Fa pocs dies el Govern del PP en funcions proposa la possibilitat de compatibilitzar pensió i treball. Pot tenir com a objectiu ajudar de forma conjuntural la situació financera dels sistemes de seguretat social, però ni de bon tros és cap garantia de sostenibilitat dels sistemes de pensions atès l’impacte limitat. A banda que ja és possible fer-ho fa anys, ací i a bona part dels països de la UE, en països amb altes taxes d’atur, com és el nostre cas, la utilitat és dubtosa, tant pel que fa als ingressos que genera pel sistema com pel que fa a les polítiques d’ocupació i de lluita contra l’atur. La proposta obvia els problemes de fons i la urgència d’una resposta integral i consensuada.
El sistema de seguretat social té un problema greu de desequilibri financer anual, que supera l’1% del PIB (a final d’any arribarà a l’1,6% del PIB, el triple del pressupostat inicialment). La reforma pactada el 2011 ja preveia la necessitat de buscar fonts addicionals de finançament (a partir del 2027) per fer front al repte demogràfic que representava l’arribada de la generació del baby-boom a la jubilació. Però la profunditat de la crisi i la seva durada, més els efectes de les polítiques imposades pel Govern del PP (austeritat, reforma laboral, tarifes planes, bonificacions…) han agreujat la situació de desocupació i precarietat que estan provocant el dèficit actual del sistema i que obliga a utilitzar el fons de reserva de forma anticipada.
El dèficit de la Seguretat Social creix, no perquè les prestacions creixin, ja que estan pràcticament congelades (el govern va topar el seu creixement en el 0,25%), sinó perquè les cotitzacions baixen: les noves quotes són inferiors, perquè ara els sous són molt baixos; la congelació del salari mínim es trasllada mimèticament a totes les bases mínimes de cotització; les cotitzacions de persones aturades i les bonificacions compensades per l’estat han disminuït; la manca de control sobre determinats contractes que generen infracotització, les hores extraordinàries o les pràctiques de becaris i estudiants que no cotitzen; etc.
És prioritari i urgent concretar i posar en marxa mesures de millora dels ingressos del sistema de seguretat social, que els augmentin de forma significativa i sostinguda per garantir la sostenibilitat a curt, mig i llarg termini. És possible un major esforç fiscal d’empresaris i treballadors o traspassar superàvits d’altres sectors públics per minorar el dèficit de la SS; traspassar a pressupostos generals el cost de les pensions de supervivència; aplicar un recàrrec als salaris que superin la base màxima de cotització, als beneficis empresarials sense que tingui incidència en el treball o a activitats que ara no cotitzen; o altres mesures que comportin més ingressos per una o altra via. Caldrà treballar totes les alternatives.
La proposta del Govern de reforçar la compatibilitat de pensions i treball no és la solució. És un pedaç que amaga el debat de fons mentre el dèficit continuat pot dur el sistema a la fallida. A més és una mesura contraproduent en un context d’alts nivells d’atur com els actuals. El problema de la Seguretat Social no és de model, és de mala gestió, d’autoritarisme a l’hora de prendre mesures al marge del diàleg i el consens social i d’una voluntat politico-ideològica de qüestionar un sistema sobre el qual hi ha molts interessos financers per convertir-lo en negoci.
El principal perill és no fer res i deixar que les actuals tendències segueixin. El PP segresta el debat de les pensions mentre imposa mesures que augmenten el dèficit del sistema, empitjoren les noves pensions i afecten el poder adquisitiu de les que ja es perceben. Urgeix constituir la Comissió del Pacte de Toledo, espai de concertació política i social on es plantegin mesures concretes, sobre cotitzacions socials i impostos, que abordi l’actual situació deficitària i garanteixi els ingressos suficients del sistema. Altrament el Govern seguirà utilitzant el Fons de Reserva fins al seu exhauriment i anirà disminuint el nivell de cobertura futura de les pensions.
