sembla esperar vèncer per esgotament els treballadors. Per contra aquests dosifiquen les seves forces limitant a dues hores per torn a la setmana la protesta, cosa que faria suportable econòmica la protesta a l’espera que el contrincant cedeixi.
