Avui, quan el sindicalisme està a l’ofensiva per confrontar nous reptes, cal no oblidar que en aquest camí fa 60 anys, en la mina la Camocha a prop de Gijón a Astúries, apareix un dels mites fundacionals de CCOO. El 14 de gener de 1957 es treballava a ritme lent en protesta per les dures condicions laborals. Al final de la setmana la mina estava aturada. Quan els caps de l’empresa preguntaven als treballadors pels responsables de la protesta, aquests responien: la Comissió. La Comissió era un petit grup de miners, entre els quals hi havia un militant comunista anomenat Casimiro Bayon i d’altres quatre companys d’orígens i creences diverses. Naixia la primera comissió obrera. Aquella mina, aquella comissió i aquella lluita van ser el bressol de les CCOO, un important instrument per organitzar la lluita i la reivindicació dels treballadors i treballadores i de lluita la contra la dictadura franquista, perquè les llibertats democràtiques anaven associades als drets laborals i als drets socials. Començaven a relligar-se els fils del sindicalisme, que la dictadura franquista va perseguir a sang i foc, amb detencions, tortures, presó i morts, llistes negres. Però no es va impedir que l’organització anés creixent, coordinant-se i estructurant-se. Després, la democràcia i la legalització.
Organitzar i conquerir drets sempre és una tasca difícil. El context és qualitativament diferent, però els sindicats sempre viuen moments difícils. En els seus moments fundacionals, però també en el seu quefer quotidià contraposant-se al poder establert. Avui, sens dubte, travessen una forta crisi: amb alts nivell d’atur, amb la devaluació de la legislació laboral, que els limita la capacitat d’acció plena, i en mig d’una ofensiva brutal per desprestigiar-los, pot semblar difícil fer sindicalisme i és fàcil qüestionar-ne la funció. De ben segur que s’han comès errors, no tot és sempre exogen, però no és moment de planys. És moment de passar a l’ofensiva, de reprendre l’impuls sindical per recuperar drets, salaris, condicions de treball, protecció social.
Estem immersos en moments de canvi: l’evolució tecnològica i la forma de produir i organitzar la producció, l’estructuració de la classe treballadora i el mateix concepte del treball, la forma d’organitzar la societat i la des-democratització. Els retalls del context de crisi social són la desigualtat i l’exclusió social, que abracen ja quasi un terç de la població, la flexiexplotació, que és la forma de pensar que imposa la precarització , i la deslegitimació de les institucions, incapaces de respondre les demandes socials. Amb febles xarxes de solidaritat, per no dir inexistents, s’afebleix també la capacitat del sindicalisme per confrontar-se i qüestionar un mercat que decideix unilateralment què és treball i què no ho és, com ha de ser remunerat i com s’ha de repartir.
Necessitem que el sindicalisme es reforci per actuar en aquest context: per aspirar a democratitzar l’espai on es realitza el treball remunerat, per qüestionar les pràctiques laborals que són treball autoexplotat o relacions d’especulació, i per dotar de valor el treball que no es contempla com a part del mercat laboral. Per actuar en la redistribució de la riquesa, democratitzant les relacions socials i econòmiques, i en la redistribució, disputant la democràcia política. Millorar organitzativament, associant i organitzant més i a més llocs, amb formes diverses i amb més participació. També reforçant el saber i el coneixement per disputar en el terreny de les idees i de l’acció transformadora, les propostes de més igualtat i de més democràcia.
De la Camocha fins avui s’ha fet un llarg camí. Però la necessitat de disputar la batalla en el terreny de la igualtat segueix sent fonamental. No és possible més democràcia sense més igualtat en el treball i en la societat.
